No era "guai", no li interessaven les marques de roba, ni els grans cotxes, ni tenir per tenir, ni estar sempre estupenda i de cara a la galeria.
No tenia tatuatges, ni piercings.
No era competitiva ni esperava ser sempre la millor ni trepitjar qui fos per tal d'obtenir el que volia.
No sentia la necessitat de ser escoltada a cada moment ni de ser sempre el centre d'atenció.
No li calien reverències ni aduladors per anar per la vida.
No necessitava agradar tothom ni que tots l'afalaguessin, ni emmirallar-se en ningú, ni tenir el voltant ple de secrets dits en veu alta, ni ser portadora de paraules buides de sentit.
No volia aparentar allò que no era, ni explicar el que tenia o deixava de tenir, ni li importava el que deien o deixaven de dir d'ella.
No era diferent a les altres persones que l'envoltaven. No, no n'era. Eren els altres que la feien sentir diferent, viure diferent.
L'única diferència era que ella deia el que pensava i la prenien per estranya perquè, en el fons, l'envejaven. Sabien que podia ser feliç amb poc, que sabia ser feliç essent ella mateixa.
La seva distinció la feien els altres. I va aprendre que no era rara. Va aprendre a ser diferent gràcies als altres i mai no els ho podrà agrair prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada