DE BON MATÍ

S’asseu al banc de fusta del carrer i espera que obrin la perruqueria. És dissabte i encara no són les nou del matí. Mai no s’havia assegut a un banc d’aquests nous que els ha posat l’Ajuntament. El món es veu diferent quan es veu passar la vida i se sent només un espectadora. El carrer és gairebé buit. A la fruiteria nova dos nois comencen a posar la fruita en ordre amb la celeritat de qui té pressa i una dona baixa amb el carretó d’anar a comprar. Hola, bon dia, diu en passar davant la pila de taronges. Bon dia, li responen els dos nois dels quals encara no en sap el nom. I continuen la seva feina i la dona arrossega el carro fins la cantonada. I al carrer es torna a fer el silenci de dissabte a primera hora. Sent la persiana metàl·lica del súper que hi ha a la vorera que té a l’esquena i el camió que hi havia aparcat al davant baixa la plataforma de descàrrega amb un soroll que li recorda que va anar a dormir tard i que el cap li fa mal. Els nois de la fruiteria xerren sense parar i sent que la seva veu li fa nosa. Ara col·loquen pomes. Tres munts de tres color diferents. Una poma vermella, cau i rodola carrer avall, sense aturador. Un cotxe verd intenta esquivar-la i no se’n surt. L’aixafa. La poma queda com deu estar ara mateix el seu cervell després de la nit d’ahir. Maleeix haver-se llevat tan aviat, haver dormit tan poc i haver gaudit tan poc de la nit. El camió del súper descarrega constantment. No el veu, però el sent com una barrina. Passa una parella d’avis agafats del bracet. Fan cara de ser feliços, encara. Parlen com un xiuxiueig i somriuen. També saluden els nois de la fruiteria. Es veu que els coneix tot el barri menys ella. Després hi comprarà un enciam. A la botiga de flors comencen a posar testos al carrer. Li arriba l’olor de la menta i l’alfàbrega i per un moment se sent reconfortada. Tanca els ulls i ensuma fins que l’aroma entra al seu cervell aixafat com la poma vermella. La noia que posa els testos és molt grassa, amb la cara dolça. Somriu mirant les seves plantes, com qui mira un fill adormit. S’atura i posa les mans als malucs. Després les fica a la butxaca del davantal verd. En treu una tisora i talla una branca a un petit llimoner. De la branca en penja una llimona i la dóna a una noia que s’atura a mirar el planter de testos. La noia i la botiguera entren a la botiga. No les veu sortir. Són dins.

La porta de la perruqueria continua sense obrir-se i ella continua asseguda al banc, tan sola com es va sentir anit enmig del soroll del bar. I talment com ahir, serà incapaç de marxar a casa tot i saber que això és el que hauria de fer.