Si en sabés, ho faria.

Si sabés escriure, ho faria. Però no en sé. O si més no, no en sé prou. 

L'enveja és dolenta si busca el mal. Jo tinc enveja, ho reconec, de  tots aquells que saben escriure. Però no els vull cap mal perquè amb les seves paraules posades amb encert em saben fer feliç i esl ho agraeixo.  Em fan enveja perquè poden transmetre un món inventat o un món real que saben fer diferent perquè el veuen o el miren d'una altra manera. Pot haver-hi qui pensa  que és la famosa “por al full en blanc”. S’equivoca qui ho pensi. A mi el full en blanc no em fa cap por. Em faig por jo, que no sé expressar prou bé el que vull dir, la mandra a posar-me a fer una sinopsi o una escaleta, a retocar constantment els personatges que van creixent embogits i sense permís, la trama, els rerefons i les tesi. Em fan por els meus “començaments de cavall”, que en diuen. Començaments que tenen encert, ho reconec sense cap mena de pudor perquè ho crec i perquè ho diu gent entesa. Després venen les “aturades de ruc”, el no saber com seguir i el desànim, el no me’n sortiré. No s’hi val omplir llibretes amb frases encertades si després no saps que fer-ne. Les llegeixo un cop i un altre i només penso a estripar la llibreta i, si tingués llar de foc, cremar-les i adéu per sempre al somni.

Si en sabés, ho faria. Però no en sé. Almenys no en sé prou com per fer de l’escriptura una manera de viure. El poc temps no és excusa. Ni la peresa. No hi ha excuses per la manca de talent ni per la mandra que ho tapa tot com si fos boira espessa.

El full blanc no em fa por. Em fa respecte. El respecte que mereix qui ho espera tot de tu i no saps ben bé què li has d’oferir per fer-lo content.