UN CASAMENT

Sabia que diria NO. Sabia que, per fi, seria qui manava en el meu destí i seria capaç de prendre una decisió sense ajut de ningú, sense influències. D’acord. No hauria d’haver arribat  fins aquí. El disgust serà majúscul. Ho sé i no em faré enrere. Només falten dues o tres hores i seré lliure i protagonista del “dia més especial de la meva vida”.

            La Nora repassava el seu pla davant el mirall que els pares havien comprat per l’ocasió. Un mirall gran, clar. Un mirall que reflectís la bellesa de la nena mentre es vestia de blanc, es maquillava i es pentinava pel gran dia. El pare aguantava les llàgrimes i l’emoció fregant-se les mans compulsivament i la mare organitzava la gent que anava arribant a casa. El perruquer i els modistes esperaven prenent cafè mentre els germans de la Nora anaven amunt i avall de la casa buscant un rellotge, els botons de puny, la corbata gris o un got d’aigua.

—Ai, Nora, tens la pell perfecta —va dir la maquilladora. Amb poca cosa quedaràs espectacular. No caldrà pintar-te com un quadre, filla, que n’hi ha cada una… Quedaràs elegant i finíssima, ja ho veuràs.

            Parlava ràpidament, com si a dins hi portés un motor sense frens, mentre les mans es convertien en pinzells i paletes de colors que li anava deixant  sobre la cara. Sabia que es feia. La mare havia contractat la millor. Com no…El perruquer gairebé no parlava. Deixava petites flors sobre el cap. Flors blanques, como un jardí que li  havia recomanat la seva amiga Patrícia, dient-li que estaria fantàstica. La mare s’havia encarregat de buscar el millor perruquer, també.

            La Nora havia deixat que tots aportessin idees. Fins i tot va deixar que en Marc li’n donés alguna pel vestit. Amb en Marc compartien anys d’amistat i el temps els va portar a casar-se. El món havia decidit el seu destí: en Marc, la mare, les amigues… I ara es veia davant el mirall i no era ella. Era l’altra Nora, la d’abans de la decisió. La nova Nora ja estava preparada a la catedral, el lloc escollit por la mare per l’esdeveniment de la petit ciutat on vivia. La nena del senyor Alfred es casava amb en Marc, l’únic fill dels Srs. Villalba. Dues famílies amigues. Les dues més poderoses de la ciutat.

            El mirall reflectia la felicitat de la Nora, amb el vestit de núvia tan bonic, de seda natural amb faixa daurada, un gran llaç darrere i la cua curta i elegant. El jardí blanc, caient por l’esquena. Estàs preciosa, van dir els seus pares i germans. M’agrada. És molt discret. Al meu futur marit també li agradarà. La paraula marit li omplia la boca. El meu marit, repetia somrient. I es tapava la cara amb les mans, de tan emocionada como estava. Encara no me lo m’ho puc creure! El meu marit! Deia la Nora vestida de blanc. Tot havia de sortir perfecte. Estava segura que sortiria tal i com havia imaginat. La seva vida seria perfecta a partir de la nit.

            El cotxe esperava a la porta. Un cotxe de luxe llogat per l’ocasió: un Bentley platejat i brillant. La Nora va sortir de casa del braç del pare i van entrar al cotxe que els duria a la Catedral, a dos carrers de casa.

            Estàs preciosa, va dir en Marc quan la va tenir al costat. Li va agafar la mà i li va fer un petó. Més que preciosa, va repetir. La Catedral, guarnida amb flors grogues i fulles de falguera d’un verd intens, creixia sobre els seus caps, i s’omplia dels cants de la coral, amb les veus tan blanques como el seu vestit. Tal i com havien planejat. El capellà,  amic de la família, va fer una cerimònia entranyable i molts dels convidats van plorar d’emoció. Ella, no. En Marc, tampoc. S’ho havien promès: no llàgrimes.

Aleshores va arribar el moment. En Marc va dir que sí amb convicció. La Nora va somriure, va mirar la mare, als convidats i al Marc, que esperava la seva resposta. No, va dir la Nora. Es va sentir remor de fons, la gent murmurant. No, va repetir. Va girar cua i va creuar sola la nau central de la Catedral. No va mirar enrere ni als costats. Serena, al front. Quan va arribar a la porta principal va sentir en Marc  i la mare cridar el  seu nom.

            Va pujar al Bentley i va demanar que la portés a casa i l’esperés. La maleta era a l’armari, la va agafar i va tornar al cotxe. A l’aeroport l’esperava la nova vida amb la Sílvia.