FGC@
Guanyadors categoria Twitter coincide "Un tren d'historias": 1er Premi per @ Cairoleta https://twitter.com / Cairoleta / stat us/337177746314760193 ...
CC: @ ee_escriptura # FGC150
# FGC150 baixar a Barcelona, un bitllet de cartró gruixut i marró, el revisor que li fa una mitja lluna, com un mossec, un viatge a la infància.
Aquest és el Tweet guanyador. Darrere aquest brevíssim relat hi ha, realment, gran part de la meva infantesa.
Per qui, com jo, vivia a les Tres Torres el desplaçament en el tren de Sarrià era imprescindible. Baixar a Barcelona era una aventura i anar a Gràcia equivalia anar al mercat de la Llibertat.
Això de llevar-se ben d'hora, ben d'hora no s'ho va inventar en Guardiola: va ser la meva mare, ho juro. Els dissabtes, ben d'hora, em feia llevar per acompanyar-la al mercat, des de ben petita. Encara no sé per què havia de ser jo i no els meus germans. Suposo és el que té ser la petita i que els altres tinguessin coses a fer. El cas és que era així i discutir-ho no pagava la pena. Ben d'hora sortíem de casa amb un cistell. O dos. En filavem el carrer Dr. Roux i a la Via Augusta ens endinsàvem a la boca del tren. Dos a Gràcia, si us plau, deia la mare. I jo somiava que algun dia diria dos a Gràcia en segona. No va passar mai i, com la majoria, viatjàvem en tercera classe amb els seients de plàstic enganxats al cul. Els seients de segona eren de vellut, suaus i amb senyores pentinades de perruqueria i olor de laca assegudes al damunt. Hi havia alguns vagons amb els seients de fusta. No recordo ni quins eren ni on anaven, però existien i els trobava, i encara el trobo, molt bonics.
Quan arribàvem a Gràcia, si tenia sort, la mare em comprava un viatge a les atraccions Caspolino de Gal·la Placídia. Potser era la recompensa o el premi per haver-la acompanyat. No ho crec, perquè ho hauria fet caada dissabte, de donar-me el premi. Suposo que anava més aviat lligat a si era o no primer de mes.
El bitllet era, tal com dic al relat, de cartró gruixut i marró. Passava el revisor vestit de revisor, amb gorra amreicana i una cartera de cuir. Treia una maquienta i clec! marcava el bitllet amb una mitja lluna característica, una mossegadeta. No sé si es colava gaire gent, al tren de Sarrià. Suposo que algú devia fer-ho, de penques n'hi ha hagut sempre, però no devia ser fàcil escaquejar-se del revisor: passava sempre, sempre. Com s'ho feia? Tenia en do de la ubiqüitat? Misteris dels anys seixanta-setanta...
Amb els cistells carregats tornàvem a casa i fèiem l'operació inversa: dos a Tres Torres. I au, al tren de nou! La mare explica que hi havia un venedor molt mal carat, que sempre remugava i que un dia que la mare va voler pagar amb un bitllet en comptes de monedes, li va muntar un escàndol. Per qui no conegui la meva mare només un apunt: té gairebé noranta anys i encara molt carácter i una personalitat poc dòcil. És capaç d'enfrontar-se a qui calgui i probablement guanyarà la partida. Així que després de la bronca d'aquell venedor de bitllets ella va decidir que el senyor tindria canvi per una bona temporada. Va anar guardant monedes de cèntims (de pesseta, clar!), els més petits possibles i quan ho va tenir va esperar que hi hagués el mateix venedor i li va plantar al davant la bossa amb el preu dels bitllets en cèntims. I ara, compti si està bé, li va dir.
Anar a Barcelona era olor de galeta de l'Avinguda de la LLum. Les galetes no m'agradaven gaire; l'olor que feia aquell passatge subterrani, si. Era un espai que ara seria una mena de centre comercial amb maniquís de cartró pedra a les botigues i un cinema d'aspecte tèrbol i reputació dubtosa. Ja de més gran, amb l'autonomia i les ganes de mossegr món pròpies de l'adolescència, baixava a Barcelona amb les amigues: ramblejar era el màxim!
Ara encara conservo el costum d'anar a Barcelona. No vaig al centre: vaig a Barcelona. Que el temps passa és una realitat per a tothom, però després d'escriure i rellegir això sento que ha passat massa ràpid i em queda el gust d'una infantesa realment feliç.
