divendres, 12 d’octubre del 2012

Carta al Sr. Wert.

Sr. Wert:
Aunque soy  catalana de las de toda la vida, le escribo en castellano para que vea que también sé hacerlo. Y además, sin problema alguno. Una suerte, ya ve. Querría pedirle que, por favor, se de un paseo por las escuelas de Catalunya. No se preocupe, no le ocupará mucho tiempo porque enseguida se dará cuenta de que castellano y català se conocen por igual, de que la historia se trata sin militancia y se estudia la de Catalunya, la de España, la de Europa y la Universal. Si, normalmente por ese orden. Normal, si tenemos en cuenta que casi siempre se trata de que los alumnos aprendan desde lo más cercano a lo más lejano. Incluso le diré que antes de Catalunya trabajan aspectos más cercanos: la casa, el barrio, la ciudad... Venga, verá como no pasa nada. Es más, permítame decirle que en la calle la lengua dominante es el castellano. Si, ya sé que hay quien solo utiliza el català, pero intolerantes los hay en todos lados. En todos.
Por otra parte, y como docente que soy,  debo decirle que me he sentido ofendida, que estoy enfadada e indignada. Mucho. Lo estoy porque la docencia va más allá de las convicciones personales, porque los profesores nos dedicamos a transmitir conocimientos y a educar en la tolerancia y en la igualdad, porque nuestras ideas son nuestras y se debaten entre adultos, no en la clase, porque si en clase hay un debate intentamos buscar el equilibrio entre las dos parte, porque de españolizar y de catalanizar se encargan las familias, no nosotros, porque les enseñamos a pensar por si mismos, a razonar, a ser solidarios y sinceros. Piense, Sr. Wert, en sus palabras y en cuidar un poco la enseñanza y la cultura. Son, quizás, los bienes más baratos y a la larga, los mejores para un país. Piense solo un poco.
Espero que no se haya ofendido. Ya ve, soy educada. A pesar de ser catalana.

diumenge, 23 de setembre del 2012

Passa el temps...


Cada diumenge recordava el pas del temps. El recordava quan sentia el seu fill llevar-se per esmorzar i passar de llarg la porta de la habitació. Les passes, com empremptes, anaven del passadís fins la cuina i el sentia traginar plats, coberts, pots de cereals i sorolls de portes que s'obrien i es tancaven i pensava com n'eren de sorollosos els adolescents. 

El nen que fa quatre dies els despertava cada diumenge al matí escolant-se entre els llençols ara passava per la porta sense dir un "bon dia". Ara enyorava els seus peus silenciosos, l'olor bareja de suor i sabó, els jocs entre els llençols, l'ai que et menjo el peu, ai que et menjo la panxa i el riure escandalós i sens aturador d'un nen que s'estava fent gran. El nen que fa poc demanava un conte inventat a primera hora del dia festiu més festiu de tots, aquella hora matinera quan encara no tenia els ulls oberts del tot ni el cervell prou clar. Un cervell que es despertava de cop per inventar una història que no sabia com havia d'acabar i que anava creixent a mesura que l'explicava. Matins matiners en els quals feia veure que encara dormia quan el notava ficar-se  entre les arrugues del llençol per acabar fent un ensurt que el petit estava esperant amb candeletes perquè era el preliminar a la guerra de pessigolles. 
El nen que encara ho era, però que es pensava que ja no ja devia jeure al sofà amb l'esmorzar fet i algun capítol d'alguna sèrie que havia vist centenars de vegades. El sentia riure com si fos la  primera vegada que veia una escena del tot coneguda. 
Va entrar al menjador i el va trobar estirat al sofà, amb l'esmorzar sobre la panxa i amb la tele engegada. Mirava, però, uns dibuixos animats per a nens petits i semblava que li agradaven d'allò més. Els peus que havia calçat tants i tants cops eren com llesques de pa de pagès d'aquelles més grans, les cames escanyolides que havien dut pantalons curts s'anaven cobrint de pèl amb rapidesa, calia comprar pijames nous perquè ja ensenyava el melic que fa uns anys l'havia alimentat des de la seva panxa i la cullera que tenia a les mans semblava de jugar a nines al costa del dits del seu fill.
Se li va apropar i li va fer un petó al front. Bon dia. Bon dia, mare, va dir sense deixar de mirar la pantalla ni deixar de riure. Però quan va despentinar els cabells que encara no s'havia pentinat i que probablement no es pentinaria en tot el dia, el nen va fer un salt, el bol de l'esmorzar ja buit va caure a terra i va fer una abraçada a la seva mare. El nen s'estava fent gran, però encara era un nen. I no ho sabia.

diumenge, 16 de setembre del 2012

Game over o la solitud d'un noi.


Jo l’observava sense que ell ho sabés. Em mirava fixament, amb una barreja entre amor i odi. Estàvem sols a la sala de sempre. Una sala àmplia, de parets blanques, pintades de nou, els prestatges m’envoltaven, plens de llibres i discs. En un racó hi havia l’equip de música que cantava cançons d’Estopa. I jo, com sempre, dreta, al costat de la televisió,  esperava el moment de posar-me en acció.
            Era un nen de només dotze anys, madurat a força de solitud i des que tenia nou anys m’havia desitjat. Molt alt per la seva edat, prim, vestit tant a l’hivern com a l’estiu amb texans i samarreta negra de màniga curta. Els cabells rinxolats, sempre despentinats. Quan va posar-se al meu davant em va acaronar. Sé que el dia que vaig aparèixer a casa seva va ser feliç i això m’agradava, perquè, al cap i a la fi, jo havia nascut per fer feliç algú.
            Com cada tarda, en tornar d’escola, no hi havia ningú a casa. Només jo: la seva amiga fidel. Va tirar la cartera a terra, sense ni mirar-se-la i es va seure a terra, davant meu, les cames llargues estirades sobre el parquet. Desmanegat, em mirava amb displicència pre-adolescent, mentre s’acabava el panet amb xocolata que havia agafat per berenar. També es mirava l’ordinador, el meu etern rival. La pantalla plana, platejada, nova, tan bonica, damunt la taula gran de fusta clara i massissa. Era com si em mirés burleta, sabedora que, ara, l’aparell amb internet era el preferit del nen. Finalment va decidir seure davant l’ordinador. Va girar la cadira amb rodes i va llençar a terra la bufanda de quadres que hi havia al damunt. Les molles del panet van caure a terra i amb el peu les va enretirar sota la taula. Aleshores va prémer el botó i el va engegar. De reüll encara em mirava, però em va deixar sola, immòbil, al costat de la televisió
            Darrerament semblava distant amb mi. Gairebé no em feia cas i preferia aquella màquina que tan li servia per jugar com per treballar. Ja sé que el darrer dia que vam jugar junts vaig guanyar jo i es va enfadar amb mi.
Em va insultar i va llençar a terra el comandament, el braç que m’unia a ell, mentre jurava que jo era només una màquina fastigosa capaç d’amargar-li una plàcida tarda de joc. Sóc incapaç de sentir-me trista, no sé pensar, no sé fer res més que jugar amb ell i els seus amics, però estic programada per guanyar i això ell no ho entén. O no ho vol entendre.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Llimona a la ferida

Li ha posat llimona a la ferida. 
Gota a gota. 
Raig a raig. 
Coïssor i patiment 
sense costura ni grapes. 
Res no apaivaga aquest mal. 
Ni tan sols una mica d'antisèptic
que deixi a la ferida
un color lila.
Caldrà vigilar que no es gangreni 
i s'ompli de bacteris,
de cucs bellugadissos, llefiscosos. 


Li ha possat llimona a la ferida
refregant amb la mà
el líquid groguenc que regalima
i es barreja amb el plor
d'aigua salada, de dolor.







divendres, 20 de juliol del 2012


Es pot saber què fas endreçant totes aquestes andròmines? A que jugues? Volies fer un gir a la teva vida i conserves el teu passat en perfecte estat.  Ja podries desar-ho en una caixa i amagar-ho al fons de l’armari, sempre et serà més difícil anar a trobar-ho. Ostres! Mira, on vas encara amb aquesta bossa de mà de la teva època més penjada? Realment, et venen somnis estranys i et penses que tens quinze anys… i ja no els tens. Són ben lluny. Llença-ho. Llença-ho ja. El teu futur no és el passat. I fa molts dies, molts mesos que parles de tirar endavant sense mirar enrere. Va, sigues agosarada, agafa un parell de bosses d’escombraries i llença la teva vida anterior al contenidor més proper. Un petit esforç i començaràs de nou. Així, molt bé. La bossa, les diademes, les  camises que et van portar de l’Índia… No, no t’ho miris tant. Ni se t’acudeixi guardar els braçalets de cuir. Ja no et caben al canell, per què els vols? D’acord, al Marcel li agradaven molt, però fa vint anys que no el veus. És passat, però molt passat. Només et recordes d’ell quan veus els braçalets. Val la pena ? No, oi ? Doncs, va, a la bassa. I tots aquests quaderns i diaris? Realment t’importa tant els que vas fer fa anys i panys? T’ho mires com si fossis masoquista. Prou. Fora. Fora tot. Deixa els prestatges buits de capses velles, de papers esgrogueïts, de roba que ni tan sols et va bé. Fora. Molt bé. Llença-ho. Llença-ho ara i comença a mirar endavant d’una vegada.

dijous, 19 de juliol del 2012

Microrrelat: Sort.


Buscava la sort perduda anys enrere. 
Va trobar una ferradura rovellada i va començar a viure de nou amb esperança i il·lusió.


dissabte, 2 de juny del 2012

Un niu a les heures.

Ja fa dos o tres anys que venen. S'hi deuen trobar bé a casa meva. Es passegen pel jardí sense pudor, amb la confiança que són a casa seva. Tant els fa si dinem, llegim, fem tertúlia o riem a cor que vols. Els és igual si som un, dos, quatre o una pila d'amics.
Són una parella de merles que un bon dia van triar les heures de casa per instal·lar-s'hi cada primavera i fer-hi els seu niu. Així, com unes ocupes, sense permís ni res. "M'agrada. M'hi quedo". Casa meva s'ha convertit en la casa seva quan ve el bon temps. Entren i surten del niu alegrement i molla que cau, molla que es queden. Passegen entre les plantes, volen entre les branques dels arbustos buscant insectes i cucs invisibles als meus ulls i, sense cap mena de vergonya, se'n tornen al seu piset tan fresc entre les fulles verdes. De vegades, quan estic tranquil·la llegint, el seu vol entre el fullam m'espanta per un moment. Ai, no és res, em dic. Són les merles que fan la seva vida en paral·lel a la meva.
I de sobte, un bon dia, començo a sentir uns piulets lleus. Molt lleus, gairebé inaudibles. Les petites merles han sortit de l'ou i reclamen aliment. En aquest moment em reconec privilegiada perquè visc a la ciutat i tinc el so dels ocells sense sortir-ne, perquè és un plaer saber que entre el verd del meu jardí hi ha una família que em canta cançons a tota hora i em diuen bon dia i bona nit, perquè si s'hi han quedat és perquè s'hi troben bé i a mi sempre m'ha agradat que la gent se senti a gust a casa meva i perquè és una sort sentir-te fora de la ciutat sabent que ets dins. 
M'agrada que les merles siguin felices al meu jardí. Són animals exigents i si elles el troben agradable és que ho és. M'agrada que la gent que entra i surt de casa sigui tan feliç com ho són les merles que s'han pres al peu de la lletra la cançó d'en Sisa i cada dia canten allò de "que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú". I ara ja no sé si, quan ve el bon temps, sóc jo que visc a casa seva.