El primer cop que va dir una mentida, no va passar res. El segon dia, tampoc. El dia que va di una mentida i se la va creure, la seva vida va canviar. Aquell dia va saber que ja no podria deixar de mentir mai més i va començar a inventar la seva pròpia vida, tan avorrida i mediocre fins aquell moment que va marcar el punt d'inflexió cap una altra plena, interessant i fictícia.
La mentida tenia gust de maduixa amb sucre, un pèl àcida i molt dolça, la incertesa de caminar sempre sobre una navalla afilada o per la vora d'un penya-segat i el feia sentir superior a tot, gairebé l'amo del món.
Elaborar una mentida requeria temps i molta memòria. Era com fer una casa, un gratacels amb mentides, una sobre l'altra, sabedor que els fonaments eren de fang. Un cop elaborada calia creure-se-la i recordar-ne els detalls abans d'explicar-la als altres. Inventar-se una vida nova era molt difícil i captivador. Era tal el desig de ser un altre que es va fer escriptor per poder-ne inventar moltes de vides diferents. Podia ser moltes persones, era capaç de modelar paisatges i estances, de dissenyar roba i pentinats, de posar ànima a les pedres, de donar vida i de matar. Convençut que déu no ho faria millor, l'escriptor es va tornar boig. Una vida real que no sabia que ho era.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada