PORS

Alguns matins, quan es despertava i no trobava la Sara al seu costat, no gosava moure’s, convençut que havia marxat per sempre. Li costava respirar i es quedava molt quiet, tot esperant sentir algun so que en delatés la seva presència a casa. Aleshores es llevava i caminava de puntetes, gairebé sense tocar el terra i escoltava. Res. Ja no tornaria. Era una por irracional que havia sofert ja massa cops. Una por que li costava controlar. Una por sense sentit. Entrava a la cuina. Segur que està prenent un cafè, pensava. Però, si és així, per què no en sento l’olor?.

            Quan la porta del carrer s’obrí al seu darrera, el cor li va fer un salt i la va veure allà, dreta, aliena a tot el seu sentiment d’abandó imminent. Arreglada, ja havia anat a comprar les ensaïmades i el diari. I somreia. Com podia somriure sempre? Ell l’abraçà i li va fer petons i li va dir gràcies per ser aquí. I ella no entenia res, però va riure amb ganes, com si fos un acudit el que acabava de sentir.

            Ell va parar taula per esmorzar sense saber ben bé si els plats i les tasses eren les correctes. Quina taula tan maca!, exclamà la Sara en veure els plats vermells, les tasses blanques i la gerra amb el suc de taronja sobre les tovalles grises. T’agrada?, va dir ell. I ella li pessigà el maluc. És clar, ximple! Sembla que siguem al restaurant. M’encanta començar el dissabte així. Però, i si ho deia per fer-lo content? I si preferia unes altres tovalles? Com saber si tot estava bé al seu voltant?

            En acabar d’esmorzar, es dutxà. Va obrir l’armari i amb el dit índex resseguí la renglera de camises que hi penjaven, indiferents als seus dubtes. Eren les seves camises i no l’ajudaven gens a ser triades. En va comptar vint-i-tres. Vint-i-tres dubtes davant seu. I així, palplantat davant l’armari, el va trobar la Sara. Ella es mirà la roba i, al moment, en va assenyalar una beix amb petits quadrets negres escampats, com un taulell de mots encreuats encara per resoldre. Aquesta!, va dir, amb una seguretat que el trasbalsava. I va sortir de l’habitació com si res, com si hagués fet la cosa més senzilla del món. La va sentir que deia: va espavila, sortirem a passeig, fa un dia preciós. Ell va mirar per la finestra i va veure un núvol petit enmig del cel, gairebé un decorat de teatre d’escola i va pensar que potser seria millor que agafessin un paraigua petit, per si de cas. 

CARME

Has obert la porta, has passat a l'altra banda i te n'has endut la clau.  Ens has deixat una mica orfes i molt tristos perquè en aquesta banda de la porta, la que en diem vida, res no serà el mateix sense la teva veu ni la teva presència ni el teu humor irònic que compartíem. Ningú no sap on és, aquesta porta, però tots en coneixem la seva existència fatal i tu, amb la rapidesa que sempre t'ha caracteritzat l'has trobat. Massa d'hora, noia, t'ho he de dir. Massa d'hora. 

No fa ni quinze dies compartíem cafè a casa teva i la fragilitat del teu cos era evident, El teu cap, però, era clar com un matí de sol i vam parlar de tot i de res. Estaves espantada. Si. Tot i així mostraves ganes de tirar endavant i vam parlar d'anar a un concert l'any vinent, com tantes altres vegades havíem fet. Jo hi aniré per tu i per mi i sé que d'alguna manera seràs amb mi. La por no aturava la ment ni la paraula i vas confessar-me que el temps posa tothom al seu lloc. Ben cert, noia. Tu i jo sabem de la conversa i aquí es quedarà per sempre més.

Sensible i confiada, les relacions no t'espantaven i ho donaves tot, en sóc testimoni. Jo i molts més, que si des d'allà on ets tenies bona visibilitat, vas poder comprovar quanta gent t'estimava de debó i també qui venia per compromís. Pocs. I tu saps qui. No t'enfadis ni els ho tinguis en compte, Carme. 

Públicament et vull donar les gràcies que ja et vaig donar abans d'obrir la maleïda porta. Gràcies perquè sempre t'he sentit al meu costat, fins i tot quan ens les teníem, que despés ens feiem una abraçada i tot quedava en res i m'has recolzat quan t'he parlat dels meus interessos fora de l'àmbit laboral. Em vas encoratjar a escriure i llegies el que t'enviava i et vas fer molt contenta -no tothom se'n va fer- que em publiquessin els volums de comprensió lectora. Gràcies perquè sempre has sabut veure la vàlua dels meus fills i has estat positiva amb ells. Gràcies per haver-me deixat compartir amb tu vetllades fora de la feina. Gràcies per tot el que he après al teu costat entre rialles i alguns plors. Gràcies per saber escoltar.

No sé com deu ser l'altra banda de la porta. Ningú no n'ha tornat mai. Però ben segur que hi hagi el que hi hagi, sabràs gaudir-ne com has fet aquí.

Has deixat una ferida oberta i sagnant al cor dels qui t'estimem. No et preocupis. Les ferides, ho saps bé, es tanquen. Queda una cicatriu que és el record i quan la mires saps per què és allà. Jo, fins que no es tanqui la ferida, he posat tots els imants que vas portar-me dels teus viatges a una banda de la nevera. Tots junts i només pels papers importants. 

Ah! Que no se m'oblidi. A veure si, des de l'altra banda, poses una mica d'ordre en aquest món que has deixat, que està fet una coca i tu en això d'organitzar i en tantes altres coses, ets una crack. Envia'ls una mica del senderi que els falta. És un encàrrec de gran magnitud, Carmeta. Va, que se't gira feina!

Gràcies, Carme. Ha estat un plaer haver-te conegut i un honor saber-me amiga teva. Milions de petons. SEMPRE.

La teranyina

El fil de la teranyina és fort. Molt. Diuen que té la fortalesa de l'acer. No ho sabia del cert, però ho pudia arribar a creure. El que sabia del cert és que hi ha relacions d'amistat que estan lligades amb fils de teranyina i tenia aquella sensació que mai no es trencarien, que per més que estirés no es faria malbé. 
Sentia la placidesa de tenir, en aquella amistat, un coixí de ploma on descansar dels maldecaps quotidians, on riure fins a plorar i on plorar fins que l'altre el fes riure i tot es fongués en aquelles rialles còmplices. Se sabia afortunat amb aquell lligam d'acer, invisible als ulls dels altres, que no sabien sinó envejar aquells nusos que ells, probablement, mai no tindrien. Eren uns fils fets de confiança, seguretat, hores que eren dies, llibertat sense retrets, sinceritat i molta, molta estimació mai dita. 
Aquella teranyina s'havia teixit a poc a poc, al llarg dels anys. Cada fil, una experiència. Per moltes perdres que alguns hi havien tirat, per molts cops d'escombra que li donessin, era allà, ferma, enganxada entre tres arbres ben diferents entre si. Tan li feia el que la gent pensés o deixés de pensar: tot, tot era net i transparent. Peerquè confiar en aquell amic era de les millors coses que li havien passat a la vida.
No sabia ben bé quan es va adonar del cert que aquells fils mai no es tallarien, però un bon dia es va trobar fent una fotografia d'una teranyina perfecta i va ser conscient que era con la seva vida amb els amics que més estimava.
La col·lecció d'imatges de teranyines sap que mai no l'acabarà. Per això continua fent-ne fotos. Per tenir-ne fins l'infinit.

Per a tots aquells que puguin sentir-se identificats. 

UN NOU CURS

Ja el tenim aquí: hem encetat un nou curs que sempre ens arriba carregat de sorpreses i incertesa. Com seran els alumnes? Quina evolució tindran? Seran receptius? Aconseguiré fer-me'ls meus? Un munt de dubtes que ens persegueixen durant uns quants dies, fins que a poc a poc ens anem acoblant els uns als altres, com un trencaclosques, i la vida a classe comença a fluir amb la normalitat habitual tot fent la nostra feina tan bés com podem o com sabem, però sempre amb paciència, alegria i entrega màxima. Treballem amb el material més sensible de la societat: els nens i les nenes, els nostres fills, el futur del país. 
Docència, una professió no sempre prou considerada per aquells que no s'hi dediquen. El professor, aquella persona que viu tan bé, que té tantíssims mesos de vacances i que tenen aquest horari tan fabulós. Hola? Algú hi pot veure alguna cosa més, si us plau? No vull entrar en aquests temes i me n'estic anant del guió!
Descriuré algunes escenes que he vist pel carrer aquests primers dies de curs.

Imatge 1: Mare amb nena rossa moníssima. La mare li pregunta: Te lo has pasado bomba, hoy en el cole? Han sido divertidas las clases? Te lo has pasado bien? Ha sido todo "guay"? Quatre preguntes seguides, sense esperar resposta ni deixar de mirar la pantalla del telèfon mòbil. Sense comentaris. Ai! Perdó. Si que en tinc de cometaris. Potser si en comptes de quatre pregutes en fes una més oberta que el si o no, la criatura explicaria allò que ha fet o com s'ha sentit. I sobretot, fer la pregunta fent cas a la persona que té al costat. Els professors no som pallassos, ens agrada que els nois i les noies es trobin a gust a l'escola i a la classe, però si hem de posar límits a les seves actituds, ho farem i, potser no serà una situació "guai". Mirarem que sigui formativa i justa, això si. 
Imatge 2: Mare i nen d'uns set o vuit anys aparentment sa. La mare sembla cansada. Porta la seva bossa de mà penjada a l'espatlla i dues bosses de supermercat a una mà. El nen s'atura i li diu "porta'm la cartera que estic molt cansat". La cartera amb rodetes no sembla gaire plena. La mare, sense dir res, agafa la cartera amb la mà lliure. Encara no han fet uns metres que el nen es torna a aturar i diu "dona'm el berenar, que tinc gana". La mare deixa les bosses del súper a terra, obre la cartera del nen i en treu un entrepà i un suc. El nen, cansadíssim fa un moment, agafa el menjar, saluda un amic i tots dos corren per la vorera com si fos la darrera cosa que poden fer en aquest món. Senyora de la bossa de súper, em sap greu dir-li que està fent mal al seu nen, que no l'estima més per portar-li la cartera, que quan sigui més gran i li demani diners a crits ja haurà passat el tren de dir no, que no serà més feliç i si menys capaç de cuidar de si mateix. Ho sento senyora, em sap greu parlar-li així, però estimar no és estar sempre al seu servei. Cuidi's.
Estimar vol dir comunicació, escoltar sense pressa, jugar amb ells, fer-los pessigolles, obrir-los la porta al món, ensenyar camins i deixar que triïn i que s'equivoquin, no jutjar, ajudar-los a aixecar-se quan cauen, fer-los saber que sempre hi serem, dir-los "t'estimo" sense vergonya, respectar-los i dir no sempre que calgui. 
Bon curs a tothom, pares, mares, mestres, professors i, sobretot, als nostres nois i noies.
Tinc dues imatges més, però per avui ja n'hi ha prou, no? 

Desfer les maletes.

Desfer les maletes és molt més que endreçar la roba, les polseres, la crema solar  i fer bugades. 

Desfer les maletes vol dir passar cortines i tancar finestres. Deixar els records dins un calaix i treure'ls només de tant en tant perquè no em facin venir el regust d'hores tranquil·les a la boca. Embolicar les hores llargues de lectura, a l'ombra d'un arbre o a la terrassa de casa, amb un cafè gelat o una aigua fresca amb una rodanxa de llimona i posar-les a un prestatge ben alt, no fos cas que em vinguessin ganes d'agafar-les... Posar en paper de seda les paraules  que vull escriure i dosificar-les. Fer-les servir en petites estones de plaer. Agafar-les amb cullereta de postres, a poc a poc, assaborint-les, i oblidar per un temps els fulls, els diccionaris, les estones de barallarme amb frases i paraules en un temps infinit.

Desfer maletes vol dir guardar la llum a la butxaca per mirar de treure-la quan arribin els dies plens de nit. Aleshores, quan el necessito trobo un foradet petit, petit  a la butxaca on l'havia desat i la llum ja no hi és. I els dies foscos se'm mengen l'empenta i la rigidesa del temps, abans tan laxa, se'm fica al moll de l'os, més endins que el fred i tot és sempre a la mateixa hora. 

Guardar la maleta a l'armari, a dalt de tot, que no es vegi gaire, és guardar hores perdudes en no res, temps d'amics i família al voltant d'una taula a la fresca i sense por que claregi el dia; és desar una vida i viure'n una altra; és lligar el rellotge a la cintura i notar cada dia com les hores s'estrenyen al nostre voltant; és conservar el gust dels préssecs, les síndries i el meló només a la memòria i posar sorra de la platja i la muntanya en un pot petit, a la tauleta de nit per recordar que l'estiu no ha estat un somni.

Giuliano

Todos impacientes esperando tu llegada. Alboroto juvenil en el aeropuerto. Ganas de conocer a quienes, durante unos dias, iban a compartir la casa, el tiempo, la amistad, la familia... En definitiva, la vida. Verse por facebook e intercambiar whtsapps no era garantia de felicidad. Era un intento de saber algo más de la persona que en breves momentos, conoceríamos de verdad. 

Una voz grita "ya los veo, están saliendo!". Todos nos arremolinamos para saludar. Martí dice: mirad, es Giuliano, aquel que lleva gafas y la camiseta de fútbol. Y nos acercamos a ti, a darte un beso y un abrazo de bienvenida.

Parecías tímido. Normal. Tampoco tu sabías qué te ibas a encontrar. Solo era una timidez aparente porqué en seguida nos dimos cuenta de que eras buen conversador y que tu conocimiento de la lengua castellana era más que suficiente para hablar de cualquier tema. Discreto, adaptable y siempre sonriente. Te instalaste en la habitación que adecuamos para ti y, sin apenas tiempo de nada, os fuisteis al futbol, una cosa que deseabas desde antes de llegar a Barccelona. Y ya fué un no parar de actividades  diarias para conocer la ciudad de dia y vivir con nosotros por las tardes y las noches. Intentamos que fueras feliz y esperamos que lo fueras.
Convivir contigo fué genial, todo te parecía bien, siempre se te veía contento y aceptaste las normas, no siempre del gusto de un adolescente, sin protesta alguna. Te lo agradezco. La verdad es que nos lo pusiste muy fácil. Nosotros intentamos que te sintieras como en tu casa y pienso que lo conseguimos. Nos encantó conocer a tus padres via Skype y esperamos conocerlos en persona muy pronto. 
Conocerte a ti ha sido un verdadero placer y estamos deseando que vuelvas pronto. Muy pronto.
Aquí tienes una carta pública para que practiques un poco más la lengua castellana y para que todo el mundo sepa que en casa hemos tenido al chico más fantástico de Francia. Gracias por todo, Giuliano.
Un abrazo de todos y en julio te queremos en casa de nuevo.

Tu familia catalana te espera!!!

54

Perdona. No creguis que m'he oblidat del teu aniversari. No, de cap manera. Hi vaig pensar tot el dia. De fet, ho vaig dir a J. i C., que el dia 1 feies 54 anys. Però vam tornar tard de Madrid. Per cert, t''hauria encantat la Feria del Libro. El Retiro ple de parades, un sol meravellós i bona companyia. Gent que estimes i que et recorden. 

Hi penso sovint, en tu. I et trobo a faltar. Molt. No és fàcil la vida en aquests moments, però compartir-la amb tu sempre era un plus. Quan ens trobem amb les Noies Més Maques Del Món Mundial, les nostres companyes del "cole", sovint surts a la conversa. T'agradaria molt venir a aquestes trobades. Fem mans i mànigues per trobar-nos, sobretot quan venen de Suïssa, la Viqui o de Donosti, la Rosa. Ens sembla que arreglem el món. No podem, però segur que cada dia que ens veiem les nostres vides fan un gir gairebé imperceptible. Però el fan. Segur. També recordem altres temps. El viatge de sisè, que cadascú el recorda a la seva manera. és el que tenen els records, que amb el temps els veiem diferents, distorsionats, com enmig d'una boirina. Per mi, aquest viatge, va ser l'inici d'un amor. Te'n vaig ben omplir el cap! Tu i jo compartíem habitació i crec recordar que no et vaig deixar dormir en tota la nit explicant-te les meravelles d'aquell noi que m'havia enamorat durant la setmana santa. Amunt i avall de Mallorca, vam conèixer un grup de nois aragonesos. El més guapo de tots se't va apropar i va ser el teu primer amor. Ja veus, dues bledes adolescents enamorades de dalt a baix. Ah! I l'Ana, amb el recepcionista de l'hotel, recordes? El teu va durar una mica més del viatge. El meu, no. Va ser llarg i difícil, per a mi. Tu aguantaves, dia a dia, les meves menjades de cap, els signes que jo intuïa, m'acompanyaves a trobar-lo. Sempre al meu costat. Sempre. Ara, també. 
Sento el teu riure, veig la teva imatge. Només em sap greu no sentir la teva veu.
Allà on siguis, mira de ser feliç. La felicitat és allò que de vegades se't va girar d'esquena. Allò que, quan ho tenies de cara, que encara té cara i nom, vas saber aprofitat a tope. Feliços 54.