No tinc clar que viure corrent d'una banda a l'altra sigui normal. I això que tinc una feina que m'agrada! Com deu ser tornar a la quotidianitat per a aquells a qui la seva feina és només un tràmit que cal fer per guanyar-se la vida... Tot i havent posat la premisa que tinc un treball apassionant (veure com els infants es fan grans, ajudar-los en aquesta tasca difícil i acompanyar-los sempre) reconec que les vacances són meravelloses. Allò de tenir temps per a tot, viure sense pressa, sense despertador, gaudir les hores com si fossin infinites, el dia i la nit, la nit i el dia, les tertúlies sense la pressió d'haver-se de llevar a dos quarts de set, amics i família, les partides de cartes fins que el cor et diu prou o els ulls se't tanquen, els cafès llargs amb molt gel, les mils hores de lectura a la fresca, sota un arbre, al jardí de casa o
al sol de la platja o la piscina, seurae a una terrassa i veure passar la gent i el temps... No té preu saber gaudir tots aquests plaers que sovint ens són negats quan arriba setembre i entrem a allò que alguns en diuen "la normalitat". Qui ho diu que això que farem ara és normal? És normal només tenir una estona per llegir abans d'anar a dormir? O dinar a corre-cuita? O córrer des del matí fins els vespre sense parar i adonar-te de sobte que tenies hora al metge i t'ha passat per alt ?
En fi, que això sembla que s'acaba i és hora de re-tornar al passat i deixar que el bon regust de l'estiu duri uns quants dies o uns quants mesos. Intentarem viure amb una mica de calma dins el garbuix de cada dia. Amb permís de la realitat quotidiana, of course.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada