divendres, 28 de març del 2014

ARA SI. GRÀCIES!

Ara si. Ara ja ho dic: HE GUANYAT EL PRIMER PREMI del concurs de relats breus Àrtemis. Ja fa quinze dies que me'l varen donar i ho dic ara perquè ja m'he fet a la idea, perquè m'he tret la vergonya de les
butxaques i l'he llençat ben lluny, perquè estic molt contenta i ho vull compartir amb qui ho vulgui saber i amb qui ho vulgui llegir. Aquesta és la introducció al relat. Si algú vol llegir el conte sencer, l´hi deixaré encantada. Títol: CAFÈ AMB GEL.

Aquesta història va néixer a la piscina d’un hotel de Menorca. No és una història real. És inventada a partir d’una dona que sempre estava sola a la piscina de l’hotel i repetia diàriament els mateixos gestos quan estenia la seva tovallola, quan prenia un refresc de cola o quan es ficava a l’aigua. Va cridar-me l’atenció la seva soledat enmig de tantes famílies, dels jocs dels nens. Semblava no immutar-se per res. Va ser el tercer dia de veure-la que vaig decidir inventar-me un personatge i una vida per aquella dona de la qual no en sé res i que em va semblar fins i tot inquietant. I és així com va sortir la Nati, la protagonista d’aquest relat que any rere any intenta ser feliç i canviar el seu destí durant les vacances d’estiu.

Alguns ja coneixeu la Nati: en vaig vaig fer un tast al blog. Un tast que vaig treure per poder fer-la créixer, donar-li la vida que no tenia i ara ja té. Penso que potser madurarà, farà via i em donarà peu a escriure més relats.
A tots aquells que m'encoratgeu a escriure, al jurat del concurs, als que ja ho sabíeu i heu estat capaços de respectar el meu silenci: MIL GRÀCIES!



dimecres, 19 de març del 2014

I tu, escrius?


Escriu cada dia una mica. Potser només una frase. Potser un paràgraf. Una mica o molt, però a diari.
Ho fa per necessitat. Un acte egoïsta, ja veieu. Com qui fa un peeling de l'ànima, una sauna o ball de saló. Hi ha qui s'estima més anar de botigues com a teràpia. Li sembla bé. De tant en tant també ho fa i és divertit. Però a ell li agrada la solitud en companyia de la ploma, el llapis, la llibreta i l'ordinador. Raret? Hi ha qui ho pensa i a ell li es ben igual.
Escriu perquè viure vides alienes i inexistents és, de vegades, millor que la realitat del carrer. Vides i personatges que sovint el dominen i volen fer la seva. Persones de qui es creu amo i senyor i que en realitat demanen a crits fer el que volen i li diuen des del full "ah, doncs no haver-me posat en aquell embolic". No us penseu, costa fer-los entrar en raó. Gent que no existeix pels altres i que formen part del seu cercle íntim. Gent a qui els posa casa, feina, família, amics, amors i desamors, alegries i vida pròpia.
Escriu perquè li agrada mentir. Mentides inofensives que no fan mal. I si fereixen, en tot cas, ho fan a algú que no existeix. O a ella mateixa. Ningú real no pren mal, ni mor, ni és abandonat, ni es desespera. Ningú que no sigui ficció. Mentides que només causen dolor a la sensibilitat i en moments puntuals. Res que no es pugui solucionar deixant de llegir. O potser si. Qui no s'ha sentit reflectit en un protagonista, en una acció o en una relació? Qui no ha desitjat que aquell llibre no acabés mai? Qui no n'ha deixat algun a mitges perquè li resultava insuportable -per dolent o per massa punyent- el que estava llegint?
Escriu perquè inventar la vida és apassionant. Perquè massa sovint la vida real no li és prou vida i s'estima més fer-ne una de nova i regalar-la a algú que només existeix sobre el paper. Perquè la vida real, la del dia a dia l'engavanya, la sent com un jersei massa estret, un d'aquells que et priva de moviments lliures, que t'estreny fins gairebé ofegar-te.
Escriu per viure el que no viu, per riure el que no riu i per plorar el que no plora. Ni es recorda del temps que fa que no plora. Perquè no pot, no perquè no vol o no ho desitja o no ho necessita. No pot plorar perquè el dia a dia se li empassa les llàgrimes que hauria de treure pels ulls i pel nas i pels porus tancats que l'obliguen a respirar fons a cada moment.
Escriu per diversió, per necessitat, per alegrar-se el dia o per entristir-se'l, per no morir i per viure com vol, per relacionar-se amb gent que no coneix i que ni tan sols existeix, per inventar-se amics com el que tenia de petit i que ningú més no veia.
Per tot això escriu i li agrada estar sol i deixar que la vida que no vol passi volant darrere les cortines de la finestra que dóna al carrer.

Per això. Per res més. Us sembla poc?

dijous, 6 de març del 2014

Mirades creuades

A la piscina, la Consol prenia el sol al costat del seu home des de feia trenta anys. S’hi va casar contenta i enamorada, però ara no sabia si se l’estimava, si volia seguir al seu costat o si ja li anava bé continuar amb ell. L’únic cert era que no havien pogut tenir  fills. La Consol havia convençut  en Jaume que ell era estèril. Ho havia fet perquè no marxés del seu costat, quan encara n’estava, d’ell. Perquè no la deixés sola si sabia que ella era l’erma i que al seu ventre mai no s’hi faria  la vida.
            La Consol pensava sovint en l’engany on vivia en Jaume i ara, mentre es passava la mà per la panxa, damunt el vestit de bany, també hi pensava, perquè pel voltant de la piscina hi passejava una dona embarassada. Molt embarassada. Deu ser a punt de parir, va pensar  la Consol amb enveja, mentre la mirava darrere les ulleres de sol, per no ser vista. Observava cadascun dels moviments, el caminar pesant, l’esquena corbada, les mans passejant pel ventre inflat o recolzades als malucs. Si s’hi fixava bé podia veure com es movia la criatura dins els seu llit d’aigua, peus, mans i cap bellugant-se formant bonys a la pell de la mare. No podia deixar de mirar-s’ho, la Consol. El Jaume se’n va adonar i li va fer un petó al cabell. A ell també li meravellava aquell miracle que mai no podria viure. Va girar la cara per no veure aquella dona que aviat tindria el que ells no van aconseguir. Mirés on mirés topava amb la Júlia i el seu embaràs. La Consol la seguia amb la mirada mentre acaronava el seu ventre amb suavitat, tal com li veia fer a la Júlia.
            La Júlia lluïa, orgullosa, el seu embaràs de vuit mesos. Ho feia amb naturalitat, mostrant la pell tibant per sobre les calces del bikini. Sense vergonya, alegre i serena, es balancejava per tot el recinte: al voltant de l’aigua, asseguda remullant-se els peus, dreta a la barra del bar fent un mos o prenent un suc de fruita. Se la veia feliç i mostrava la pell torrada pel sol d’agost, color cafè amb gel aigualit. Sabia que hom se la mirava i molts li preguntaven pel seu evident estat. La visió dels nens petits banyant-se amb el pare o la mare la feia somriure i pensava que en un futur molt proper, ella també banyaria la seva nena i jugarien juntes a l’aigua de la piscina o del mar. Li faria petons salats, la tiraria enlaire i l’entomaria just abans no s’enfonsés del tot. L’agafaria de les mans i li ensenyaria a picar de peus, ben fort, amb esquitxos. Li compraria uns peus d’ànec vermells i unes ulleres perquè no li piquessin els ulls, que potser serien verds i sensibles com els del pare. I en sortir de l’aigua l’embolicaria amb un barnús de ratlles de colors perquè no agafés fred i l’estiraria a una gandula per poder amanyagar-la bé. Li compraria galetes i un gelat d’una bola de llimona o de maduixa o de xocolata, per berenar. Al vespre, quan l’escalfor del sol seria més lleugera li posaria un vestit de ratlles vermelles amb les sandàlies del mateix color, li faria dues cues darrere les orelles i sortirien tots tres a passejar pel port. Somiava amb la seva filla, en el primer dia d’escola, en les primeres notes, en com viuria la primera nit que li demanés sortir, en el primer amor i el primer desamor, en la primera discussió, en els primers constipats i en com viuria la primera tempesta amb llamps i trons... Pensava en la vida que farien juntes quan el va veure sortir de l’aigua. Era un home de cabell negre, fort i somrient i duia a coll un nen enfundat en un flotador que li tapava tot el cos, com una mena d’armilla que s’agafava com un bolquer. El nen tenia el cap sobre les espatlles del pare, que el portava on era la mare. El nen era ros i blanc de pell. Devia tenir un tres anys. La mare, la Clara, el va agafar amb dolcesa i la Júlia no podia deixar de mirar l’escena d’aquella mare, de com mirava el nen de com li parlava a l’orella i li cantava cançons. Li va cridar l’atenció que, tan bon punt va agafar el nen, el va estirar a la gandula, li va treure aquell estrany flotador i li  va posar bolquers i la Júlia va trobar que el nen era molt gran per dur-ne i que devia ser un nen mimat. Ella no volia fer de la seva filla una nena malcriada.
            Es va penedir del seu pensament quan va veure que el cap del nen queia de costat, que no s’aguantava dret, que no movia les cames i que quan la mare li posava una joguina a la mà, li queia a terra. El nen tenia la mirada trista. Va seure el nen i ell es va aguantar uns instants i la mare, com en un joc, el va agafar. Ho feia un cop i un altre. Potser algun dia ho aconseguiria. Van posar el nen dins un cotxet més gran que els dels nadons, ben cordat, per aguantar el cos dret.
            L’angoixa de la Júlia creixia dins el pit perquè mai no s’havia plantejat que una cosa com aquella pogués passar-li a ella i a la seva filla. Va mirar com s’allunyaven tots tres, com si tot fos normal a la seva vida. El que la Júlia no sabia era que aquella mare que cantava cançons a l’oïda d’un nen invàlid observava els altres nens, el que entraven i sortien de la piscina, els que es llençaven de cap a l’aigua, els que caminaven fent saltirons al costat dels pares, els que llençaven la pilota quan volien, no quan els queia, els que podien menjar agafant els coberts amb les mans, sense ajuda, els que jugaven a fet i amagar, els que abraçaven els pares i els amics, els que s’eixugaven el nas, els que es cordaven les sabates...Tots. Se’ls mirava tots, també amagada darrere unes ulleres de sol, per no ser vista, perquè ningú no veiés la tristesa als seus ulls, sabedora com era que el seu nen tan ros i bonic mai no podria fer el mateix que tots aquells nens que corrien al voltant de la piscina.
            A la nit, després de sopar, la Consol i el Jaume tenien per costum baixar al bar de l’hotel a fer una copa per matar el temps i l’avorriment que passaven junts. La Júlia hi era i parlava i reia amb la seva parella i la seva  panxa, amb la il·lusió de qui ho espera tot de la vida. La Clara va arribar al bar. Anava amb el seu marit i el cotxet del nen  trist, que va somriure quan la mare va ballar amb ell assegut a la seva cadira amb rodes. 

dilluns, 3 de març del 2014

Temps

Preciso tiempo necesito ese tiempo

que otros dejan abandonado
porque les sobra
o ya no saben que hacer con él
tiempo en blanco
en rojo
en verde
hasta en castaño oscuro
no me importa el color



cándido tiempo
que yo no puedo abrir
o cerrar 
como una puerta
tiempo para mirar un árbol un farol
para andar por el filo del descanso
para pensar qué bien hoy es invierno
para morir un poco
y nacer enseguida

y para darme cuenta

y para darme cuerda


preciso tiempo el necesario para
chapotear unas horas en la vida
y acostumbrarme a mi esqueleto antiguo
para esconderme 
en el canto de un gallo

y para reaparecer

en un relincho

y para estar al dia
y para estar a la noche
tiempo sin recato y sin reloj


vale decir preciso
o sea necesito
digamos me hace falta
tiempo sin tiempo.


Benedetti

Temps. Temps per utilitzar. Temps que busco, com el busquem tots, esgarrapant minuts a les busques del rellotge. Temps que, quan el tinc, em produeix un vertígen i una por que em costa d'entendre. És el temps sense horari el que m'agrada i m'espanta a parts iguals. Aquest espai que he de gestionar a palpentes, sense saber què passarà després, sense l'organització que dóna la rutina. Rutina, paraula que sovint considero lletja, gairebé vulgar. Rutina que em fa feliç tants i tants cops perquè no em deixa espai ni temps per fer servir en tot i en res. 

Temps per aprofitar o per llençar, per deixar-lo de banda o abraçar-lo. Per mirar-lo cara a cara, sense por a la seva mirada.

Temps de llegir, d'escriure i re-escriure, de riure i de viure sense que les busques del rellotge em busquin i els minuts em persegueixin com ganivets esmolats.

Temps en forma de rellotge de sorra, que el pugui girar quan s'esgota i llisqui pels vidres, granet a granet, amb suavitat.

Temps amb gust de menta fresca, sota l'ombra d'un cafè amb gel.


Temps que no em faci culpable de perdre el temps.