dimecres, 22 de gener del 2014

L'olla de grills.

Era ja tard i va decidir fer el recorregut quotidià amb tranquil·litat, com una estona de relax. Sense pressa.
Sense pensar l'hora que era. L'autobús era ple. Hora punta. com pujava gairebé al principi de trajecte havia aconseguit un seient. La Júlia va recolzar el cap al vidre i es va endinsar als seus pensaments. Els ulls mig clucs. 
El cant d'un gall la va fer sortir del seu cap i va mirar al seu voltant. Què era allò? On era l'animaló que cridava com un rellotge fora d'hora? Quarts de vuit del vespre no era hora per un gall amb seny. Va cantar cinc o sis cops i va callar. Quina cosa tan curiosa. Encara no s'havia refet de l'ensurt del gall es va sentir un ocell que piulava talment com si hagués caigut del niu i tingués fred. Allò semblava qualsevol cosa menys un autobús. Al cap de poc va deixar de piular i ella va pensar que potser havia mort. Semblava tan feble, pobret...
Un nen cridava la seva mama. Amb insistència. Pesadet, pobre nen. Que li diguin que calli, si us plau. No podia saber on era. Massa gent. Ja callarà. Espero, va pensar. Una música clàssica la va fer sentir, per breus instants, al Palau de la Música. Si. Semblava Bach. Quina pau! Va deixar de sentir-la i li va saber greu. Estic ben endormiscada, es va dir. Poder són les ganes que tinc d'anar de concert.
No. Això si que no pot ser... Un ruc al bus! Estic ben cansada i el cap ja no funciona amb normalitat.
Va ser aleshores que va prendre consciència del seu voltant i va pensar que allò era ben bé una olla de grills. Tos aquells son estranys a l'autobús no eren res més que timbres dels diferents telèfons, trucades amb sons inversemblants que precedeixen a converses privades fetes en públic sense cap pudor.
Va poder saber que una tal Eva, germana d'un tal Lluís que sembla ser també és parella d'una tal Lourdes, és una porca de les grosses i que s'ha embolicat amb ben bé mitja comarca; que un fill  es negava a parar la taula del sopar i que segons la seva mare -asseguda dos seients davant- "eres un perezoso y no me creo que aún estés haciendo deberes así que cuando llegue quiero la mesa puesta-.
A l'altra punta de l'autobús un home parlava/cridava amb molt estusiasme a un tal Alfons aveuresiquedemundiad'aquestsquefatempsquenoensveiem. La Júlia va pensar que si feia tant temps que no es veien és que potser no en tenien ganes i que a sant de què aquells crits.
Uns quants contestaven missatges amb els xiulet pertinent a cada resposta.
Una nena jugava a algun joc sense treure'n el volum i cada punt eren dos xiscles d'alegria: el de la nena i el de l'aparell.
Dues dones que van pujar juntes, divertides i xerrant entre elles van deixar de parlar-se quan van sonat els respectius telèfons i van mantenir converses paral·leles. Una d'elles tenia al seu mòbil la veu aquella veu de nen demanant cridant la mare.
El gall va tornar a sonar i una noia amb rastes va respondre només sentir-lo i amb veu molt dolça va dir "hola gallito", que devia ser el seu nòvio per la manera com va contestar.
 La dona carregada de bosses responia al to d'una nadala i explicava les meravelloses ofertes que havia trobat per fer els regals de festes. "No, hombre. No te preocupes. No he gastado mucho". I devia ser veritat perquè amb la quantitat que en duia, si tot fos car, segur que no aniria en bus. Tindria xofer o aniria en taxi.
Converses creuades públicament privades, va pensar la Júlia. Va demanar pas i va baixar dues parades abans de la seva. Li aniria millor estirar les cames que no pas passar una estona més coneixent la vida de gent que, a falta d'una vida interessant, havia de fer veure que la tenia a cops de crits al telèfon. Va baixar i va respirar profundament l'aire d'un dels dies més freds de l'any i ho va fer decidida a no respondre mai una trucada de telèfon damunt un transport públic. La seva vida era només seva.

dimecres, 1 de gener del 2014

I en va fer noranta.


Aquesta és la història d'una dona que un dia, fa temps ja, va ser nena. Una nena eixerida, intel·ligent i bonica que vivia feliç a un poble de muntanya. Rossa, d'ulls blaus profunds i expressius. Uns ulls que cridaven l'atenció allà on anés. Una nena lluitadora i treballadora, la petita de la casa, la que als sis anys, sota la mirada fosca de la seva mare, va aprendre a cuinar per a tota la gran família que l'envoltava. Curiosa, li agradava anar a escola. Aquella escola rural amb una mestra rural i un jardí amb flors per passar l'estona entre classe, costura i jocs. Aquella escola amb una mestra jove, treballadora com ningú que a la tarda obria les portes perquè els nois que treballaven el camp poguessin  anar a estudi, que es llevava ben d'hora per encendre el foc i els petits no tinguessin fred en arribar a classe. Aprenia amb rapidesa i era admirada pels altres nens del poble per aquesta facilitat i pel seu caràcter fort i decidit. Sobtava la seva fortalesa amb l'aspecte gairebé fràgil. 
La nena que llegia, cuinava i jugava es va fer una noia. Espigada i bonica, els nois la festejaven allà on anava. Feinejava a la llar de foc tot cuinant la verdura i el tall del dinar, que vindrien els germans del camp amb gana i calia que tot fos a punt. De tan en tant, alguna festa major a un poble més gran. El jovent caminava hore i més hores, camp a través, per arribar a l'hora del ball. Vestida de negre pel dol del pare era, sens dubte, la més bonica de totes les noies de la comarca. Aquells ulls blaus, com estels en la nit, mai no s'havien vist per aquelles contrades. Només ella i algun dels seus germans. El front sempre ben alt, amb el punt d'orgull de que se sap bonica. Vestida de dol, esvelta, el seu caminar dret deien que era més de senyora d'una ciutat que ella no coneixia que no pas d'una pagesa. Les espardenyes ben lligades i el càntir sota el braç per anar a buscar aigua a la font, caminava com si anés a comprar la joia més valuosa embolcallada en un abric de visó. No va trobar cap noi del poble que li fes el pes. Es va casar amb un noi de la seva mateixa edat. Un noi d'un poblet petit, més petit que no pas el seu. Un bon noi, treballador, ben plantat, amb casa i terres, que la duia orgullós de bracet perquè havia obtingut el tresos més preuat de la comarca. Bon noi, ja dic. Mai no va aconseguir que la noia d'ulls de mar es doblegués a fer cap voluntat que anés contra les seves conviccions. Mai no la va poder portar al seu terreny si ella no es deixava. Forta i valenta, feia sempre la seva voluntat deixant la gent convençuda que feia allò que els altres li demanaven.
I allà, al petit poble on ara vivia, hi van néixer els tres primers fills: dues nenes i un nen. Tenia mans de seda amb la costura i tota sola va fer-ne la roba de nadó. Jerseis, camises, pantalons i vestits embolicats en paper de seda esperaven dins un calaix a ser utilitzats. Roba que les dones volien veure perquè mai n'havien vist de tan bonica, tan ben cosida i tan polida. Roba que més tard fou l'enveja de moltes dones del poble perquè cap altre nen o nena del poble tenia res igual, que semblava comprada en una botiga bona. Roba que va fer que algunes li giressin l'esquena per pura ràbia, perquè era més forta, més maca, més llesta, més valenta i amb més criteri que cap de les altres. Perquè ella sabia dir no quan calia, perquè treballava el camp, cuinava com els àngels, portava la casa, cantava cançons als nens i cosia millor que cap altra. Enveja de veure que era capaç de fer la seva vida sense deixar de banda la del altres.
Però les coses no són fàcils, ja ho sabem. Els fills, encara petits, havien d'estudiar, deien que a la
ciutat tot era menys difícil quan t'hi acostumes i van marxar tots cinc cap a un forat desconegut i immens amb la incertesa del no saber si hi hauria o no retorn. Ell va trobar feina a una fàbrica i ella cosia i cosia i cosia per altres: visos, tovalloles roba de criatura.. per aportar uns diners que fessin un sou per mantenir amb dignitat aquella família que ben aviat va tenir una altra nena. I ja n'eren quatre que van créixer feliços en un pis petit, sempre envoltats de fils i roba. Una casa on mai no hi va faltar res. Tampoc no hi va sobrar una engruna. Una casa on mai no hi faltaven jocs, ni la ràdio posada, ni un diari per estar al dia del que passava al món, on hi havia caliu. Una casa on fins i tot es donava diners a qui ho necessitava com l'home que s'identificava a si mateix com "el pobre" i anava cada més a trucar a la porta. O la gitana que sempre carregava una criatura nova i marxava amb la roba que ja no anava bé a ningú.
Van passar els anys. Ell, l'home que l'estimava i que mai no va aconseguir doblegar-la a res, va morir. I ella, valenta i trempada, va tirar endavant. Els fills es van fer adults i van marxar de casa. Llei de vida, en diuen d'això. La van carregar de nets, sans, bona gent i amb caràcter. Com ella. Nets que cuidava com havia cuidat els seus fills. I els nets es van fer grans i li van donar besnets. I ella era feliç de veure que la família creixia i creixia i lluïa com una medalla la foto de tots ells. Ella, la mami, la iaia i la bueli havia construït un somni. El seu.



I en va fer noranta i tots ho van celebrar amb una festassa que no s'esperava. Allà hi havia els seus nebots del poble i els de la ciutat. Els meus germans i les seves parelles, els meus nebots, els meus fills i els meus nebots-nets. Els qui estaven malalts també hi eren perquè els hi vam comptar. I la meva mare va ser molt feliç perquè tenia al seu voltant allò que té un valor real, tot allò que més s'estima: els seus.