Ningú no li va dir mai
que a casa eren pobres. No li va caldre, no calia ser gaire intel·ligent per
veure que tot el que l'envoltava era diferent al que hi havia a casa seva, que
fins i tot li havien hagut de deixar el vestit de mariner de la primera comunió
i li anava massa curt i massa ample, com una disfressa. Tots els altres nens
anaven blancs immaculats, amb les ratlles blaves perfectament rectes i la seva
roba tenia un to entre goguenc i gris. Es veia a la foto. Com una taca de cafè
enmig les estovalles de diumenge. Així se sentia de petit, com una taca. Una
taca amb els mitjons foradats dins les sabates, dos números més grans, que
havia heretat d'un germà o un veí. Ves a saber...
Ara que els anys han passat sense pietat, s'adona de com en va ser, de
feliç. Molt més, segur, que tots aquells nens que junts formaven unes estovalles
blanques. A ell, que vivia a un piset com una capsa de sabates de nen petitó,
no li quedava més remei que sortir a jugar al carrer, amb altres taques
d'estovalles o llençols i amb mitjons foradats i samarretes mig esparracades. I
mentre els nens de la foto de la comunió berenaven xocolata desfeta i passaven
les hores fent costruccions amb peces de fusta polida i envernissada, ell havia
fet amics amb tiraxines i bales de vidre i pedretes, amb braquillons i rodes
abandonades, amb sorra empastifada d'aigua... Amics de mans brutes que encara
conserva i que sempre l'han acompanyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada