Una "peli" dolenta.

Em sento com un extra de pel·lícula. Un extra dels que passen pel carrer i se'ls veu només 
d'esquena, no us penseu. D'aquelles pel·lícules on hi ha molts protagonistes i antagonistes; moltes trames i subtrames; moltes vides encreuades i  gent per tot arreu. D'aquelles on no s'entèn res de res i no es veu la solució dels conflictes en cap moment. De fet, és una pel·licula inacabada. Probablement perquè no hi ha un bon director i no crec que se'n faci una segona part. No sé si m'explico. Sabeu aquelles "pel·lis" on s'hi vol encabir tots els géneres i no n'hi ha cap que resulti prou versemblant com per que t'enganxi? Doncs d'aquelles. Hi surten tota mena de corruptes i de tots colors, trames d'espionatge on tots diuen "yo no he sido", bosses i maletes de diners que van i venen, insults i males paraules, un sheriff que no sap on va ni què fer, centres de flors amb micròfons amagats, gent que es baralla per la pasta... De fet l'únic que queda clar és que tots es mouen per la pasta. Els extres, com ara jo, no pintem res. Què volieu esperar d'un extra? Els que tenen més poder manen i deixen clar que són ells qui duu la veu cantant. Però a les subtrames es pot veure que els co-protagosnistes volen fer exactament el mateix i ho fan en la mesura que poden. Els que intenten alçar la veu se'ls carreguen un a un. Una pena, perquè podien  haver salvat la cinta. La crítica en diu ben poca cosa, cada diari la mira des d'un punt de vista diferent i només queda la idea que tu te'n vulguis fer.  Que ningú no pensi que m'han pagat per fer d'extra. A vosaltres, tampoc. És més, ens està costant uns quants euros a tots. Si, si, els diners que passegen pels despatxos i que viatgen en maletes i sobres, són nostres! Ui! Ja us he explicat el final de la   "pel·li"! Ho sento, si us l'he aixafat. El cas és que cada dia penso que tan de bo només haguéssim de pagar el preu d'una entrada de cinema. Ah! Me n'oblidava! No tornen els diners de l'entrada. No sé com ho veieu, vosaltres. Jo em sento estafada i timada i amb la terrible sensació de pagar els plats que han trencat els altres. 

L'esquerda.

Cinco minutos bastan para soñar toda una vida, así de relativo es el tiempo.

Mario Benedeetti

De vegades a la paret de casa hi apareix una esquerda. El primer que pensem és que la casa ens caurà a sobre. Després de mirar-la bé ens adonem que té solució i busquem el millor operari perquè ens l'arregli. Tot i així, encara tenim por que el nostre preuat habitatge s'acabi ensorrant. 

Ve l'operari i l'arregla. Hi posa el millor ciment, procurant reomplir bé aquella línia que ens treu el son. ara s'ha d'assecar, ens diu. Mirem la paret i la taca humida en assenyala en silenci el lloc on hi ha l'esquerda.

Poc després pintem la paret. Millor encara. Aprofitem per canviar-ne el color. Un canvi radical per oblidar. Encara no. Encara som capaços de recordar el lloc exacte de la línia del malson.

A la paret hi posem un prestatge amb un gerro ben bonic. Sempre hi haurà flors fresques, al gerro. Hi pengem un quadre. Un quadre d'autor, l'ocasió s'ho val. Si, si, un bon quadre. Ah! També hi posem un llum. Com millora la paret...!

Al cap dels anys mirarem l'envà i pensarem que cal tornar a donar-liuna mà de pintura. Buscarem l'esquerda i ja no podrem dir exactament on era. Només recordarem que aquella línia va ser un malson i que ens va deixar unes quantes nits sense dormir.

Aquest breu relat va dedicat a una persona especial i, de passada, a tothom. Perquè al llarg de la vida tots hem trobat alguna "esquerda" que hem hagut d'arreglar i que ens ha tret el son

Refer la vida.

Veure sortir la Marta del lavabo amb els ulls vermells i la cara congestionada pel plor era un fet estrany  que va sorprendre gairebé tothom. Un atac d'al·lèrgia, va dir ella amb el somriure trist. Tots sabien què volia dir allò. Però la Marta mai no havia plorat ni havia patit "atacs d'al·lergia". 

Els rumors es van escampar amb rapidesa i n'hi havia de tota mena. Cap ni un no era cert. Senzillament havia tocat fons. L'alegria i empenta que mostrava sempre eren tan mentida com els rumors que anaven i venien per l'oficina. La Marta sabia, però, a qui li havia d'explicar tot, qui era l'única persona capaç de guardar un secret, d'escoltar-la sense jutjar-la, d'opinar sense imposar. La buscaria i li diria que ja n'estava ben cansada de fer sempre tot el que li deien i que ara també ho havia fet però que els de dalt mai no en tenien prou i que mai no trobaven la feina de ningú prou ben feta. Que la darrera feina que li  havien encarregat se l'havia pres amb molt entussiasme, sempre preguntant si tot anava bé, si podia fer això o allò altre i que tots semblaven contents. Va passar que la memòria s'ha de cuidar i que a algú de dalt se li havien oblidat unes quantes coses ja pactades. Que aquest algú semblava tenir mania persecutòria i pensava que ella el volia suplantar, que ansiava formar part d'un dels de dalt i que res més lluny de la realitat. Li havia de dir el que la persona de confiança ja sabia d'ella. Que mai no ha aspirat a res més que a ser feliç i que ser dels de dalt no formava part de la seva manera de ser-ho. Que tenia sort de tenir una vida prou plena, que no li agradaven els conflictes i que no volia formar part de cap dels que hi havia al seu voltant.

I mentre pensava en tot li venien més ganes de plorar perquè havia estat tractada de manera injusta i que no s'ho mereixia. Potser són els de dalt que tenen la infelicitat dins els cos i dins l'ànina, es deia eixugant-se una llàgrima. Fan mal de forma gratuïta perquè no saben fer el bé. Pensava que allò no ho havia d'explicar, que li feia mal  només de recordar-ho, però que si s´ho guardava dins acabaria fent-li un forat al pit i potser moriria. 

Es va tancar a un despatx, el més apartat de la resta d'oficines i va començar a escriure tots els seus dolors. Només n'havia escrit quatre línies amb lletra tremolosa que va estripar el paper i va decidir que la seva vida valia molt més que aquells disgustos, que tenia coses meravelloses per fer, uns amics que l'estimaven i un nòvio que era un sol. Que eren els de dalt qui havien de visitar un metge. Que ella només volia viure.

Pere Cairó

Jo crec, mai no en vam parlar, d'això, que vas fer biologia perquè estimaves la vida. L'estimaves tant com vas estimar els teus alumnes. Sempre hi ha hagut reciprocitat d'estima entre els alumnes i tu. No n'he conegut cap que no en digui meravelles de les teves classes, de la teva forma d'ensenyar, de la passió amb que vivies cada classe, cada tema. 

Havia sentit parlar de tu abans, molt abans de començar a treballar a l'escola que hem viscut i que hem vist evolucionar. La facultat de Biologia no m'és desconeguda, ja ho saps i saps per què. I fa anys i panys la meva germana ja em parlava d'un alumne despistat i intel·ligent que hi havia a la facultat, desendreçat i excel·lent persona, em comentava. Sempre preguntaves per ella. Sempre. Ara també s'ha jubilat, no sé si t'ho havia dit. Per si de cas, t'ho faig saber. Vés per on, el destí em va portar a treballar a l'escola on eres tu: el famós savi despistat de qui ja en sabia coses. 

A mi m'agradava veure't entrar i sortir de l'escola arrossegant un carretó/maleta plena d'exercicis i pujar a la moto i fer petar la xerrada un moment mentre et posaves el casc, i comentar les jugades del que passava al nostre voltant. Un dia ens vam adonar que teniem molt en comú, a part de la vocació docent, quue pensavem igual en moltes coses de la vida, de l'educació, del sistema en el qual vivim. Tú et vas fer un tip de riure i em vas dir que semblava mentida amb la diferència d'anys que ens portem. Tens el somriure i la mirada de nen entremaliat, t'ho han dit mai? Doncs t'ho dic jo.

Només em queda donar-te les gràcies per una cosa personal. De fet ja ho saps, però no vull que marxis sense que et quedi ben clar. Els meus fills, allò que més estimo, sempre diuen que ets el millor professor que han tingut mai i que els bons records de l'escola estan lligats a tu i a les teves classes, a la teva ironia -que sempre han captat, ja ho saps- i a la bogeria amb que començaves i acabaves la classe i a tantes coses que van aprendre al teu costat.

Gràcies per fer-nos sentir que queden persones que estimen la feina d'ensenyar amb passió per l'alumne, per valorar els nois i les noies per tal i com són, per fer l'esforç de conèixer-los i d'encoratjar-los a fer allò que realment volen.

Gràcies, Pere i bon viatge, allà on sigui que has anat. Ben segur que ets al costat de la bona gent que, com tu, fan el món una mica millor. Una abraçada i fins sempre, amic.

Si en sabés, ho faria.

Si sabés escriure, ho faria. Però no en sé. O si més no, no en sé prou. 

L'enveja és dolenta si busca el mal. Jo tinc enveja, ho reconec, de  tots aquells que saben escriure. Però no els vull cap mal perquè amb les seves paraules posades amb encert em saben fer feliç i esl ho agraeixo.  Em fan enveja perquè poden transmetre un món inventat o un món real que saben fer diferent perquè el veuen o el miren d'una altra manera. Pot haver-hi qui pensa  que és la famosa “por al full en blanc”. S’equivoca qui ho pensi. A mi el full en blanc no em fa cap por. Em faig por jo, que no sé expressar prou bé el que vull dir, la mandra a posar-me a fer una sinopsi o una escaleta, a retocar constantment els personatges que van creixent embogits i sense permís, la trama, els rerefons i les tesi. Em fan por els meus “començaments de cavall”, que en diuen. Començaments que tenen encert, ho reconec sense cap mena de pudor perquè ho crec i perquè ho diu gent entesa. Després venen les “aturades de ruc”, el no saber com seguir i el desànim, el no me’n sortiré. No s’hi val omplir llibretes amb frases encertades si després no saps que fer-ne. Les llegeixo un cop i un altre i només penso a estripar la llibreta i, si tingués llar de foc, cremar-les i adéu per sempre al somni.

Si en sabés, ho faria. Però no en sé. Almenys no en sé prou com per fer de l’escriptura una manera de viure. El poc temps no és excusa. Ni la peresa. No hi ha excuses per la manca de talent ni per la mandra que ho tapa tot com si fos boira espessa.

El full blanc no em fa por. Em fa respecte. El respecte que mereix qui ho espera tot de tu i no saps ben bé què li has d’oferir per fer-lo content.

Carta al Sr. Wert.

Sr. Wert:

Aunque soy  catalana de las de toda la vida, le escribo en castellano para que vea que también sé hacerlo. Y además, sin problema alguno. Una suerte, ya ve. Querría pedirle que, por favor, se de un paseo por las escuelas de Catalunya. No se preocupe, no le ocupará mucho tiempo porque enseguida se dará cuenta de que castellano y català se conocen por igual, de que la historia se trata sin militancia y se estudia la de Catalunya, la de España, la de Europa y la Universal. Si, normalmente por ese orden. Normal, si tenemos en cuenta que casi siempre se trata de que los alumnos aprendan desde lo más cercano a lo más lejano. Incluso le diré que antes de Catalunya trabajan aspectos más cercanos: la casa, el barrio, la ciudad... Venga, verá como no pasa nada. Es más, permítame decirle que en la calle la lengua dominante es el castellano. Si, ya sé que hay quien solo utiliza el català, pero intolerantes los hay en todos lados. En todos.

Por otra parte, y como docente que soy,  debo decirle que me he sentido ofendida, que estoy enfadada e indignada. Mucho. Lo estoy porque la docencia va más allá de las convicciones personales, porque los profesores nos dedicamos a transmitir conocimientos y a educar en la tolerancia y en la igualdad, porque nuestras ideas son nuestras y se debaten entre adultos, no en la clase, porque si en clase hay un debate intentamos buscar el equilibrio entre las dos parte, porque de españolizar y de catalanizar se encargan las familias, no nosotros, porque les enseñamos a pensar por si mismos, a razonar, a ser solidarios y sinceros. Piense, Sr. Wert, en sus palabras y en cuidar un poco la enseñanza y la cultura. Son, quizás, los bienes más baratos y a la larga, los mejores para un país. Piense solo un poco.

Espero que no se haya ofendido. Ya ve, soy educada. A pesar de ser catalana.

Passa el temps...

Cada diumenge recordava el pas del temps. El recordava quan sentia el seu fill llevar-se per esmorzar i passar de llarg la porta de la habitació. Les passes, com empremptes, anaven del passadís fins la cuina i el sentia traginar plats, coberts, pots de cereals i sorolls de portes que s'obrien i es tancaven i pensava com n'eren de sorollosos els adolescents. 

El nen que fa quatre dies els despertava cada diumenge al matí escolant-se entre els llençols ara passava per la porta sense dir un "bon dia". Ara enyorava els seus peus silenciosos, l'olor bareja de suor i sabó, els jocs entre els llençols, l'ai que et menjo el peu, ai que et menjo la panxa i el riure escandalós i sens aturador d'un nen que s'estava fent gran. El nen que fa poc demanava un conte inventat a primera hora del dia festiu més festiu de tots, aquella hora matinera quan encara no tenia els ulls oberts del tot ni el cervell prou clar. Un cervell que es despertava de cop per inventar una història que no sabia com havia d'acabar i que anava creixent a mesura que l'explicava. Matins matiners en els quals feia veure que encara dormia quan el notava ficar-se  entre les arrugues del llençol per acabar fent un ensurt que el petit estava esperant amb candeletes perquè era el preliminar a la guerra de pessigolles. 

El nen que encara ho era, però que es pensava que ja no ja devia jeure al sofà amb l'esmorzar fet i algun capítol d'alguna sèrie que havia vist centenars de vegades. El sentia riure com si fos la  primera vegada que veia una escena del tot coneguda. 

Va entrar al menjador i el va trobar estirat al sofà, amb l'esmorzar sobre la panxa i amb la tele engegada. Mirava, però, uns dibuixos animats per a nens petits i semblava que li agradaven d'allò més. Els peus que havia calçat tants i tants cops eren com llesques de pa de pagès d'aquelles més grans, les cames escanyolides que havien dut pantalons curts s'anaven cobrint de pèl amb rapidesa, calia comprar pijames nous perquè ja ensenyava el melic que fa uns anys l'havia alimentat des de la seva panxa i la cullera que tenia a les mans semblava de jugar a nines al costa del dits del seu fill.

Se li va apropar i li va fer un petó al front. Bon dia. Bon dia, mare, va dir sense deixar de mirar la pantalla ni deixar de riure. Però quan va despentinar els cabells que encara no s'havia pentinat i que probablement no es pentinaria en tot el dia, el nen va fer un salt, el bol de l'esmorzar ja buit va caure a terra i va fer una abraçada a la seva mare. El nen s'estava fent gran, però encara era un nen. I no ho sabia.