PAROLE, PAROLE, PAROLE...

Derrere un teló de vellut vermell sol haver-hi teatre. I no sempre és teatre del bo. Sovint són paraules disfressades de bellesa, buides de sentit. 

Talment com la vida de cada dia. 

Paraules boniques farcides de verí, d'un verí que mata a poc a poc, amagades darrere la façana avellutada d'una frase ben construïda pronunciada amb un somriure decorat amb dents blanques immaculades. 

Paraules buides  per dintre, com aquells rètols infantils que cal pintar i que, un cop ben acolorides, fan el fet i sembla que guarneixen el continut d'un treball pèssim. Un treball insuls.

Paraules en forma de dard. Qui les usa va provant, provant fins clavar-les a la diana i gaudeixen quan la sang del cor vessa fins la mort.

Paraules suaus que són el preàmbul de paper de vidre, de les punxes de l'eriçó. No saps per què, però et posen en alerta i prepares les tiretes, la gasa i el iode per curar-te el dolor que produeixen. Això, o llepar-te la ferida amagat al cau, com un aimaló qualsevol que aconsegueix amagar-se del seu depredador.

Paraules que volen ser altres paraules que no diuen res del que volen dir i creen confusió al teu voltant i en tu mateix. Fa mal el cap pensant què et volien dir en realitat. Aconsegueixen fer-te sentir ruc, tenir la sensació que no ets capaç d'entendre el que et diuen fins que descobreixes que no falla la teva capacitat de comprensió, si no la d'expressió de qui t'ha parlat, que creu en el seu triomf, convençut com està de la teva incapacitat. 

Parole, parole, parole...

"Igual que en un escenario

finges tu dolor barato,

tu drama no es necesario

ya conozco ese teatro.

Teatro...

lo tuyo es puro teatro

falsedad bien ensayada,

estudiado simulacro.

Perdona que no te crea,

me parece que es teatro"

Parole, parole, parole...