La dona de la jaqueta gris mirava al seu voltant amb por. La desconfiança havia crescut en ella al mateix temps que havia crescut la por a ser vista. Només desitjava fer la seva vida en pau, fer el que li agradava amb discreció, anar pel món sense sentir-se observada. La seva espontaneïtat es va trencar quan va saber que no es veia amb bons ulls que fos bona persona, professional a la feina, amiga dels seus amics, companya dels seus companys i innocentment oberta a la gent.
Aquell dia va decidir no ser ningú per ningú. Va desitjat ser un camaleó i poder mimetitzar-se allà per on passava. Va deixar de parlar amb il·lusió, d'explicar els seus projectes, de comentar esdeveniments i de riure amb els altres la felicitat de cada dia.
El dia que va saber que no era estimada sino envejada va decidir viure en solitud enmig del món. Viure amb la pròpia companyia. La companyia que dóna la vida interior, els pensaments en constant evolució, les idees i els sentiments propis. La solitud li va aportar l'alegria i coratge que li calia per tirar endavant. Més que tota una societat que li era adversa només pel fet de ser, sentir i pensar diferent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada