PRESÈNCIA I ABSÈNCIA

Que ningú no és imprescindible ho sabem tots i és ben real. Passa que, massa sovint, tots creiem que ho som. Estem convençuts que la nostra presència pesa més que la nostra absència, que quan no hi som tots ens troben a faltar i que el món deixarà de girar sobre el seu eix si desapareixem. Fals. El món gira amb nosaltres i sense. Si ens fonem, se'ns troba a faltar un temps. Després se'ns busca un recanvi o es deixa el forat amb la nostra silueta que, a poc a poc, només serà un record.

Hi ha persones que omplen amb l'absència i d'altres que -ho sento- fan nosa amb la seva presència. Quan l'absència d'algú no es troba a faltar potser és més prescindible que no es pensa. I hi ha absències que se senten, passi el temps que passi. Sents la seva veu, identifiques gestos impossibles, empres les seves paraules i t'adones que és dintre teu. I et fan somriure.
Quan la presència d'algú resulta incòmoda a tothom per un igual, aquesta persona és prescindible i tòxica. Si aquesta presència es torna absència i sents que pots respirar, que el món s'eixampla, que veus els somriures que abans no notaves, que no sents una ombra a cada cantonada, que el món és diferent quan notes la seva absència i que tot funciona malgrat no ser-hi, vol dir que la toxicitat de la presència és absoluta. 

Hi ha persones que, quan hi són, et fan sentir un mur a les espatlles i mires a terra per no creuar la seva mirada inquisidora amb la teva esporuguida. És creuen amb el poder d'amargar-te la vida. Amb poder absolut sobre tu. Convençuts que el sol gira al seu voltant i només les il·lumina a ells/es, fan tot el possible per crear un eclipsi al teu voltant. Aquesta gent és la que aconsegueix que celebris la seva absència amb l'esquena recta i la mirada al front, que t'adonis que la vida, sense ells al voltant, és infinitament més acollidora, que estàs envoltat de colors vius, que l'aire passa sense topar amb cap paret, que saps que fas el correcte sense judicis injusts, que t'ajuden a creure i a confiar en tu i que, sense que res canviï, ho perceps de forma diferent.

Presència i absència no sempre són antagònics. Poden ser la mateixa cosa. El que canvia és la possibilitat de ser o no feliç amb elles.

P.D. No interpreteu absència com a sinònim de mort. L'absència, quan parlem de mort, sol ser un record. Que cadascú en faci la seva interpretació. Segur que trobareu al vostre voltant algun cas que tregui cap a aquesta lleugera "menjada de coco". De tant en tant em passa això, li dono voltes al absurd. No hi busqueu segones intencions i no us hi busqueu, que no us hi trobareu, aquí.