EL MÓN QUE JA NO ÉS

No m'acostumo al soroll ple de silenci del meu carrer, ni a mirar per la finestra com s'omple de res la vida quotidiana. 

No entenc la gent. No m'entra al cap la poca consciència col·lectiva ni la falta de solidaritat: aquells que no respecten les distàncies, els que toquen el menjar sense guants, els qui surten a fumar al carrer, els que passegen en grup o de dos en dos, els que treuen el gos cinc o sis cops al dia. Cada cop més convençuda que la terra i la natura s'està venjant de l'ésser humà. I ho fa amb raó.

Agraeixo els missatges d'anim de tots a tots. Hem de tirar endavant

junts (mal plantejat: cal un metre i mig de distància mínima), ens ho hem de prendre amb bon humor i tal. Juro que ho intento, però també reivindico la necessitat de sentir-se trist, angoixat i  insegur davant una situació que ens és del tot desconeguda.

Hem tingut un estiu estrany i incert i un retorn a la "normalitat" anormal. Trobo a faltar les abraçades intenses de la família no convivent (quina paraula tan lletja!) dels amics i les amigues i els petons i el contacte de les mans i el somriure amagat darere un drap que ens protegeix dels contagis i que cada dia ens deixa més sols i ens aparta més de tot. 

La por i la pena se m'han ficat al moll de l'os i han envaït el meu cos i la meva ment. Mai no he estat poruga, és com si no fos jo qui viu en estat permanent d'alerta.

I ara hem tornat a l'escola i conec la mirada dels meus alumnes, el

tallat de cabell, la seva alçada i la veu amagada darrere la mascareta. Sento el seu riure, però no el veig. Noto com somriuen, però no veig com s'eixamplen els seus llavis. Em falta el caliu d'una abraçada, de sentir-los a prop i que em sentin a prop. Faig els impossibles perquè tot sembli el més normal possible, però és tot tan poc normal...

No puc més que agrair els polítics d'aquí i d'allà i de més enllà la mala gestió que estan fent de la nostra salut i de la nostra vida. Sempre vetllant pels seus interessos, incapaços de posar-se d'acord per un cop a la vida. Potser aquesta situació pandèmica que vivim hauria estat un bon moment per deixar de banda les creences i discrepàncies i anar junts, remar en una sola direcció. Aquí no guanya qui la té més llarga, aquí qui perd som nosaltres, els seus votants que sempre esperem inútilment que estiguin al nostre costat i ens donin un  cop de mà quan més ho necessitem. 

Ja vindrà el temps de discutir, de fer valer unes i altres raons. Ara no. Ara us hauria de caure la cara de vergonya de veure com ens esteu tractant. 

Sí, sí, ja ho sé que no només els polítics en tenen la culpa. La falta de solidaritat, de respecte cap els altres és gairebé infinita. I jo, com una ximpleta, de casa a la feina i de la feina a casa, portant la mascareta com una part de mí que mai no vaig estudiar a l'assignatura d'anatomia. Juro que cada dia em prometo no dir res a ningú que no compleixi els mínims i cada dia trenco la promesa fins que algun dia em trenquin a mi la cara per ficar-me on no em demanen.

Perdoneu aquest post que m'ha sortit després de molts dies sense escriure aquí. Mira, que m'ha sortit d'una tirada ara que estem a punt de tornar-nos a tancar una mica més.