QUI ETS?

El dia que t'ho van preguntar et va semblar una bestiesa. De les grans, a més a més. Tonteries. Tinc una identitat, un lloc a la societat, unes idees, vas pensar. Jo, sóc jo. 

Al vespre, un cop al llit et va tornar a venir la pregunta absurda al cap i et va crear aquella inquietud que només es crea en el dubte de la foscor. Quina de totes les "Jo" eres tu? Vas posar el cap sota el coixí i et vas embolcallar amb l'edredó, com una crisàlide en l'intent de foragitar del teu pensament la pregunta que ja no et semblava ni absurda ni irrellevant. Ara prenia vida i et perseguia sota els llençols mentre la pregunta et responia: no ho saps, no en tens resposta.
Ets la JO de la feina? Quina? L'eficient o la mandrosa? La simpàtica o la  buscabrega? La submisa o la rebel?
Ets la JO dels amics? La divertida o la que s'avorreix en qualsevol situació? La social o la asocial? La que vol quedar o la que rebutja la companyia? La simpàtica o aquella tan antipàtica? La somiadora o la realista? La que calla o la que diu les veritats més crues?
Ets la JO de la família? La que pren decisions o la que es deixa portar? La que s'enfrenta o la que amaga el cap sota l'ala? La que sap què cal fer o la que es perd en en temps i les situacions? La que té un paper clar o la que ningú no sap que hi és?
Qui ets en realitat? Què hi ha dintre teu que et faci ser algú? On és la diferència que et fa ser o no ser en cada moment?
I la son es va amagar darrere les orelles. No recordes gaire què vas somiar. Recordes vagament uns núvols blau fosc, gairebé negres que s'esfilagarsaven en una pluja fina primer, com la que dibuixen els nens petits, amb lleugeres ratlles verticals imperceptibles i que després, just quan semblaba que el cel era una mica blau, queia una tempesta sorollosa i torrencial. D'aquelles que no deixen veure el camí. Plovia molt i el cel era blau. 
En despertar-te duies el pijama i els cabells xops. Els llençols eren humits, gairebé molls. I el matalàs, també. Encara ara tens el dubte de si vas sortir al carrer a buscar-te enmig la pluja. El que saps del cert és que encara no saps ben bé qui ets, que et corsaca l'ànima no saber-ho i el que és pitjor, no saber si arribaràs mai a conéixer qui ets en realitat.