dilluns, 19 de novembre del 2012

Pere Cairó

Jo crec, mai no en vam parlar, d'això, que vas fer biologia perquè estimaves la vida. L'estimaves tant com vas estimar els teus alumnes. Sempre hi ha hagut reciprocitat d'estima entre els alumnes i tu. No n'he conegut cap que no en digui meravelles de les teves classes, de la teva forma d'ensenyar, de la passió amb que vivies cada classe, cada tema. 
Havia sentit parlar de tu abans, molt abans de començar a treballar a l'escola que hem viscut i que hem vist evolucionar. La facultat de Biologia no m'és desconeguda, ja ho saps i saps per què. I fa anys i panys la meva germana ja em parlava d'un alumne despistat i intel·ligent que hi havia a la facultat, desendreçat i excel·lent persona, em comentava. Sempre preguntaves per ella. Sempre. Ara també s'ha jubilat, no sé si t'ho havia dit. Per si de cas, t'ho faig saber. Vés per on, el destí em va portar a treballar a l'escola on eres tu: el famós savi despistat de qui ja en sabia coses. 
A mi m'agradava veure't entrar i sortir de l'escola arrossegant un carretó/maleta plena d'exercicis i pujar a la moto i fer petar la xerrada un moment mentre et posaves el casc, i comentar les jugades del que passava al nostre voltant. Un dia ens vam adonar que teniem molt en comú, a part de la vocació docent, quue pensavem igual en moltes coses de la vida, de l'educació, del sistema en el qual vivim. Tú et vas fer un tip de riure i em vas dir que semblava mentida amb la diferència d'anys que ens portem. Tens el somriure i la mirada de nen entremaliat, t'ho han dit mai? Doncs t'ho dic jo.
Només em queda donar-te les gràcies per una cosa personal. De fet ja ho saps, però no vull que marxis sense que et quedi ben clar. Els meus fills, allò que més estimo, sempre diuen que ets el millor professor que han tingut mai i que els bons records de l'escola estan lligats a tu i a les teves classes, a la teva ironia -que sempre han captat, ja ho saps- i a la bogeria amb que començaves i acabaves la classe i a tantes coses que van aprendre al teu costat.
Gràcies per fer-nos sentir que queden persones que estimen la feina d'ensenyar amb passió per l'alumne, per valorar els nois i les noies per tal i com són, per fer l'esforç de conèixer-los i d'encoratjar-los a fer allò que realment volen.
Gràcies, Pere i bon viatge, allà on sigui que has anat. Ben segur que ets al costat de la bona gent que, com tu, fan el món una mica millor. Una abraçada i fins sempre, amic.

dijous, 1 de novembre del 2012

Si en sabés, ho faria.


Si sabés escriure, ho faria. Però no en sé. O si més no, no en sé prou. 
L'enveja és dolenta si busca el mal. Jo tinc enveja, ho reconec, de  tots aquells que saben escriure. Però no els vull cap mal perquè amb les seves paraules posades amb encert em saben fer feliç i esl ho agraeixo.  Em fan enveja perquè poden transmetre un món inventat o un món real que saben fer diferent perquè el veuen o el miren d'una altra manera. Pot haver-hi qui pensa  que és la famosa “por al full en blanc”. S’equivoca qui ho pensi. A mi el full en blanc no em fa cap por. Em faig por jo, que no sé expressar prou bé el que vull dir, la mandra a posar-me a fer una sinopsi o una escaleta, a retocar constantment els personatges que van creixent embogits i sense permís, la trama, els rerefons i les tesi. Em fan por els meus “començaments de cavall”, que en diuen. Començaments que tenen encert, ho reconec sense cap mena de pudor perquè ho crec i perquè ho diu gent entesa. Després venen les “aturades de ruc”, el no saber com seguir i el desànim, el no me’n sortiré. No s’hi val omplir llibretes amb frases encertades si després no saps que fer-ne. Les llegeixo un cop i un altre i només penso a estripar la llibreta i, si tingués llar de foc, cremar-les i adéu per sempre al somni.
Si en sabés, ho faria. Però no en sé. Almenys no en sé prou com per fer de l’escriptura una manera de viure. El poc temps no és excusa. Ni la peresa. No hi ha excuses per la manca de talent ni per la mandra que ho tapa tot com si fos boira espessa.
El full blanc no em fa por. Em fa respecte. El respecte que mereix qui ho espera tot de tu i no saps ben bé què li has d’oferir per fer-lo content.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Carta al Sr. Wert.

Sr. Wert:
Aunque soy  catalana de las de toda la vida, le escribo en castellano para que vea que también sé hacerlo. Y además, sin problema alguno. Una suerte, ya ve. Querría pedirle que, por favor, se de un paseo por las escuelas de Catalunya. No se preocupe, no le ocupará mucho tiempo porque enseguida se dará cuenta de que castellano y català se conocen por igual, de que la historia se trata sin militancia y se estudia la de Catalunya, la de España, la de Europa y la Universal. Si, normalmente por ese orden. Normal, si tenemos en cuenta que casi siempre se trata de que los alumnos aprendan desde lo más cercano a lo más lejano. Incluso le diré que antes de Catalunya trabajan aspectos más cercanos: la casa, el barrio, la ciudad... Venga, verá como no pasa nada. Es más, permítame decirle que en la calle la lengua dominante es el castellano. Si, ya sé que hay quien solo utiliza el català, pero intolerantes los hay en todos lados. En todos.
Por otra parte, y como docente que soy,  debo decirle que me he sentido ofendida, que estoy enfadada e indignada. Mucho. Lo estoy porque la docencia va más allá de las convicciones personales, porque los profesores nos dedicamos a transmitir conocimientos y a educar en la tolerancia y en la igualdad, porque nuestras ideas son nuestras y se debaten entre adultos, no en la clase, porque si en clase hay un debate intentamos buscar el equilibrio entre las dos parte, porque de españolizar y de catalanizar se encargan las familias, no nosotros, porque les enseñamos a pensar por si mismos, a razonar, a ser solidarios y sinceros. Piense, Sr. Wert, en sus palabras y en cuidar un poco la enseñanza y la cultura. Son, quizás, los bienes más baratos y a la larga, los mejores para un país. Piense solo un poco.
Espero que no se haya ofendido. Ya ve, soy educada. A pesar de ser catalana.

diumenge, 23 de setembre del 2012

Passa el temps...


Cada diumenge recordava el pas del temps. El recordava quan sentia el seu fill llevar-se per esmorzar i passar de llarg la porta de la habitació. Les passes, com empremptes, anaven del passadís fins la cuina i el sentia traginar plats, coberts, pots de cereals i sorolls de portes que s'obrien i es tancaven i pensava com n'eren de sorollosos els adolescents. 

El nen que fa quatre dies els despertava cada diumenge al matí escolant-se entre els llençols ara passava per la porta sense dir un "bon dia". Ara enyorava els seus peus silenciosos, l'olor bareja de suor i sabó, els jocs entre els llençols, l'ai que et menjo el peu, ai que et menjo la panxa i el riure escandalós i sens aturador d'un nen que s'estava fent gran. El nen que fa poc demanava un conte inventat a primera hora del dia festiu més festiu de tots, aquella hora matinera quan encara no tenia els ulls oberts del tot ni el cervell prou clar. Un cervell que es despertava de cop per inventar una història que no sabia com havia d'acabar i que anava creixent a mesura que l'explicava. Matins matiners en els quals feia veure que encara dormia quan el notava ficar-se  entre les arrugues del llençol per acabar fent un ensurt que el petit estava esperant amb candeletes perquè era el preliminar a la guerra de pessigolles. 
El nen que encara ho era, però que es pensava que ja no ja devia jeure al sofà amb l'esmorzar fet i algun capítol d'alguna sèrie que havia vist centenars de vegades. El sentia riure com si fos la  primera vegada que veia una escena del tot coneguda. 
Va entrar al menjador i el va trobar estirat al sofà, amb l'esmorzar sobre la panxa i amb la tele engegada. Mirava, però, uns dibuixos animats per a nens petits i semblava que li agradaven d'allò més. Els peus que havia calçat tants i tants cops eren com llesques de pa de pagès d'aquelles més grans, les cames escanyolides que havien dut pantalons curts s'anaven cobrint de pèl amb rapidesa, calia comprar pijames nous perquè ja ensenyava el melic que fa uns anys l'havia alimentat des de la seva panxa i la cullera que tenia a les mans semblava de jugar a nines al costa del dits del seu fill.
Se li va apropar i li va fer un petó al front. Bon dia. Bon dia, mare, va dir sense deixar de mirar la pantalla ni deixar de riure. Però quan va despentinar els cabells que encara no s'havia pentinat i que probablement no es pentinaria en tot el dia, el nen va fer un salt, el bol de l'esmorzar ja buit va caure a terra i va fer una abraçada a la seva mare. El nen s'estava fent gran, però encara era un nen. I no ho sabia.

diumenge, 16 de setembre del 2012

Game over o la solitud d'un noi.


Jo l’observava sense que ell ho sabés. Em mirava fixament, amb una barreja entre amor i odi. Estàvem sols a la sala de sempre. Una sala àmplia, de parets blanques, pintades de nou, els prestatges m’envoltaven, plens de llibres i discs. En un racó hi havia l’equip de música que cantava cançons d’Estopa. I jo, com sempre, dreta, al costat de la televisió,  esperava el moment de posar-me en acció.
            Era un nen de només dotze anys, madurat a força de solitud i des que tenia nou anys m’havia desitjat. Molt alt per la seva edat, prim, vestit tant a l’hivern com a l’estiu amb texans i samarreta negra de màniga curta. Els cabells rinxolats, sempre despentinats. Quan va posar-se al meu davant em va acaronar. Sé que el dia que vaig aparèixer a casa seva va ser feliç i això m’agradava, perquè, al cap i a la fi, jo havia nascut per fer feliç algú.
            Com cada tarda, en tornar d’escola, no hi havia ningú a casa. Només jo: la seva amiga fidel. Va tirar la cartera a terra, sense ni mirar-se-la i es va seure a terra, davant meu, les cames llargues estirades sobre el parquet. Desmanegat, em mirava amb displicència pre-adolescent, mentre s’acabava el panet amb xocolata que havia agafat per berenar. També es mirava l’ordinador, el meu etern rival. La pantalla plana, platejada, nova, tan bonica, damunt la taula gran de fusta clara i massissa. Era com si em mirés burleta, sabedora que, ara, l’aparell amb internet era el preferit del nen. Finalment va decidir seure davant l’ordinador. Va girar la cadira amb rodes i va llençar a terra la bufanda de quadres que hi havia al damunt. Les molles del panet van caure a terra i amb el peu les va enretirar sota la taula. Aleshores va prémer el botó i el va engegar. De reüll encara em mirava, però em va deixar sola, immòbil, al costat de la televisió
            Darrerament semblava distant amb mi. Gairebé no em feia cas i preferia aquella màquina que tan li servia per jugar com per treballar. Ja sé que el darrer dia que vam jugar junts vaig guanyar jo i es va enfadar amb mi.
Em va insultar i va llençar a terra el comandament, el braç que m’unia a ell, mentre jurava que jo era només una màquina fastigosa capaç d’amargar-li una plàcida tarda de joc. Sóc incapaç de sentir-me trista, no sé pensar, no sé fer res més que jugar amb ell i els seus amics, però estic programada per guanyar i això ell no ho entén. O no ho vol entendre.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Llimona a la ferida

Li ha posat llimona a la ferida. 
Gota a gota. 
Raig a raig. 
Coïssor i patiment 
sense costura ni grapes. 
Res no apaivaga aquest mal. 
Ni tan sols una mica d'antisèptic
que deixi a la ferida
un color lila.
Caldrà vigilar que no es gangreni 
i s'ompli de bacteris,
de cucs bellugadissos, llefiscosos. 


Li ha possat llimona a la ferida
refregant amb la mà
el líquid groguenc que regalima
i es barreja amb el plor
d'aigua salada, de dolor.







divendres, 20 de juliol del 2012


Es pot saber què fas endreçant totes aquestes andròmines? A que jugues? Volies fer un gir a la teva vida i conserves el teu passat en perfecte estat.  Ja podries desar-ho en una caixa i amagar-ho al fons de l’armari, sempre et serà més difícil anar a trobar-ho. Ostres! Mira, on vas encara amb aquesta bossa de mà de la teva època més penjada? Realment, et venen somnis estranys i et penses que tens quinze anys… i ja no els tens. Són ben lluny. Llença-ho. Llença-ho ja. El teu futur no és el passat. I fa molts dies, molts mesos que parles de tirar endavant sense mirar enrere. Va, sigues agosarada, agafa un parell de bosses d’escombraries i llença la teva vida anterior al contenidor més proper. Un petit esforç i començaràs de nou. Així, molt bé. La bossa, les diademes, les  camises que et van portar de l’Índia… No, no t’ho miris tant. Ni se t’acudeixi guardar els braçalets de cuir. Ja no et caben al canell, per què els vols? D’acord, al Marcel li agradaven molt, però fa vint anys que no el veus. És passat, però molt passat. Només et recordes d’ell quan veus els braçalets. Val la pena ? No, oi ? Doncs, va, a la bassa. I tots aquests quaderns i diaris? Realment t’importa tant els que vas fer fa anys i panys? T’ho mires com si fossis masoquista. Prou. Fora. Fora tot. Deixa els prestatges buits de capses velles, de papers esgrogueïts, de roba que ni tan sols et va bé. Fora. Molt bé. Llença-ho. Llença-ho ara i comença a mirar endavant d’una vegada.

dijous, 19 de juliol del 2012

Microrrelat: Sort.


Buscava la sort perduda anys enrere. 
Va trobar una ferradura rovellada i va començar a viure de nou amb esperança i il·lusió.


dissabte, 2 de juny del 2012

Un niu a les heures.

Ja fa dos o tres anys que venen. S'hi deuen trobar bé a casa meva. Es passegen pel jardí sense pudor, amb la confiança que són a casa seva. Tant els fa si dinem, llegim, fem tertúlia o riem a cor que vols. Els és igual si som un, dos, quatre o una pila d'amics.
Són una parella de merles que un bon dia van triar les heures de casa per instal·lar-s'hi cada primavera i fer-hi els seu niu. Així, com unes ocupes, sense permís ni res. "M'agrada. M'hi quedo". Casa meva s'ha convertit en la casa seva quan ve el bon temps. Entren i surten del niu alegrement i molla que cau, molla que es queden. Passegen entre les plantes, volen entre les branques dels arbustos buscant insectes i cucs invisibles als meus ulls i, sense cap mena de vergonya, se'n tornen al seu piset tan fresc entre les fulles verdes. De vegades, quan estic tranquil·la llegint, el seu vol entre el fullam m'espanta per un moment. Ai, no és res, em dic. Són les merles que fan la seva vida en paral·lel a la meva.
I de sobte, un bon dia, començo a sentir uns piulets lleus. Molt lleus, gairebé inaudibles. Les petites merles han sortit de l'ou i reclamen aliment. En aquest moment em reconec privilegiada perquè visc a la ciutat i tinc el so dels ocells sense sortir-ne, perquè és un plaer saber que entre el verd del meu jardí hi ha una família que em canta cançons a tota hora i em diuen bon dia i bona nit, perquè si s'hi han quedat és perquè s'hi troben bé i a mi sempre m'ha agradat que la gent se senti a gust a casa meva i perquè és una sort sentir-te fora de la ciutat sabent que ets dins. 
M'agrada que les merles siguin felices al meu jardí. Són animals exigents i si elles el troben agradable és que ho és. M'agrada que la gent que entra i surt de casa sigui tan feliç com ho són les merles que s'han pres al peu de la lletra la cançó d'en Sisa i cada dia canten allò de "que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú". I ara ja no sé si, quan ve el bon temps, sóc jo que visc a casa seva. 

dissabte, 19 de maig del 2012

Temps de retorn


Al D.N.I. hi deia uns cinquanta anys, la pell i el rostre era d'uns trenta i l'esperit, d'uns vint. Hi havia un decalaix important a les seves vides i pensaven aprofitar-ho. Volien tornar al passat amb l'experiència del present i amb el futur dins un vagó de tren. Les maletes farcides d'il·lusió i una jaqueta per si el fred dels records es ficava al moll de l'os.
Les nou dones sense uniforme marró a la vista es disposaven a viure unes hores que podien unir-les per sempre o separar-les definitivament. Durant dos dies i dues nits havien de compartir un temps i un espai que feia anys havien deixat a la cartera, amb els llibres i l'estoig i les llibretes.
Va ser la mort d'una companya que va obrir el bagul del desig de retrobar-se, de saber que encara eren vives i que els quedava molt per viure. Va ser una esquela al diari que va obrar la retrobada. Una trobada que es va anar fent gairebé imprescindible a les seves vides, tan diferents totes, fins a decidir passar juntes un cap de setmana.
Algú les hi va dir que era un grup rar, que no s'imaginava que es puguessin avenir, que era una relació estranya. I elles, quan hi pensaven, reien a cor que vols perquè sabien era justament aquella diversitat el que els agradava: les executives, la secretària, les professores, les administratives i l'arquitecta. I faltava la doctora i l'altra professora, que vivia lluny i no podia anar al viatge. Les de bones notes o excel·lents, les de notes normals o les dels suspensos permanents. Disparitat total de professions i d'intercanvi d'experiències. Arribar a la conclusió que "en todas partes cuecen habas", era un petit consol que feia passar una estona de rialles i confidències.
Vides semblants perquè havien caminat molt temps per la mateixa via i a l'hora ben diferents. Algunes vides plàcides, sense més entrebancs que els que porta el dia a dia; d'altres, complexes amb divorcis més o menys conflictius; morts massa properes i massa precoces; amants i amics; fills fàcils perquè elles són fàcils i fan la vida fàcil a qui tenen al voltant; dificultats econòmiques variades; compartir fruits secs, tapes i sabó de la dutxa; mirar fotos en blanc i negre que els recorda que els vint  anys només són d'esperit i ser capaces de riure's de les arrugues, dels quilos de més o de menys, de la roba que duien, de les excursions que havien fet...Crítiques sense maldat a companyes que les criticaven de forma malèvola, tristesa davant les imatges d'aquelles que ja no hi són, pinxos a totes hores i el pensament compartit que cal començar aviat un règim que faci passar els pinxos a millor vida, passejar de nit i de dia i parlar. Sobretot parlar i riure. Els anys juntes a l'escola els havien donat un tarannà semblant i, després d'anys sense saber unes de les altres, tenien la sensació que mai no s'havien separat, que el temps passat era ben present i havien de mirar-se bé per adonar-se que l'uniforme marró ja feia temps que no el duien.
Per això, quan van pujar al vagó d'anada se les veia tan pletòriques. I quan van pujar a vagó de tornada totes duien un punt de tristesa a la nineta dels ulls.

dijous, 10 de maig del 2012

Vida de nen?

Avui, a La Vanguardia, hi havia un reportatge alertant de la gran quantitat de nens i adolescents que pateixen fatiga crònica. Ben mirat no ens hauria de sorprendre gens ni mica. La sobrecàrrega d'activitats extra-escolars que porten a l'esquena és gairebé immoral. Cada dia de la setmana una cosa o altra els fa arribar a casa a l'hora de sopar. Esgotats, després de tot un dia d'escola i de les classes o esports de tota mena, han de posar-se a fer deures, quan potser hauria de ser a l'nrevès: fer els deures i, si queda temps i ganes, fer coses extres.
Però, no. Cal omplir el seu temps com sigui, no fos cas que s'avorrissin! Cal tenir-los ocupats hores i més hores, a veure si entre pintura, música, idiomes i esport ens toca  la rifa i és el millor dels millors en alguna d'aquestes especialitats. No, els nens, si saben jugar, no s'avorreixen. Primer problema: a jugar se n'aprèn jugant i si no tenen temps, no en podran aprendre. A jugar cal ensenyar-ne i això requereix un temps que la majoria no està disposat a donar. El joc, de tota la vida, ha estat i és l'activitat extra-escolar preferida de les criatures.
El nen no pot tenir totes les hores ocupades. Ha d'aprendre a estar tranquil, a de poder cantar, badar i perdre el temps. D'aquí neix la crativitat. Però tenir la  criatura a casa saltant i parlant mentre juga no sempre és divertit per l'adult. Mentre el nen és a classe d'anglès -cosa que no sol representar millora en aquest idioma vist el nivell del país que gasta el que no està escrit en acadèmies d'aquesta llengua- la mare o el pare poden fer un cafè amb els amics. Algú li ha preguntat al nen si no s'estimaria més jugar al parxís amb el pare mentre pren un cafè i el nen un pa amb xocolata?
Els adults tenim dret a planificar el nostre temps lliure, podem decidir què fem o deixem de fer. Que aixequi la mà l'adult que voldria un munt d'obligacions diàries en sortir de la feina. A qui de nosaltres ens agradaria que ens diguessin: dilluns, pintura; dimarts, judo; dimecres, japonès, dijous, macramé, divendres, flauta travessera i el cap de setmana titelles, cinema, passeig en bici i visitar el museu d'Art Contemporani? La majoria diria: i jo, quan descanso? quan llegeixo? quan m'assec al balcó a fer l'aperitiu? quan veig els meus amics? quan puc perdre el temps? quan passejo sense pressa? QUAN FAIG LA MEVA?
Tot ens queixem que els nens, avui en dia, no saben esperar. Volen solucions immediates. Ho sento. La culpa és només nostra que no els ensenyem el valor de la calma i de la vida més pausada.
No tinc clar que aquesta sobrecàrrega que tenen els nostres infants sigui pel seu bé i no pel nostre propi. Sembla que és millor que els guardin els altres que no pas els pares i les mares. Que arribin a casa a punt per dutxar i sopar i a dormir, que així no cal estar per ells. Que si són a casa no paren i volen parlar i volen que juguem amb ells, i volen la nostra atenció. Millor que tinguin les hores a tope i al final del dia, si tot va bé, ja els eplicarem un conte. Curtet, això si.
també volem que sigui grans lectors. Quan? em pregunto. A quina hora poden gaudir del plaer de la lectura si estan rebentats? Llegir requereix temps per gaudir, per  entendre. Les deu de la nit no és hora perquè un nen agafi un llibre. No.

Posem-nos en la pell de l'infant. ells també necessiten descansar. Més que no pas nosaltres.
Després, quan siguin grans, hauran d'aprendre allò que els va faltar de petits. Hauran d'aprendre que el temps cal distribuir-lo en funció de les necessitats del moment, que avorrir-se no és dolent per la salut, que de les estones sense fer res poden sortir grans idees, que cal tenir temps per pensar, per mirar endins, per veure un amic sense pressa, per llegir. I aprendre això quan un és gran és més difícil.

Potser serà tard i hauran deixat massa hores als poliesportius i a les acadèmies. Hores que ja no podran recuperar.

dilluns, 7 de maig del 2012

Viure en paral·lel.

No era "guai", no li interessaven les marques de roba, ni els grans cotxes, ni tenir per tenir, ni estar sempre estupenda i de cara a la galeria.
No tenia tatuatges, ni piercings.
No era competitiva ni esperava ser sempre la millor ni trepitjar qui fos per tal d'obtenir el que volia.
No sentia la necessitat de ser escoltada a cada moment ni de ser sempre el centre d'atenció.
No li calien reverències ni aduladors per anar per la vida.
No necessitava agradar tothom ni que tots l'afalaguessin, ni emmirallar-se en ningú, ni tenir el voltant ple de secrets dits en veu alta, ni ser portadora de paraules buides de sentit.
No volia aparentar allò que no era, ni explicar el que tenia o deixava de tenir, ni li importava el que deien o deixaven de dir d'ella.
No era diferent a les altres persones que l'envoltaven. No, no n'era. Eren els altres que la feien sentir diferent, viure diferent.
L'única diferència era que ella deia el que pensava i la prenien per estranya perquè, en el fons, l'envejaven. Sabien que podia ser feliç amb poc, que sabia ser feliç essent ella mateixa.
La seva distinció la feien els altres. I va aprendre que no era rara. Va aprendre a ser diferent gràcies als altres i mai no els ho podrà agrair prou.

dissabte, 28 d’abril del 2012

Des-evolució


Primer
Una rascada.

Segon
Una ganivetada.

Tercer
Un tret al cor.

Primer
La pell adolescent encara és fina i les rascades fan mal. Couen.

Segon
Dolorosa i deixa marca. Semblava que el futur es feia present fins que el ganivet va entrar, profund, just al costat del cor. Després de tèmer per la vida, se'n va sortir.

Tercer
Els cos esventrat. Pots morir. Encara és a la Unitat de Cures Intensives. Ningú no sap quan ni com es recuperarà.

Primer
Es vas curar a base de tiretes amb la cara del Mikey Mouse. Ara una tireta, ara una altra. A estones alguna bena, si la rascada sagnava més del compte. Gases estèrils i mercromina. Taca vermella damunt la pell. Un tatuatge que marxa tard o d’hora.

Segon
Curar una ganivetada no és cosa fàcil. La ferida oberta desinfectada amb aigua, sabó i alcohol. Una mica de conyac per suportar el dolor, com a les pelis de l’oest. Sembla que no tanca. Sembla que s’infecti. Li calen punts de sutura de xocolata i seda.

Tercer
El tret, directe. I no per esperat, menys dolorós. Les entranyes esguerrades i el cor partit en dos. Com es cura això? No hi ha tiretes tan grosses i els glops de conyac no fan l’efecte esperat. Les crosses li caldran quan ja estigui millor, per no perdre estabilitat. Però, i ara? Com guarir-lo d’aquest mal? Com evitar-li el dolor persistent? Matí, tarda i nit. A l’hospital. A l’U.C.I el mantindran sedat fins que millori. O es pensin que has millorat. De tant en tant riu i fa broma i és tot mentida. 

Primer
De la rascada a la pell jove no en queda res. Potser una taca lleugerament més blanca. I pot mirar-se-la amb un somriure. I recordar el passat observant la cicatriu gairebé invisible, parlar de l'incident i de qui li va fer mal. Ho fa sense rancúnia, amb humor i tranquil·litat. Passar pel tema sense sentir dolor i mirar-se la ferida, si és que la troba, que ja no sap ni on és.

Segon
La cicatriu de la ganivetada no ha marxat. Però és només això: una cicatriu, una marca d'amor traïdor. Ja no sent res quan l'acaricia. Sap que hi és i sap on és, però ja no fa nosa. Va trigar molt a ser una ferida tancada i quan encara era sagnant, ell corria món per no notat el mal. Els punts de sutura es descosien sovint i la sang brollava de nou. Altre cop gases i desinfectant i la xocolata en forma de trufa per apaaivagar l'ànima adolorida. Potser per això  el trau era tan gran. La pell difícil de cicatritzar, va deixar una línia al pit, allà on les costelles són més toves. 

Tercer
El seu cor és a l'U.C.I  i la seva vida també. Se sent molt sol, no té gaire visites, no se sent fort per rebre'n. Un tret és un tret. De res no val veure'l a venir, saber que acabarà impactant en el teu cos. De res serveix intentar esquivar-lo. Va quedar desfeta, la seva ànima. Quan la bala és un "adéu, no sé quan ni tampoc si tornaré" esquinça la vida de qui reb el tret. La seva U.C.I. és el dia a dia intentant sobreviure amb la bala dins el cos, que es ressent en qualsevol moviment. Com guarir-lo? Com cosir la desfeta de la seva vida, tan estable fins fa uns mesos? Fa un gran esforç per viure, per anar amunt i avall, apreta les benes, neteja les ferides amb sèrum, es manté dret amb el guix que duu a les cames i fa veure que tot va millor. Però sé que en la solitud de casa, en treure's la camisa, veu les benes tacades de sang. I el dolor resulta insuportable.

dissabte, 14 d’abril del 2012

Mentida.

El primer cop que va dir una mentida, no va passar res. El segon dia, tampoc. El dia que va di una mentida i se la va creure, la seva vida va canviar. Aquell dia va saber que ja no podria deixar de mentir mai més i va començar a inventar la seva pròpia vida, tan avorrida i mediocre fins aquell moment que va marcar el punt d'inflexió cap una altra plena, interessant i fictícia.
La mentida tenia gust de maduixa amb sucre, un pèl àcida i molt dolça, la incertesa de caminar sempre sobre una navalla afilada o per la vora d'un penya-segat i el feia sentir superior a tot, gairebé l'amo del món.
Elaborar una mentida requeria temps i molta memòria. Era com fer una casa, un gratacels amb mentides, una sobre l'altra, sabedor que els fonaments eren de fang. Un cop elaborada calia creure-se-la i recordar-ne els detalls abans d'explicar-la als altres. Inventar-se una vida nova era molt difícil i captivador. Era tal el desig de ser un altre que es va fer escriptor per poder-ne inventar moltes de vides diferents. Podia ser moltes persones, era capaç de modelar paisatges i estances, de dissenyar roba i pentinats, de posar ànima a les pedres, de donar vida i de matar. Convençut que déu no ho faria millor, l'escriptor es va tornar boig. Una vida real que no sabia que ho era.

diumenge, 8 d’abril del 2012

Carta a la lluna.

No podia deixar de mirar-te, taronja a la posta de sol i enteranyinada pels núvols que s'encaparraven a tapar-se. Més tard, et vas fer blanca i em miraves insolent, sabedora que ets tu qui marca les emocions. 
Després, com una moneda entrant a la guardiola, t'amagaves entre els núvols i els vesties de plata i lluentons, com preparats per la festa de la nit de cap d'any. Els embellies i quan eren més bonics, tornaves a sortir de l'amagatall. Els deixaves com la Ventafocs a les dotze de la nit. Quan tu volies, que sempre fas les coses quan vols. 
Podries, si us plau, per un temps, oblidar-te de mi, deixar que jo sola dirigeixi la meva vida? No trobo els fils invisibles que m'enganxen a tu. Només per tallar-los, no per fer-te cap mal, que potser me'l faria a mi mateixa.
I es que quan creixes, creixo. Quan minves, m'esvaeixo. Quan ets plena, em sento pletòrica i quan no hi ets, tinc un nus a la boca del meu empetitit estómac. Bruixa, que ets una bruixa de llum blanca que em domina sense compassió, qua fa de la meva, ja de per si, feble voluntat una joguina a les seves mans. Perquè tens mans, n'estic segura. Igual que tens cara, tens dits que em fan anar com plastilina a les mans d'un infant.
Punyetera, font de poesia i admiració. Bellesa que no tindré mai, que passa el temps i ets igual de bonica. Ni et surten arrugues, ni et cauen els pits. Que no et calen cremes ni maquillatge per semblar més jove. Atemporal, ets, punyetera. Mai ningú  m'admirarà com t'admiren a tu, ni em farà un verset tonto, ni es passarà hores mirant-me. Que surts gairebé cada nit sense cansar-te. Mira que m'agrada, la nit i no la puc gaudir a diari com fas tu. No et calen vestits ni sabates per lluir i estar espectacular. És igual com et posis: agrades i embogeixes tothom. Homes i dones, no hi ha sexe per admirar-te. 
Quan sembles un fanal penjat del cel, quan et disfresses de tall de meló o quan jugues a amagar-te i et deixem fer, tot i sabent que hi ets, a tots ens agrada mirar el cel i endevinar-te.
Però a alguns ens agradaria poder fer la nostra sense la teva influència i que deixessin de dir-nos llunàtics d'una vegada. Mirar dins nostre i esbrinar sense que manessis, prendre decisions solets, que no ens fessis anar com a titelles. Ser capaços de sentir i fer al marge de la teva, ho sento, no sempre bona influència. Podries intentar dixar-me tranquil·la una temporadeta? Més que res per saber que se sent lluny de la teva protecció.
...............................................................................................
D'acord, tu guanyes. Ets millor i eterna.

divendres, 30 de març del 2012

Indignada

Si. Sóc una indignada. 
Indignada contra tots aquells que, a cara tapada, desacrediten els que es queixen a cara descoberta. La cara tapada és signe de covardia, perquè si algú creu que és correcte incendiar contenidors i fer malbé allò que és de tots o que és particular, que ho faci mostrant la seva identitat. No, clar. Això no, que la policia sabrà qui són! Pobrets!! Estic indignada contra els violents que aprofiten qualsevol tipus de manifestació per destrossar la ciutat que paguem entre tots. És igual de que sigui la manifestació. El motiu no importa. Tan se val si la manifestació és contra la reforma laboral, a favor de la salvació del peix pallasso, contra la violència de gènere, a favor o no de l'avortament. És igual si reivindiquen les esquerres o les dretes. Tant li fa si és  pro-futbol o anti-jocs de taula. Els és igual el motiu. Només busquen fer mal. Acabar amb el mobiliari urbà que paguem entre tots aquells que afluixem impostos de tota mena. Trencar aparadors de luxe o no i arrambar amb el que hi ha dins, apropiant-s'ho per la cara. Eh! que costen molt de guanyar, els calers que haurem de pagar per tornar a posar el banc, el contenidor i la paperera que s'han carregat! Què no s'adonen que amb els diners i el cost que té redreçar el que fan malbé potser es podrien fer altres tasques per millorar la societat? Què no és el que volen, millorar-la? Senyors, no a cops de pal ni de bidons de gasolina que, per cert, val una pasta. No a pedrades ni a cops de puny.
Nens i nenes que us dediqueu a desestabilitzar tot el que us passa pel clatell, penseu que cada vidre que trenqueu a una botiga pot repercutir en el sou o en les condicions laborals d'aquells que hi treballen. Cada tros de ciutat que feu malbé els ha costat diners als vostres pares-i a mi, per cert- que van intentar-vos donar una educació i ara es pregunten en què collons es van equivocar. I jo, sense gaire por a equivocar-me, penso que la majoria de vosaltres sou uns malcriats que de petits vau aconseguir un munt de coses a cop de rebequeries. Per cert, no sé si els papàs us donaven paga quan éreu petits, però, de ser així, que us hauria semblat que us la fessin retornar si trencaveu un got de vidre o un gerro? És que m'agradaria que abonessiu a la comunitat l'import del desperfectes causats. Sabeu? Seria un gran estalvi per als contribuents de a peu.
Ho sento, si en algun moment tenieu credibilitat, amb la vostra violència gratuïta l'heu perduda tota. Llàstima! Ha perdido moto, ha perdido coche y muñeca chochona.
Ja ho veieu, hi ha moltes formes de ser un indignat. La meva n'és una.

diumenge, 25 de març del 2012

Aprendre i deaprendre


Aprendre anglès, francès, txec. Aprendre a dir si i a dir no, costi el que costi. Aprendre a ser un mateix, a ser pobre i a ser ric. Aprendre a pensar en un mateix d'una vegada per totes, a dir no i a dir si. Aprendre a mirar endavant i endarrere, sense por, sabent que tot forma part d'un mateix, a recordar i a oblidar. Aprendre a destriar els fils de l'entramat que ens envolta i fer-ne trenetes i llacets. Aprendre a ser un mateix, no una còpia mal feta dels altres, una caricatura de qui no sap trobar el seu lloc. Aprendre a buscar un lloc o a fer-nos-el, guanyar a pols la pròpia vida. Aprendre a mirar als ulls de veritat i, si cal, a ser dolent. Aprendre a cuinar. Aprendre a dur la motxilla buida: no podem perdre res. Aprendre a bufar globus i a fer bombolles i passar-ho bé sense ser el més "guai" del món. Aprendre a escoltar el silenci i a mirar dins nostre. Aprendre a  estimar els fills tal com són, no com voldríem que fossin. Aprendre a viure sense tu, amb l'absència omplin el buit. Aprendre a demanar perdó, és gratuït. Aprendre a no ser tu, quan cal fer un paper a la vida perquè, en el fons, sempre som nosaltres i ens disfressem de mil coses cada dia. Aprendre a desaprendre.
Desprendre a mirar-se el melic, a creure'ns el centre del món. Només som un esquitx i sovint ho oblidem. Desaprendre a mirar en una sola direcció: hi ha tant al nostre voltant... Desaprendre la vida rutinària i fer de cada dia el millor. Desprendre a anar sempre en ascensor. Desaprendre la crítica burlesca i feridora, qualsevol dia podem ser nosaltres el blanc d'una d'aquestes crítiques i ens farà mal, aviso. Desprendre a creure que som millors que els altres, a sentir-nos superiors perquè som més alts, més prims, més rossos o més lletjos. Desaprendre a voler tenir sempre més i més. Desprendre a lluitar per fotileses que ens desgasten per no-res i no deixen espai per allò que és realment important. Desprendre a fer-nos mala sang. Desprendre la rigidesa que no ens duu enlloc i no deixa que visquem tranquils. Desprendre és una bona manera d'aprendre.

diumenge, 4 de març del 2012

Dubtes

Sempre havia pensat que res seu era prou interessant com per atraure l'atenció de ningú. La seva vida era tan senzilla i tan simple com la de la gran majoria, però semblava menys apassionant i menys intensa. 
Què podia aportar al seu voltant? A qui podien interessar els seus pensaments, sovint contracorrent i diferents? A qui li inteeressava el llibre que llegia, les cartes que escrivia?
Com un illot al mig del mar, se sentia. Com un illot erm que encara ningú havia volgut descobrir. Entre les pedres i sota l'aigua s'hi amagava un tresor. Joies que no ensenyava pel convenciment absolut que no despertaria cap sensació en ningú. 
Com un illot, va acabar creient que s'estava millor sol, perdut entre soliloquis que a altres els semblaven absurds, entre pensaments propis difícils de compartir.
Com un illot observava de lluny les illes del voltant, les analitzava i sabia que mai no seria com elles, sempre plenes, intenses cara enfora. Semblaven tan felices, les altres illes... Molts cops s'imaginava com elles, vivint cara la galeria, amb el somriure a la boca, amb capacitat de comunicar, de fer-se veure i fer-se sentir. I no sabia si seria feliç.
Va decidir viure sense gaire paraules parlades i escriure només per la seva satisfacció, per pur plaer. Per què fer-ho pels altres si no interessava ningú ni la seva persona ni les seves paraules?
Seria un illot solitari enmig del mar. Probablement era allà, la felicitat. Entre les pedres i sota l'aigua. La buscaria, la faria seva i ningú no se la prendria perquè no sabrien de la seva existència.

diumenge, 26 de febrer del 2012

Vinga, gandulota!

Vols fer el favor de deixar de mirar el món com si fos el primer cop que el veus? Vols fer el favor de baixar de la parra o de la lluna o d'allà on siguis en qualsevol moment i posar-te a fer allò que més desitges? Vols fer el fotut favor de deixar de buscar excuses per agafar, de nou, aquella presa que vas deixar a mitges? Vols  fer el favor de no mirar la vida esperant que et porti allò que has d'anar a buscar tu soleta?
Mireu-la, amb els ulls endormiscats, espataerrada i mig avorrida, incapaç de moure el cul, de lluitar pel que vol aconseguir.
Què espera? Què li portin el millor àpat i un bon llibre a les branques on s'ha instal·lat? Ho té tot als seus peus. Només li cal baixar la mirada i engrapar-ho. Té força, dots per lluitar, bellesa. Podria ser la reina, si ho volgués i s'estima més la vida ociosa sobre l'arbre. Inabastable i, si es descuida, vulnerable.
Potser no gosa baixar perquè té por. Potser la van ferir fa temps i les cicatrius no tanquen fàcilment. Potser té sentiments que els altres desconeixen. Potser no vol que ningú no se la miri. Potser no creu en ella perquè l'han menystingut. Potser s'estima més viure mirant el cel que tocar de peus a terra. Potser pensa que ningú no l'espera. Potser està convençuda que aquell no és ni el seu món ni el seu temps. Potser se sent segura enfilada i perduda en si mateixa. Potser està cansada que els altres la jutgin. Potser no li importa què pensin. Potser, si.
Potser és massa fàcil jutjar sense judici.

dilluns, 13 de febrer del 2012

Irracional.

Alguns matins, quan es despertava i no trobava la Sara al seu costat, no gosava moure’s, convençut que havia marxat per sempre. Li costava respirar i es quedava molt quiet, tot esperant sentir algun so que en delatés la seva presència a casa. Aleshores es llevava i caminava de puntetes, gairebé sense tocar el terra i escoltava. Res. Ja no tornaria. Era una por irracional que havia sofert ja massa cops. Una por que li costava controlar. Una por sense sentit. Entrava a la cuina. Segur que està prenent un cafè, pensava. Però, si és així, per què no en sento l’olor?.
            Quan la porta del carrer s’obrí al seu darrera, el cor li va fer un salt i la va veure allà, dreta, aliena a tot el seu sentiment d’abandó imminent. Arreglada, ja havia anat a comprar les ensaïmades i el diari. I somreia. Com podia somriure sempre? Ell l’abraçà i li va fer petons i li va dir gràcies per ser aquí. I ella no entenia res, però va riure amb ganes, com si fos un acudit el que acabava de sentir.
            Ell va parar taula per esmorzar sense saber ben bé si els plats i les tasses eren les correctes. Quina taula tan maca!, exclamà la Sara en veure els plats vermells, les tasses blanques i la gerra amb el suc de taronja sobre les tovalles grises. T’agrada?, va dir ell. I ella li pessigà el maluc. És clar, ximple! Sembla que siguem al restaurant. M’encanta començar el dissabte així. 
           Però, i si ho deia per fer-lo content? I si preferia unes altres tovalles? Com saber si tot estava bé al seu voltant?
            En acabar d’esmorzar, es dutxà. Va obrir l’armari i amb el dit índex resseguí la renglera de camises que hi penjaven, indiferents als seus dubtes. Eren les seves camises i no l’ajudaven gens a ser triades. En va comptar vint-i-tres. Vint-i-tres dubtes davant seu. I així, palplantat davant l’armari, el va trobar la Sara. Ella es mirà la roba i, al moment, en va assenyalar una beix amb petits quadrets negres escampats, com un taulell de mots encreuats encara per resoldre. Aquesta!, va dir, amb una seguretat que el trasbalsava. I va sortir de l’habitació com si res, com si hagués fet la cosa més senzilla del món. La va sentir que deia: va espavila, sortirem a passeig, fa un dia preciós. Ell va mirar per la finestra i va veure un núvol petit enmig del cel, gairebé un decorat de teatre d’escola i va pensar que potser seria millor que agafessin un paraigua petit, per si de cas.





diumenge, 5 de febrer del 2012

Adéu?


te’n vas anar deixant sobre la taula
el paquet de dunhill oblidat
el paquet verd com els teus ulls
lletres daurades com els teus cabells
                                   I mig buit
te’l vas deixat com qui no-res
i no me l’has tornat a demanar
potser no vols la meva companyia
ni sentir allò que no t’ha d’agradar
                                   No vull fumar
te'n queden quatre dins la capsa
per si tornes el dia menys pensat
que no vull que el seu fum s’esfumi
ni que marxis mai del seu costat
                                   Si vols tornar