Irracional.

Alguns matins, quan es despertava i no trobava la Sara al seu costat, no gosava moure’s, convençut que havia marxat per sempre. Li costava respirar i es quedava molt quiet, tot esperant sentir algun so que en delatés la seva presència a casa. Aleshores es llevava i caminava de puntetes, gairebé sense tocar el terra i escoltava. Res. Ja no tornaria. Era una por irracional que havia sofert ja massa cops. Una por que li costava controlar. Una por sense sentit. Entrava a la cuina. Segur que està prenent un cafè, pensava. Però, si és així, per què no en sento l’olor?.

            Quan la porta del carrer s’obrí al seu darrera, el cor li va fer un salt i la va veure allà, dreta, aliena a tot el seu sentiment d’abandó imminent. Arreglada, ja havia anat a comprar les ensaïmades i el diari. I somreia. Com podia somriure sempre? Ell l’abraçà i li va fer petons i li va dir gràcies per ser aquí. I ella no entenia res, però va riure amb ganes, com si fos un acudit el que acabava de sentir.

            Ell va parar taula per esmorzar sense saber ben bé si els plats i les tasses eren les correctes. Quina taula tan maca!, exclamà la Sara en veure els plats vermells, les tasses blanques i la gerra amb el suc de taronja sobre les tovalles grises. T’agrada?, va dir ell. I ella li pessigà el maluc. És clar, ximple! Sembla que siguem al restaurant. M’encanta començar el dissabte així. 

           Però, i si ho deia per fer-lo content? I si preferia unes altres tovalles? Com saber si tot estava bé al seu voltant?

            En acabar d’esmorzar, es dutxà. Va obrir l’armari i amb el dit índex resseguí la renglera de camises que hi penjaven, indiferents als seus dubtes. Eren les seves camises i no l’ajudaven gens a ser triades. En va comptar vint-i-tres. Vint-i-tres dubtes davant seu. I així, palplantat davant l’armari, el va trobar la Sara. Ella es mirà la roba i, al moment, en va assenyalar una beix amb petits quadrets negres escampats, com un taulell de mots encreuats encara per resoldre. Aquesta!, va dir, amb una seguretat que el trasbalsava. I va sortir de l’habitació com si res, com si hagués fet la cosa més senzilla del món. La va sentir que deia: va espavila, sortirem a passeig, fa un dia preciós. Ell va mirar per la finestra i va veure un núvol petit enmig del cel, gairebé un decorat de teatre d’escola i va pensar que potser seria millor que agafessin un paraigua petit, per si de cas.