![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgTOJPHrTISjU9u5j2M6QUhDlknm1h_jfkQ6V_aAYWFRZnNLHKFLOEJvPT18rodIG1PlONKLZuAfp7I6L5FGYtEF8b2VNEJjkXHKlWdAFwjwSet7xng01BnBNOwFaiwl-yU6IbF9oKUC2w/s1600/pres%25C3%25A8ncia.jpg)
Hi ha persones que omplen amb l'absència i d'altres que -ho sento- fan nosa amb la seva presència. Quan l'absència d'algú no es troba a faltar potser és més prescindible que no es pensa. I hi ha absències que se senten, passi el temps que passi. Sents la seva veu, identifiques gestos impossibles, empres les seves paraules i t'adones que és dintre teu. I et fan somriure.
Quan la presència d'algú resulta incòmoda a tothom per un igual, aquesta persona és prescindible i tòxica. Si aquesta presència es torna absència i sents que pots respirar, que el món s'eixampla, que veus els somriures que abans no notaves, que no sents una ombra a cada cantonada, que el món és diferent quan notes la seva absència i que tot funciona malgrat no ser-hi, vol dir que la toxicitat de la presència és absoluta.
Quan la presència d'algú resulta incòmoda a tothom per un igual, aquesta persona és prescindible i tòxica. Si aquesta presència es torna absència i sents que pots respirar, que el món s'eixampla, que veus els somriures que abans no notaves, que no sents una ombra a cada cantonada, que el món és diferent quan notes la seva absència i que tot funciona malgrat no ser-hi, vol dir que la toxicitat de la presència és absoluta.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiJSqF5SEiksoKtGtsg7LhBlbG4YnqOFwVL9gOoTsvLciUfczg9Gq6wXDhfqFQ512y7gbA1ffLXVGH_3Bjs0BHi1HJ5HZqWsvTyHgv_uuD5aQ-Q56onVOhD8CoU_aytY7C1GtRZ9hLe0us/s200/baixa.jpg)
Presència i absència no sempre són antagònics. Poden ser la mateixa cosa. El que canvia és la possibilitat de ser o no feliç amb elles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada