LA POR

Em costa parlar sense caure en tòpics, sense anar a llocs comuns. Tot està dit i viscut. Tot està vist i escoltat des de mil punts de vista. I no sé com encetar això perquè no sé ni tan sols com dir-ho sense caure en el parany de la notícia mateixa.
Se'ns enganxa la por al cos. Com una segona pell de metralla i bales i foc i dolor. Ens haurem d'acostumar a viure amb por i jo no vull. 

Tampoc no vull que que els meus fills i les generacions properes hi visquin. Em nego a deixar-me guiar per la seva mà de mort i angoixa i diré el que diuen les iaies: "amb por no sortiríem mai de casa". Ben cert i ben dit. 
Molt em temo que el que ens toca o tocarà viure no ho hauríem imaginat ni en el pitjor dels malsons. Tots tenim el nostre nom en el seu punt de mira, la nostra ciutat i el nostre rostre que encara desconeixen. 
Sabem que el món és, ara mateix i des de fa temps, un pou de patiment. Sabem que hi ha fam i guerres, que les lluites racials, ètniques i religioses són un mal a extirpar arreu de món. En som conscient, però queda tant lluny que ens deixa dormir tranquils al nostre llit de matalàs car, còmode i bo. Però, ai! ara el mal és aquí i el llit es trona, de cop, dur i ens llevem amb mal al cos. L'explosió al cor d'Europa, a la ciutat de la llum, sempre plena de vida ha escampat la mort. I sentim que ha esclatat a casa nostra, perquè a París ens sentim com a casa. Els dolor és més intens com més ens toca i ara ens ha tocat. Per això hem de fer forta la memòria i no deixar que l'oblit s'enganxi sobre la pell de metralla i foc. No oblidar-ho ens protegirà de la por, que hem de guardar a un armari de cristall per recordar que hi és, però també que allà s'ha de quedar per poder continuar vivint i per saber que mai més no hauria de tornar a passar.
No.  No vull tenir por ni vull que aquells qui estimo en tinguin.