Un niu a les heures.

Ja fa dos o tres anys que venen. S'hi deuen trobar bé a casa meva. Es passegen pel jardí sense pudor, amb la confiança que són a casa seva. Tant els fa si dinem, llegim, fem tertúlia o riem a cor que vols. Els és igual si som un, dos, quatre o una pila d'amics.

Són una parella de merles que un bon dia van triar les heures de casa per instal·lar-s'hi cada primavera i fer-hi els seu niu. Així, com unes ocupes, sense permís ni res. "M'agrada. M'hi quedo". Casa meva s'ha convertit en la casa seva quan ve el bon temps. Entren i surten del niu alegrement i molla que cau, molla que es queden. Passegen entre les plantes, volen entre les branques dels arbustos buscant insectes i cucs invisibles als meus ulls i, sense cap mena de vergonya, se'n tornen al seu piset tan fresc entre les fulles verdes. De vegades, quan estic tranquil·la llegint, el seu vol entre el fullam m'espanta per un moment. Ai, no és res, em dic. Són les merles que fan la seva vida en paral·lel a la meva.

I de sobte, un bon dia, començo a sentir uns piulets lleus. Molt lleus, gairebé inaudibles. Les petites merles han sortit de l'ou i reclamen aliment. En aquest moment em reconec privilegiada perquè visc a la ciutat i tinc el so dels ocells sense sortir-ne, perquè és un plaer saber que entre el verd del meu jardí hi ha una família que em canta cançons a tota hora i em diuen bon dia i bona nit, perquè si s'hi han quedat és perquè s'hi troben bé i a mi sempre m'ha agradat que la gent se senti a gust a casa meva i perquè és una sort sentir-te fora de la ciutat sabent que ets dins. 

M'agrada que les merles siguin felices al meu jardí. Són animals exigents i si elles el troben agradable és que ho és. M'agrada que la gent que entra i surt de casa sigui tan feliç com ho són les merles que s'han pres al peu de la lletra la cançó d'en Sisa i cada dia canten allò de "que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú". I ara ja no sé si, quan ve el bon temps, sóc jo que visc a casa seva.