Des-evolució

Primer

Una rascada.

Segon

Una ganivetada.

Tercer

Un tret al cor.

Primer

La pell adolescent encara és fina i les rascades fan mal. Couen.

Segon

Dolorosa i deixa marca. Semblava que el futur es feia present fins que el ganivet va entrar, profund, just al costat del cor. Després de tèmer per la vida, se'n va sortir.

Tercer

Els cos esventrat. Pots morir. Encara és a la Unitat de Cures Intensives. Ningú no sap quan ni com es recuperarà.

Primer

Es vas curar a base de tiretes amb la cara del Mikey Mouse. Ara una tireta, ara una altra. A estones alguna bena, si la rascada sagnava més del compte. Gases estèrils i mercromina. Taca vermella damunt la pell. Un tatuatge que marxa tard o d’hora.

Segon

Curar una ganivetada no és cosa fàcil. La ferida oberta desinfectada amb aigua, sabó i alcohol. Una mica de conyac per suportar el dolor, com a les pelis de l’oest. Sembla que no tanca. Sembla que s’infecti. Li calen punts de sutura de xocolata i seda.

Tercer

El tret, directe. I no per esperat, menys dolorós. Les entranyes esguerrades i el cor partit en dos. Com es cura això? No hi ha tiretes tan grosses i els glops de conyac no fan l’efecte esperat. Les crosses li caldran quan ja estigui millor, per no perdre estabilitat. Però, i ara? Com guarir-lo d’aquest mal? Com evitar-li el dolor persistent? Matí, tarda i nit. A l’hospital. A l’U.C.I el mantindran sedat fins que millori. O es pensin que has millorat. De tant en tant riu i fa broma i és tot mentida. 

Primer

De la rascada a la pell jove no en queda res. Potser una taca lleugerament més blanca. I pot mirar-se-la amb un somriure. I recordar el passat observant la cicatriu gairebé invisible, parlar de l'incident i de qui li va fer mal. Ho fa sense rancúnia, amb humor i tranquil·litat. Passar pel tema sense sentir dolor i mirar-se la ferida, si és que la troba, que ja no sap ni on és.

Segon

La cicatriu de la ganivetada no ha marxat. Però és només això: una cicatriu, una marca d'amor traïdor. Ja no sent res quan l'acaricia. Sap que hi és i sap on és, però ja no fa nosa. Va trigar molt a ser una ferida tancada i quan encara era sagnant, ell corria món per no notat el mal. Els punts de sutura es descosien sovint i la sang brollava de nou. Altre cop gases i desinfectant i la xocolata en forma de trufa per apaaivagar l'ànima adolorida. Potser per això  el trau era tan gran. La pell difícil de cicatritzar, va deixar una línia al pit, allà on les costelles són més toves. 

Tercer
El seu cor és a l'U.C.I  i la seva vida també. Se sent molt sol, no té gaire visites, no se sent fort per rebre'n. Un tret és un tret. De res no val veure'l a venir, saber que acabarà impactant en el teu cos. De res serveix intentar esquivar-lo. Va quedar desfeta, la seva ànima. Quan la bala és un "adéu, no sé quan ni tampoc si tornaré" esquinça la vida de qui reb el tret. La seva U.C.I. és el dia a dia intentant sobreviure amb la bala dins el cos, que es ressent en qualsevol moviment. Com guarir-lo? Com cosir la desfeta de la seva vida, tan estable fins fa uns mesos? Fa un gran esforç per viure, per anar amunt i avall, apreta les benes, neteja les ferides amb sèrum, es manté dret amb el guix que duu a les cames i fa veure que tot va millor. Però sé que en la solitud de casa, en treure's la camisa, veu les benes tacades de sang. I el dolor resulta insuportable.