dissabte, 17 de desembre del 2011

Vigila, parenoel!

Ara que els balcons, tal i com ja vaig comentar, s'enfilen sense aturador pels balcons de la ciutat he de confessar que en vaig veure un que em va fer morir de riure. 
Anava jo en cotxe, despotricant a tort i a dret dels llums de nadal encegadors, de les boletes penjant dels arbres i de tot en conjunt -el paresnoel també en van rebre, d'improperis- quan la meva vista es va enfilar per la façana d'na casa de l'eixample (que ningú no em cregui una infractora ni una boja del volant: anava de copilot i em podia permetre el luxe de mirar on vulgués) i allà estava ell. Un parenoel en plan home aranya. No sé si s'havia aprimat des de l'any passat o els seus pantalons pertanyien a un col·lega seu més grassonet. El cas és que al pobre li queien els pantalons i els duia a l'alçada dels turmells. 
Jo, que sóc ben pensada de mena, vull creure que tenia un problema amb la talla. Se m'acuden altres motius per dur els pantalons baixats, però no són gaire adients per aquesta figura nadalenca. La possibilitat que fos un sàtir a punt d'entrar a una casa i fer-s'ho amb la mestressa o l'amo, n'és una. També podria ser que li hagués vingut un mal de panxa sobtat i, en aquest cas, millor no passar per sota.
En fi, que em vaig fer un panxó de riure amb aquest home del sac disfressat de vermell que es passeja alegrement per la nostra vida que, fins fa uns anys, només esperava els reis de l'orient.
Val a dir que em van venir moltes ganes de clavar-li una perdigonada al cul, però com ni sóc de pistoles ni tinc perdigons a mà només vaig tenir el plaer de veure-li el paner i això no tothom ho pot posar al seu currículum. 

dissabte, 10 de desembre del 2011

Bellesa infeliç


Ella havia nascut guapa. El que es diu guapa de veritat. Tan bonica que no sabia que fer-ne, de tanta bellesa. El homes la desitjaven, les dones l'envejaven i els gais volien ser com ella. Era, en definitiva, desgraciadament bella.
Es vestia de qualsevol manera per tal de no ser vista, que no se la miressin, però les cames llargues i el coll perfilat l'impedien passar desapercebuda. Mirava d'anar mal pentinada, despentinada més aviat, però els cabells negres sempre emmarcaven la pell daurada i els ulls de mar. Cansada de ser sempre el centre d'atenció va decidir ser-ho de veritat. Volia convertir-se en objecte de deisg allà on anés, trobar-se al mig de les reunions, ser la tassa del cafè, mostrar sense vergonya el seu cos, ballar damunt la taula, ser la baldufa sense corda. Ser vista i admirada. Conrear enveges i col·lecionar desitjos i amants. I al final del camí, quan ja hagués gaudit prou, buscar la felicitat en mans d'un home o una dona que l'estimés sense pensar que podia marxar qualsevol dia, d'algú que no tingués recança en sentir tots els ulls damunt la seva companyia.
Com qui es llença al mig del mar sense saber nedar, es va llençar a buscar aquella persona que l'havia de fer gaudir de a vida sense por al futur. I es va ofegar als  braços d'homes i de dones que li feien l'amor només per a lluir un trofeu preuat. El més preuat. Només per poder dir que l'havien abraçat i fer morir d'enveja qui no ho havia aconseguit.
No va ser feliç. No en sabia. Ningú no la va fer feliç. No van saber-ne.

dijous, 1 de desembre del 2011

JA HI TORNEM A SER.

Ja hi som. Ja tornem a veure els paresnoel de drap, probablement del "tot-a-un-euro" o similar, enfilant-se blacó amunt. Els llums, sovint horteres, il·luminant carrers i botigues. Que si estrelletes, que si boletes, que si mitjons, que si espelmes, que si mares-de-déus i nensjesusos...tot fet de bombetes de colors. Ah! i els indescriptibles flocs de neu de cotó a les finestres, mentre al carrer dubtem si posar-nos un jersei per no tenir fresca al vespre o quedar-no en màniga curta. 
I ben aviat el mític soparet de nadal amb els companys i els amics, que sembla que s'acabi el món. I els petons i les abraçades i el "bon nadal". La palmadeta a l'esquena mentre ens apunyalem, verbalment s'entén, a la primera de canvi. Petons a dojo, au vinga!, i per dintre pensem "que et bombin", que ens hem discutit tot l'any i no ens podem ni veure. Abraçades carregades d'ironia que malparlen quan gires cua.
Ens envaeixen les carretades de bones intencions que no tenen intenció de fer cap canvi. Intencions disfressades en forma de marató per recaptar diners, sempre, ho reconec, per a bones causes. Va, ara que és temps de ser bona persona, dóna diners i després oblida per què i per a què ho has fet. Ara és moment de netejar la consciència o de maquillar-la. Després tenim tot un any per putejar el veí, el company, el botiguer. Ara, no. Aquests dies tan i tan entranyables hem de ser bona gent. O si més no, aparentar-ho.
Guarnim-nos de festa, de color daurat i porporina, de felicitat. Emboliquem amb paper de regal les nostres misèries i regalem-les en forma d'amic invisible. Els reis ens duran allò que no necessitem perquè podem permetre'ns-ho i, esclar, com no n'hi ha per tothom, deixaran sense el més necessari aquells que no tenen les nostres possiblitats. Ai, no! que farem una donació d'una o dues joguines noves per els pobrets que no tenen res. Pobrissons nens, que tinguin il·lusió un dia a l'any. I també comprarem alguna cosa de menjar o potser la treurem del lot de nadal, per donar-la als que la resta de l'any s'alimenten a base de llegums que recullen al banc d'aliments -gran feina la que fan al banc d'aliments, admirable, sens dubte; des d'aquí la meva més sincera admiració per tots aquells que fan aquesta tasca durant tot l'any- i així podrem menjar els torrons i el salmó amb més tranquil·litat.
Ara si. Ja ho podem dir. Som a nadal: ho diuen les grans superfícies i els llums del carrer. I la nostra preuada targeta de crèdit, que ja comença a tremolar.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Solitud.

La dona de la jaqueta gris mirava al seu voltant amb por. La desconfiança havia crescut en ella al mateix temps que havia crescut la por a ser vista. Només desitjava fer la seva vida en pau, fer el que li agradava amb discreció, anar pel món sense sentir-se observada. La seva espontaneïtat es va trencar quan va saber que no es veia amb bons ulls que fos bona persona, professional a la feina, amiga dels seus amics, companya dels seus companys i innocentment oberta a la gent.
Aquell dia va decidir no ser ningú per ningú. Va desitjat ser un camaleó i poder mimetitzar-se allà per on passava. Va deixar de parlar amb il·lusió, d'explicar els seus projectes, de comentar esdeveniments i de riure amb els altres la felicitat de cada dia.
El dia que va saber que no era estimada sino envejada va decidir viure en solitud enmig del món. Viure amb la pròpia companyia. La companyia que dóna la vida interior, els pensaments en constant evolució, les idees i els sentiments propis. La solitud li va aportar l'alegria i coratge que li calia per tirar endavant. Més que tota una societat que li era adversa només pel fet de ser, sentir i pensar diferent.

dijous, 20 d’octubre del 2011

Les visites.

Qualsevol dia és bo per rebre una visita. De la família, d'un amic o una amiga, d'un conegut o d'un "mira, passava per aquí", com la cançó de l'Aute. M'agrada tenir visites sorpresa perquè d'alguna manera indiquen que la gent se sent bé a casa meva. Està clar; si no, no vindrien,  dic jo.
Sentir el timbre de la porta, anar a obrir i veure un somriure, no té preu. És una manera de saber-se estimat, no? Sempre penso en la cançó d'en Sisa "benvinguts, passeu, passeu" i, d'alguna manera l'he fet meva i, una mica, el sentiment de casa meva. Oferir un cafè, un refresc, un trosset del pastís de poma que havia fet per les postres de demà i que no passa res si es menja avui i en bona companyia, una cervesa fresqueta al jardí quan fa calor ( mi no m'agrada, la cervesa, però sempre en tinc pels bons amics. Curiosament "els mals amics", la gent amb poc esperit, no venen mai. Francament, ho agraeixo. No sóc gens donada a l'amabilitat forçada, la veritat. M'agrada envoltar-me de bona gent, que són els que tenen les portes de casa obertes, els que poden convertir un cafè de mitja tarda en un soparet improvisat que, total, ja que hi som, per què no us quedeu aquest vespre i fem qualsevol cosa?. M'agrada la companyia de qui fa dos petons quan arriba, a la porta del carrer i allarguem la conversa al mateix carrer fent una cigarreta. M'agrada saber que tinc gent a prop encara que siguin lluny.
I si, "benvinguts, passeu, passeu, que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú.Ara ja no hi falta ningú. O potser si, ja me n'adono que tan sols hi faltes tu".

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Sobreviure amb dèficit d'atenció. Primera part.

Llevar-se al matí i sentir el caos tant dintre teu com al teu voltant. Per que tot sigui més fàcil i que les coses trontollin el menys possible, només hi ha una solució: rutina, rutina i més rutina. Cada dia els mateixos moviments i les mateixes accions. Una darrere l'altra. Emmudir el despertador, llevar-se, lavabo, dutxa, lavabo, roba (a ser possible preparada el dia abans per no quedar-se bloquejat davant l'armari), encendre la cafetera, esmorzar, prendre cafè, rentar-se les dents, agafar la bossa de mà i la de treball, agafar el cotxe i recórrer el camí fins la feina. Si falla una peça de l'engranatge matiner el bloqueig està assegurat, l'angoixa per no oblidar res i el sortir de casa convençut que alguna cosa està malament i amb la conciència sentint-se culpable de no haver fet les coses com cal. 
Rutina. És la clau i alhora el parany. La clau per la seguretat ue dóna saber que tot funciona. El parany perquè si la màquina de la rutina s'avaria, estàs perdut i no saps què toca fer desprès. És el moment que paralitza i angoixa. És quan la por a equivocar-se sura per sobre les possibles accions i intentes nedar per trobar a la superfície el fil d'allò que estaves fent o anaves a fer. 
I quan tornes a reprendre la teva vida i a guardar la por a perdre't a la butxaca et queda una engruna de por a tornar perdre el control. El dia va seguint i concentres tots els esforços a no badar, a que els teus pensaments variats i sovint inconnexos, destorbin els instants o les estones més o menys breus de concentració en un fet o acció concreta. 
Quan venen les estones de "llibertat", és a dir, fora de la rutina, apareix el vertígen. La dificultat per organitzar el temps es fa palesa i l'angoixa s'acumula al pit fins a fer mal. Un cop acansegueixes saber què vols fer amb el temps i en fas una llista arrilba l'altre problema: com prioritzar? Socors!!
Per si algú ho dubtava, allò que diuen "es distreu amb una mosca" existeix. Passa de veritat i sense que te n'adonis. Estàs, per exemple, escrivint i de sobte una mosca d'aquelles estiuenques tan pesades es posa sobre la taula i al cap d'una estona, sense ser-ne conscient, et veus que estàs seguint el seu vol per l'habitació mentre el teu cap ha oblidat allò que estaves fent.
Avui fins aquí. El dia a dia del dèficit d'atenció és molt dur per explicar-lo tot d'una tacada.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Societat i docència.

A tots els polítics (i gent corrent) que creu que els docents treballem poc jo els diria unes quantes coses. Algunes són impublicables, també ho he de dir i, per tant les ometré, Ben segur que us les podeu imaginar i com la imaginació i el pensament són lliures us deixo que aneu fent, amb tota la tranquil·litat.
Els diria que, si troben l'ensenyament és un xollo, haver-s'hi dedicat, caram! Que si s'han dedicat a la política per alguna cosa serà. A l'escola tots sabem que el sou no és cap meravella (els dels polítics, si). No tenim cotxe oficial. O anem a treballar en transport públic o paguem l'automòbil de la nostra butxaca. No tenim guardaespatlles ni cos de seguretat. I mira que de vegades ens caldria, eh? Tenim una carrera universitària. Alguns d'ells, no. Que té collons, això. Sembla que els ciutadans no els importem gaire. A nosaltres, els nostres alumnes ens importen. I molt, per cert. Ens importa la seva formació intel·lectual i humana, la seva vida, el seu entorn, allò que els passa cada dia, si estan tristos, si estan feliços... Intentem donar respostes a les seves preguntes, ser coherents, donar exemple. En definitiva: els estimem. Hi ha algú que se senti estimat per un polític?
Què treballem poc? I les hores de preparació? I les de correcció? I les de pati, amb tots els enrenous quee s'hi poden crear i que nosaltres SI intentem solucionar? I les d'entrevistes amb els pares? I les reunions per organitzar-ho tot, que tot estigui a punt i bé? 
Tres mesos de vacances? Com a molt en són dos i, la gran majoria n'aprofitem una part per fer formació que repercutiran sobre els alumnes. Quan, a l'estiu, els nens deixen les classes, algú creu que les coses es recullen soles? Algú es preocupa de saber qui endreça les aules i la paperassa? Qui reb els pares enfadats perquè "li han" suspés  el curs al nen? Qui s'ha molestat a saber com pot ser, quin miracle ha succeït! que tot estigui a punt quan els alumnes arriben a l'escola a mitjans de setembre? Com ha pogunt fer-se tot si els mestres treballen tan poques hores i fan tantes vacances?
Si. Reconec que fem més vacances que la mitjana de la població. I??? Com és què els pares de les criatures en qüestió estan desitjant que arribi el dia de començar l'escola? Com pot ser que vulguin deixar els seus nens en mans d'una colla d'irresponsables que només pensen a treballar poc i a fer vacances? Jo hi veig més d'una incoherència. Potser són manies meves. 
A tots els polítics i altres persones que pensen com ells els convido a passar un mes, només un mes, a una classe amb tot i dic TOT el que comporta. Incloses les colònies que,  per si no ho saben, són molt divertides (això és tan cert com que estic escrivint això al sofà de casa: són meravelloses). Això si, l'hotel no és de cinc estrelles, no hi ha suite perquè dormim -és una manera de dir que passem la nit- a l'habitació amb els nens, convivint amb algun enyorament, diversos pipís, força estossegades i, de vegades, alguna febrada. 
Si un cop passat el mes continuen pensant que som uns ganduls, potser hauré de replantejar-me tota la meva vida. Ja ho tinc! Em dedicaré a la política i els deixaré la meva classe perquè puguin ser feliços un cop a la seva vida.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

La cultura de l'esforç comença pels peus.

Tots sabem, o hauríem de saber, que educar demana temps i paciència. També sabem que sovint falten les dues coses. Una llàstima, la veritat, perquè sense aquestes dues premises és difícil fer madurar els nens. Nens que tots, és evident, volem feliços.
I on vull anar a parar amb aquest preàmbul? Als peus! Si, si, als peus. D'acord que quan són petits, posem pel cas fins els cinc anys, cordar-se les sabates és complicat i amb el "velcro" acabem amb el drama dels cordons i facilitem la feina a mestres d'escola i de guarderia. Mentrestant els nens creixen amb la idea que tot en aquesta vida és tan senzill com cordar-se unes sabates fent "ris-ras", però tant se val! ja n'aprendran quan sigui hora. I els dies i els anys van passant i l'hora d'aprendre a fer el llaç a les sabates no arriba mai. I quan tenen una edat que dius "ja s'hi val" i apareixen als seus peus (que potser ja calcen un trenta-vuit)ve la frase: "au corda't les sabates". I el "com que no en saps? Ja tens deu anys i no saps fer el nus als cordons? I, clar, com no tenim ni temps ni paciència, la criatura va sempre amb el llaç sense fer i amb un adult als seus peus sempre a punt per donar-li un cop de mà, que pobret no en sap, que és massa difícil.
No. El que és difícil és passar-se un cap de setmana ajudant el nen un cop i un altre, ensenyant-li com passa el cordó d'una banda a l'altra, deixant que s'enfadi cinquanta vegades perquè no li surt bé i després tornar a començar de nou fins que, ves per on!, la llaçada queda feta damunt el nus. I si es desfà, sabrà com tornar-hi i després com fer-s'ho perquè quedi forta i no es desfaci la resta del dia. Si amb un cap de setmana no n'hi ha prou, es torna a provar. Al final s'aconsegueix, de veritat.
El que em pregunto és com ens ho feiem nosaltres, que vam créixer sense "velcro", els nostres pares i els nostres mestres per sobreviure a un món de sabates amb cordons? Realment som fruit d'un miracle i els nens d'ara són fruit de la manca de temps i de paciència. Això si, potser falsament feliços i abocats a no saber reaccionar davant una dificultat.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

COMENÇAR DE ZERO.

Aquí estic, a punt per tornar a començar. Què per què? Doncs perquè la Nena a la finestra es deu haver defenestrat i no tinc manera humana d'entrar i publicar res. Un desastre, la veritat. No sé què ha passat, ho juro. L'únic que sé és que he perdut tot el que havia fet fins ara i no aconsegueixo accedir-hi i salvar-ho. Em sap greu, però molts amics m'han encoratjat a fer un bloc nou. I entre que m'agrada fer-ho i que m'he emocionat amb algunes paraules, res, que m'he engrescat a fer un altre bloc. 
Ara, però, prometo ser més metòdica  i escriure primer en format word i guardar el poc o molt que vaig fent. 
A tots, gràcies per continuar seguint-me i per fer-me seguir endavant. 
Us espero per mirar junts pel forat que ens deixa veure la vida amb mirades diferents.