Ara
el meu carrer ja no és el meu carrer.
El
meu carrer tenia fang i els genolls vermells de mercromina, durant el llarg
estiu que començava amb la foguera de Sant Joan. Buscàvem fusta per les cases:
cadires trencades, tamborets amb dues potes, calaixos que no encaixaven... Tot
s’hi valia per fer un foc que arribés al sostre i obrís la porta dels jocs al
carrer. La vida començava aquella nit de llum, bengales i petards, amb els
adults asseguts en cadires baixades de casa, xerrant a la llum de la lluna i de
les flames i nens i nenes corrent, sense horari. Tant era l’edat. Junts rèiem i
planificàvem tardes de bales de colors, de curses sense final, de xarranca, de
pica
paret o de bicicletes velles que passaven de mà en mà i de pedal en pedal.
La majoria estiuejàvem al carrer.
Alguns, pocs, anaven uns dies a la platja. La vegada que em van convidar a anar
amb ells al mar, vaig ser feliç. Viuria una aventura con les que llegia als
llibres! Em va agradar, el mar, però de seguida vaig
trobar a faltar els meus
amics del carrer, el meu món de fang i la cabana que fèiem a la meva habitació
durant les hores que el sol ens encegava i no podíem sortir de casa. Una cabana feta de tovalloles, llençols
i cadires. Era el lloc on berenàvem abans
de tornar a jugar al cuit-amagar als portals,
sempre oberts, i entre los pocs cotxes que hi havia al meu carrer, que ja no és
meu.
Un dia a la setmana intercanviàvem llibres.
Els dimecres. Sembla mentida, però molts ens vam aficionar a llegir gràcies al
carrer. El carrer.... Aquest lloc que ara s’ha tornat inhòspit pels nens, que només
veuen como un lloc de pas, va ser un espai ple de vida.
Ara al
meu carrer hi ha nenes que calcen merceditas
i porten un gran llaç al cap i nens repentinats amb una armilla conjuntada amb
les sabates. No juguen amb bicicletes prestades ni senten el seu nom, a través
de la finestra, anunciant l’hora de dinar.
El
meu carrer, que ja no ho és, és la meva infantesa i els meus records s’amaguen
sota les llambordes i els panots o en qualsevol portal. Surten rere meu cada cop
que trepitjo el terra on vaig aprendre que jugar és viure feliç.