dilluns, 19 de novembre del 2012

Pere Cairó

Jo crec, mai no en vam parlar, d'això, que vas fer biologia perquè estimaves la vida. L'estimaves tant com vas estimar els teus alumnes. Sempre hi ha hagut reciprocitat d'estima entre els alumnes i tu. No n'he conegut cap que no en digui meravelles de les teves classes, de la teva forma d'ensenyar, de la passió amb que vivies cada classe, cada tema. 
Havia sentit parlar de tu abans, molt abans de començar a treballar a l'escola que hem viscut i que hem vist evolucionar. La facultat de Biologia no m'és desconeguda, ja ho saps i saps per què. I fa anys i panys la meva germana ja em parlava d'un alumne despistat i intel·ligent que hi havia a la facultat, desendreçat i excel·lent persona, em comentava. Sempre preguntaves per ella. Sempre. Ara també s'ha jubilat, no sé si t'ho havia dit. Per si de cas, t'ho faig saber. Vés per on, el destí em va portar a treballar a l'escola on eres tu: el famós savi despistat de qui ja en sabia coses. 
A mi m'agradava veure't entrar i sortir de l'escola arrossegant un carretó/maleta plena d'exercicis i pujar a la moto i fer petar la xerrada un moment mentre et posaves el casc, i comentar les jugades del que passava al nostre voltant. Un dia ens vam adonar que teniem molt en comú, a part de la vocació docent, quue pensavem igual en moltes coses de la vida, de l'educació, del sistema en el qual vivim. Tú et vas fer un tip de riure i em vas dir que semblava mentida amb la diferència d'anys que ens portem. Tens el somriure i la mirada de nen entremaliat, t'ho han dit mai? Doncs t'ho dic jo.
Només em queda donar-te les gràcies per una cosa personal. De fet ja ho saps, però no vull que marxis sense que et quedi ben clar. Els meus fills, allò que més estimo, sempre diuen que ets el millor professor que han tingut mai i que els bons records de l'escola estan lligats a tu i a les teves classes, a la teva ironia -que sempre han captat, ja ho saps- i a la bogeria amb que començaves i acabaves la classe i a tantes coses que van aprendre al teu costat.
Gràcies per fer-nos sentir que queden persones que estimen la feina d'ensenyar amb passió per l'alumne, per valorar els nois i les noies per tal i com són, per fer l'esforç de conèixer-los i d'encoratjar-los a fer allò que realment volen.
Gràcies, Pere i bon viatge, allà on sigui que has anat. Ben segur que ets al costat de la bona gent que, com tu, fan el món una mica millor. Una abraçada i fins sempre, amic.

dijous, 1 de novembre del 2012

Si en sabés, ho faria.


Si sabés escriure, ho faria. Però no en sé. O si més no, no en sé prou. 
L'enveja és dolenta si busca el mal. Jo tinc enveja, ho reconec, de  tots aquells que saben escriure. Però no els vull cap mal perquè amb les seves paraules posades amb encert em saben fer feliç i esl ho agraeixo.  Em fan enveja perquè poden transmetre un món inventat o un món real que saben fer diferent perquè el veuen o el miren d'una altra manera. Pot haver-hi qui pensa  que és la famosa “por al full en blanc”. S’equivoca qui ho pensi. A mi el full en blanc no em fa cap por. Em faig por jo, que no sé expressar prou bé el que vull dir, la mandra a posar-me a fer una sinopsi o una escaleta, a retocar constantment els personatges que van creixent embogits i sense permís, la trama, els rerefons i les tesi. Em fan por els meus “començaments de cavall”, que en diuen. Començaments que tenen encert, ho reconec sense cap mena de pudor perquè ho crec i perquè ho diu gent entesa. Després venen les “aturades de ruc”, el no saber com seguir i el desànim, el no me’n sortiré. No s’hi val omplir llibretes amb frases encertades si després no saps que fer-ne. Les llegeixo un cop i un altre i només penso a estripar la llibreta i, si tingués llar de foc, cremar-les i adéu per sempre al somni.
Si en sabés, ho faria. Però no en sé. Almenys no en sé prou com per fer de l’escriptura una manera de viure. El poc temps no és excusa. Ni la peresa. No hi ha excuses per la manca de talent ni per la mandra que ho tapa tot com si fos boira espessa.
El full blanc no em fa por. Em fa respecte. El respecte que mereix qui ho espera tot de tu i no saps ben bé què li has d’oferir per fer-lo content.