
Hi ha persones que omplen amb l'absència i d'altres que -ho sento- fan nosa amb la seva presència. Quan l'absència d'algú no es troba a faltar potser és més prescindible que no es pensa. I hi ha absències que se senten, passi el temps que passi. Sents la seva veu, identifiques gestos impossibles, empres les seves paraules i t'adones que és dintre teu. I et fan somriure.
Quan la presència d'algú resulta incòmoda a tothom per un igual, aquesta persona és prescindible i tòxica. Si aquesta presència es torna absència i sents que pots respirar, que el món s'eixampla, que veus els somriures que abans no notaves, que no sents una ombra a cada cantonada, que el món és diferent quan notes la seva absència i que tot funciona malgrat no ser-hi, vol dir que la toxicitat de la presència és absoluta.
Quan la presència d'algú resulta incòmoda a tothom per un igual, aquesta persona és prescindible i tòxica. Si aquesta presència es torna absència i sents que pots respirar, que el món s'eixampla, que veus els somriures que abans no notaves, que no sents una ombra a cada cantonada, que el món és diferent quan notes la seva absència i que tot funciona malgrat no ser-hi, vol dir que la toxicitat de la presència és absoluta.

Presència i absència no sempre són antagònics. Poden ser la mateixa cosa. El que canvia és la possibilitat de ser o no feliç amb elles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada