PRIMAVERA

La gent semblava contenta de rebre la primavera, amb el seu solet lleu, com una carícia dels primers dies d'enamorament. Tothom parlava de  la proximitat de l'estiu, de les ganes de platja i de vacances, cada cop més properes. Sortien els primers braços de les mànigues de l'hivern i els primers turmells dels mitjons de llana i les botes. La felicitat sortia amb cada flor nova i l'alegria s'estenia en una onada que ho envaïa tot. Ja és primavera, anunciaven abans d'hora alguns magatzems amb ànsia de venda. 
I amb cada pinzellada de l'estació nova ella s'empetitia més, se sentia més trista i cansada. El món deixava d'interessar-li i, al contrari que la resta, mirava d'amagar-se ben endins, que res no li fes mal. Necessitava un temps per acostumar-se a la felicitat i a l'alegria. Sabia que ho arribaria a aconseguir, però no d'entrada. D'entrada li feia mal, li produïa un dolor inqualificable i una desgana que no sabia ni podia gestionar. Temps, es deia. Em cal temps.

Sense ganes de veure amics, ni carrers assoleiats, ni platges d'aigua encara neta, mirava dins seu i es cargolava sense ser capaç d'explicar que la primavera era la seva tardor, que se sentia cansada, trista com una fulla que cau, amb l'anima ferida de no sabia què, amb la llàgrima sempre a punt de caure sense aturador. Que li passava tot això sense que ningú no se n'adonés, que ja s'encarregava ella que tot semblés normal i feia cara de contenta i de quina il·lusió aquest bo que fa. Ja n'estava feta a fer bona cara i n'era una molt bona actriu, en aquest aspecte. 
Temps, es deia. Necessitaràs més temps si no est capaç d'exterioritzar la teva angoixa. Perquè la bola de llana que duus al coll no es descabdellarà fàcilment. Temps. Una setmaneta, potser dues i tot haurà passat, es deia mentre desfeia en aigua la píndola que l'ajudava a llevar-se cada dia i fer bona cara.