La cultura de l'esforç comença pels peus.

Tots sabem, o hauríem de saber, que educar demana temps i paciència. També sabem que sovint falten les dues coses. Una llàstima, la veritat, perquè sense aquestes dues premises és difícil fer madurar els nens. Nens que tots, és evident, volem feliços.

I on vull anar a parar amb aquest preàmbul? Als peus! Si, si, als peus. D'acord que quan són petits, posem pel cas fins els cinc anys, cordar-se les sabates és complicat i amb el "velcro" acabem amb el drama dels cordons i facilitem la feina a mestres d'escola i de guarderia. Mentrestant els nens creixen amb la idea que tot en aquesta vida és tan senzill com cordar-se unes sabates fent "ris-ras", però tant se val! ja n'aprendran quan sigui hora. I els dies i els anys van passant i l'hora d'aprendre a fer el llaç a les sabates no arriba mai. I quan tenen una edat que dius "ja s'hi val" i apareixen als seus peus (que potser ja calcen un trenta-vuit)ve la frase: "au corda't les sabates". I el "com que no en saps? Ja tens deu anys i no saps fer el nus als cordons? I, clar, com no tenim ni temps ni paciència, la criatura va sempre amb el llaç sense fer i amb un adult als seus peus sempre a punt per donar-li un cop de mà, que pobret no en sap, que és massa difícil.

No. El que és difícil és passar-se un cap de setmana ajudant el nen un cop i un altre, ensenyant-li com passa el cordó d'una banda a l'altra, deixant que s'enfadi cinquanta vegades perquè no li surt bé i després tornar a començar de nou fins que, ves per on!, la llaçada queda feta damunt el nus. I si es desfà, sabrà com tornar-hi i després com fer-s'ho perquè quedi forta i no es desfaci la resta del dia. Si amb un cap de setmana no n'hi ha prou, es torna a provar. Al final s'aconsegueix, de veritat.

El que em pregunto és com ens ho feiem nosaltres, que vam créixer sense "velcro", els nostres pares i els nostres mestres per sobreviure a un món de sabates amb cordons? Realment som fruit d'un miracle i els nens d'ara són fruit de la manca de temps i de paciència. Això si, potser falsament feliços i abocats a no saber reaccionar davant una dificultat.