.jpg)
No. Quan ella parlava de la seva invisibilitat no es referia a la capa de Harry Potter. No. Parlava de la seva pròpia.
Mai no s'havia considerat així. Anys enrere ni tan sols es considerava res. Sentia i sabia, però no era capaç de saber l'abast de si mateixa. Amb el temps havia arribat a creure una mica ella. Només una mica. Però tenia el mal costum d'envoltar-se de gent que li semblava sempre més interessant que ella, amb més conversa, amb més coneixements, amb més criteri i amb més ambició. I s'anava fent petita mentre es deia que no valia res, que res del que podia dir tenia el mínim interès pels altres, que mai no els arribaria a la sola de la sabata. Fins que li va semblar que s'havia fet invisible als ulls de la gent.
Només aleshores, quan creia que ningú no la veia, va ser capaç de ser realment ella. Ningú no em sent, es deia. I opinava i argumentava i deixava anar els núvols que tenia al cap. Total, és igual. és com si no hi fos, pensava. Només aleshores va vestir com li agradava, no com deia la moda. Va ser en aquell moment que va intervenir en converses que creia inaccessibles i a mostrar els seus coneixements. Són invisible i és fantàstic ser-ho, va pensar. Puc sentir amor i ràbia i alegria i decepció i dir-ho sense embuts: no hi sóc i potser tampoc no hi vull ser!
També va ser aleshores que el seu voltant es va adonar de la seva vàlua, de la seva bellesa diferent, de la ment brillant que tenia, del lloc que ocupava al món, de les seves virtuts i els seus defectes, dels seus interessos lluny dels interessos corrents i del sentit de l'humor afilat que gastava.
Va ser aleshores que el seu món i el món extern es van acoblar sense ella saber-ho. Convençuda com estava que no era ningú, s'havia guanyat un lloc a la vida pròpia i aliena.
Mai no s'havia considerat així. Anys enrere ni tan sols es considerava res. Sentia i sabia, però no era capaç de saber l'abast de si mateixa. Amb el temps havia arribat a creure una mica ella. Només una mica. Però tenia el mal costum d'envoltar-se de gent que li semblava sempre més interessant que ella, amb més conversa, amb més coneixements, amb més criteri i amb més ambició. I s'anava fent petita mentre es deia que no valia res, que res del que podia dir tenia el mínim interès pels altres, que mai no els arribaria a la sola de la sabata. Fins que li va semblar que s'havia fet invisible als ulls de la gent.
Només aleshores, quan creia que ningú no la veia, va ser capaç de ser realment ella. Ningú no em sent, es deia. I opinava i argumentava i deixava anar els núvols que tenia al cap. Total, és igual. és com si no hi fos, pensava. Només aleshores va vestir com li agradava, no com deia la moda. Va ser en aquell moment que va intervenir en converses que creia inaccessibles i a mostrar els seus coneixements. Són invisible i és fantàstic ser-ho, va pensar. Puc sentir amor i ràbia i alegria i decepció i dir-ho sense embuts: no hi sóc i potser tampoc no hi vull ser!
També va ser aleshores que el seu voltant es va adonar de la seva vàlua, de la seva bellesa diferent, de la ment brillant que tenia, del lloc que ocupava al món, de les seves virtuts i els seus defectes, dels seus interessos lluny dels interessos corrents i del sentit de l'humor afilat que gastava.
Va ser aleshores que el seu món i el món extern es van acoblar sense ella saber-ho. Convençuda com estava que no era ningú, s'havia guanyat un lloc a la vida pròpia i aliena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada