Temps de retorn

Al D.N.I. hi deia uns cinquanta anys, la pell i el rostre era d'uns trenta i l'esperit, d'uns vint. Hi havia un decalaix important a les seves vides i pensaven aprofitar-ho. Volien tornar al passat amb l'experiència del present i amb el futur dins un vagó de tren. Les maletes farcides d'il·lusió i una jaqueta per si el fred dels records es ficava al moll de l'os.
Les nou dones sense uniforme marró a la vista es disposaven a viure unes hores que podien unir-les per sempre o separar-les definitivament. Durant dos dies i dues nits havien de compartir un temps i un espai que feia anys havien deixat a la cartera, amb els llibres i l'estoig i les llibretes.
Va ser la mort d'una companya que va obrir el bagul del desig de retrobar-se, de saber que encara eren vives i que els quedava molt per viure. Va ser una esquela al diari que va obrar la retrobada. Una trobada que es va anar fent gairebé imprescindible a les seves vides, tan diferents totes, fins a decidir passar juntes un cap de setmana.
Algú les hi va dir que era un grup rar, que no s'imaginava que es puguessin avenir, que era una relació estranya. I elles, quan hi pensaven, reien a cor que vols perquè sabien era justament aquella diversitat el que els agradava: les executives, la secretària, les professores, les administratives i l'arquitecta. I faltava la doctora i l'altra professora, que vivia lluny i no podia anar al viatge. Les de bones notes o excel·lents, les de notes normals o les dels suspensos permanents. Disparitat total de professions i d'intercanvi d'experiències. Arribar a la conclusió que "en todas partes cuecen habas", era un petit consol que feia passar una estona de rialles i confidències.
Vides semblants perquè havien caminat molt temps per la mateixa via i a l'hora ben diferents. Algunes vides plàcides, sense més entrebancs que els que porta el dia a dia; d'altres, complexes amb divorcis més o menys conflictius; morts massa properes i massa precoces; amants i amics; fills fàcils perquè elles són fàcils i fan la vida fàcil a qui tenen al voltant; dificultats econòmiques variades; compartir fruits secs, tapes i sabó de la dutxa; mirar fotos en blanc i negre que els recorda que els vint  anys només són d'esperit i ser capaces de riure's de les arrugues, dels quilos de més o de menys, de la roba que duien, de les excursions que havien fet...Crítiques sense maldat a companyes que les criticaven de forma malèvola, tristesa davant les imatges d'aquelles que ja no hi són, pinxos a totes hores i el pensament compartit que cal començar aviat un règim que faci passar els pinxos a millor vida, passejar de nit i de dia i parlar. Sobretot parlar i riure. Els anys juntes a l'escola els havien donat un tarannà semblant i, després d'anys sense saber unes de les altres, tenien la sensació que mai no s'havien separat, que el temps passat era ben present i havien de mirar-se bé per adonar-se que l'uniforme marró ja feia temps que no el duien.
Per això, quan van pujar al vagó d'anada se les veia tan pletòriques. I quan van pujar a vagó de tornada totes duien un punt de tristesa a la nineta dels ulls.