L'olla de grills.

Era ja tard i va decidir fer el recorregut quotidià amb tranquil·litat, com una estona de relax. Sense pressa.

Sense pensar l'hora que era. L'autobús era ple. Hora punta. com pujava gairebé al principi de trajecte havia aconseguit un seient. La Júlia va recolzar el cap al vidre i es va endinsar als seus pensaments. Els ulls mig clucs. 

El cant d'un gall la va fer sortir del seu cap i va mirar al seu voltant. Què era allò? On era l'animaló que cridava com un rellotge fora d'hora? Quarts de vuit del vespre no era hora per un gall amb seny. Va cantar cinc o sis cops i va callar. Quina cosa tan curiosa. Encara no s'havia refet de l'ensurt del gall es va sentir un ocell que piulava talment com si hagués caigut del niu i tingués fred. Allò semblava qualsevol cosa menys un autobús. Al cap de poc va deixar de piular i ella va pensar que potser havia mort. Semblava tan feble, pobret...

Un nen cridava la seva mama. Amb insistència. Pesadet, pobre nen. Que li diguin que calli, si us plau. No podia saber on era. Massa gent. Ja callarà. Espero, va pensar. Una música clàssica la va fer sentir, per breus instants, al Palau de la Música. Si. Semblava Bach. Quina pau! Va deixar de sentir-la i li va saber greu. Estic ben endormiscada, es va dir. Poder són les ganes que tinc d'anar de concert.
No. Això si que no pot ser... Un ruc al bus! Estic ben cansada i el cap ja no funciona amb normalitat.
Va ser aleshores que va prendre consciència del seu voltant i va pensar que allò era ben bé una olla de grills. Tos aquells son estranys a l'autobús no eren res més que timbres dels diferents telèfons, trucades amb sons inversemblants que precedeixen a converses privades fetes en públic sense cap pudor.
Va poder saber que una tal Eva, germana d'un tal Lluís que sembla ser també és parella d'una tal Lourdes, és una porca de les grosses i que s'ha embolicat amb ben bé mitja comarca; que un fill  es negava a parar la taula del sopar i que segons la seva mare -asseguda dos seients davant- "eres un perezoso y no me creo que aún estés haciendo deberes así que cuando llegue quiero la mesa puesta-.
A l'altra punta de l'autobús un home parlava/cridava amb molt estusiasme a un tal Alfons aveuresiquedemundiad'aquestsquefatempsquenoensveiem. La Júlia va pensar que si feia tant temps que no es veien és que potser no en tenien ganes i que a sant de què aquells crits.
Uns quants contestaven missatges amb els xiulet pertinent a cada resposta.
Una nena jugava a algun joc sense treure'n el volum i cada punt eren dos xiscles d'alegria: el de la nena i el de l'aparell.
Dues dones que van pujar juntes, divertides i xerrant entre elles van deixar de parlar-se quan van sonat els respectius telèfons i van mantenir converses paral·leles. Una d'elles tenia al seu mòbil la veu aquella veu de nen demanant cridant la mare.
El gall va tornar a sonar i una noia amb rastes va respondre només sentir-lo i amb veu molt dolça va dir "hola gallito", que devia ser el seu nòvio per la manera com va contestar.
 La dona carregada de bosses responia al to d'una nadala i explicava les meravelloses ofertes que havia trobat per fer els regals de festes. "No, hombre. No te preocupes. No he gastado mucho". I devia ser veritat perquè amb la quantitat que en duia, si tot fos car, segur que no aniria en bus. Tindria xofer o aniria en taxi.
Converses creuades públicament privades, va pensar la Júlia. Va demanar pas i va baixar dues parades abans de la seva. Li aniria millor estirar les cames que no pas passar una estona més coneixent la vida de gent que, a falta d'una vida interessant, havia de fer veure que la tenia a cops de crits al telèfon. Va baixar i va respirar profundament l'aire d'un dels dies més freds de l'any i ho va fer decidida a no respondre mai una trucada de telèfon damunt un transport públic. La seva vida era només seva.

I en va fer noranta.

Aquesta és la història d'una dona que un dia, fa temps ja, va ser nena. Una nena eixerida, intel·ligent i bonica que vivia feliç a un poble de muntanya. Rossa, d'ulls blaus profunds i expressius. Uns ulls que cridaven l'atenció allà on anés. Una nena lluitadora i treballadora, la petita de la casa, la que als sis anys, sota la mirada fosca de la seva mare, va aprendre a cuinar per a tota la gran família que l'envoltava. Curiosa, li agradava anar a escola. Aquella escola rural amb una mestra rural i un jardí amb flors per passar l'estona entre classe, costura i jocs. Aquella escola amb una mestra jove, treballadora com ningú que a la tarda obria les portes perquè els nois que treballaven el camp poguessin  anar a estudi, que es llevava ben d'hora per encendre el foc i els petits no tinguessin fred en arribar a classe. Aprenia amb rapidesa i era admirada pels altres nens del poble per aquesta facilitat i pel seu caràcter fort i decidit. Sobtava la seva fortalesa amb l'aspecte gairebé fràgil. 

La nena que llegia, cuinava i jugava es va fer una noia. Espigada i bonica, els nois la festejaven allà on anava. Feinejava a la llar de foc tot cuinant la verdura i el tall del dinar, que vindrien els germans del camp amb gana i calia que tot fos a punt. De tan en tant, alguna festa major a un poble més gran. El jovent caminava hore i més hores, camp a través, per arribar a l'hora del ball. Vestida de negre pel dol del pare era, sens dubte, la més bonica de totes les noies de la comarca. Aquells ulls blaus, com estels en la nit, mai no s'havien vist per aquelles contrades. Només ella i algun dels seus germans. El front sempre ben alt, amb el punt d'orgull de que se sap bonica. Vestida de dol, esvelta, el seu caminar dret deien que era més de senyora d'una ciutat que ella no coneixia que no pas d'una pagesa. Les espardenyes ben lligades i el càntir sota el braç per anar a buscar aigua a la font, caminava com si anés a comprar la joia més valuosa embolcallada en un abric de visó. No va trobar cap noi del poble que li fes el pes. Es va casar amb un noi de la seva mateixa edat. Un noi d'un poblet petit, més petit que no pas el seu. Un bon noi, treballador, ben plantat, amb casa i terres, que la duia orgullós de bracet perquè havia obtingut el tresos més preuat de la comarca. Bon noi, ja dic. Mai no va aconseguir que la noia d'ulls de mar es doblegués a fer cap voluntat que anés contra les seves conviccions. Mai no la va poder portar al seu terreny si ella no es deixava. Forta i valenta, feia sempre la seva voluntat deixant la gent convençuda que feia allò que els altres li demanaven.

I allà, al petit poble on ara vivia, hi van néixer els tres primers fills: dues nenes i un nen. Tenia mans de seda amb la costura i tota sola va fer-ne la roba de nadó. Jerseis, camises, pantalons i vestits embolicats en paper de seda esperaven dins un calaix a ser utilitzats. Roba que les dones volien veure perquè mai n'havien vist de tan bonica, tan ben cosida i tan polida. Roba que més tard fou l'enveja de moltes dones del poble perquè cap altre nen o nena del poble tenia res igual, que semblava comprada en una botiga bona. Roba que va fer que algunes li giressin l'esquena per pura ràbia, perquè era més forta, més maca, més llesta, més valenta i amb més criteri que cap de les altres. Perquè ella sabia dir no quan calia, perquè treballava el camp, cuinava com els àngels, portava la casa, cantava cançons als nens i cosia millor que cap altra. Enveja de veure que era capaç de fer la seva vida sense deixar de banda la del altres.
Però les coses no són fàcils, ja ho sabem. Els fills, encara petits, havien d'estudiar, deien que a la

ciutat tot era menys difícil quan t'hi acostumes i van marxar tots cinc cap a un forat desconegut i immens amb la incertesa del no saber si hi hauria o no retorn. Ell va trobar feina a una fàbrica i ella cosia i cosia i cosia per altres: visos, tovalloles roba de criatura.. per aportar uns diners que fessin un sou per mantenir amb dignitat aquella família que ben aviat va tenir una altra nena. I ja n'eren quatre que van créixer feliços en un pis petit, sempre envoltats de fils i roba. Una casa on mai no hi va faltar res. Tampoc no hi va sobrar una engruna. Una casa on mai no hi faltaven jocs, ni la ràdio posada, ni un diari per estar al dia del que passava al món, on hi havia caliu. Una casa on fins i tot es donava diners a qui ho necessitava com l'home que s'identificava a si mateix com "el pobre" i anava cada més a trucar a la porta. O la gitana que sempre carregava una criatura nova i marxava amb la roba que ja no anava bé a ningú.
Van passar els anys. Ell, l'home que l'estimava i que mai no va aconseguir doblegar-la a res, va morir. I ella, valenta i trempada, va tirar endavant. Els fills es van fer adults i van marxar de casa. Llei de vida, en diuen d'això. La van carregar de nets, sans, bona gent i amb caràcter. Com ella. Nets que cuidava com havia cuidat els seus fills. I els nets es van fer grans i li van donar besnets. I ella era feliç de veure que la família creixia i creixia i lluïa com una medalla la foto de tots ells. Ella, la mami, la iaia i la bueli havia construït un somni. El seu.

I en va fer noranta i tots ho van celebrar amb una festassa que no s'esperava. Allà hi havia els seus nebots del poble i els de la ciutat. Els meus germans i les seves parelles, els meus nebots, els meus fills i els meus nebots-nets. Els qui estaven malalts també hi eren perquè els hi vam comptar. I la meva mare va ser molt feliç perquè tenia al seu voltant allò que té un valor real, tot allò que més s'estima: els seus.

Anuncis

No hi tinc gaire afició a la tele, jo. Per sort. Me la miro de tan en tant, si. Fa temps els anuncis em semblaven imatges amb certa estètica -alguns-, d'un mal gust espantós -la majoria-.
Anem al gra. Hi ha una pila d'anuncis on hi surten nens. Recordo, per qui no ho tingui clar, que, juntament amb les persones grans, són els éssers més vulnerables. També són els que ens produeixen més tendresa. Són persones intel·ligents. Autèntiques esponges amb gran capacitat d'absorció. Miren, observen i imiten el que tenen al voltant. Ens entenen quan els parlem. Són capaços de copsar allò que els adults ja no veiem. Pregunto: per quin absurd motiu les persones que es dediquen a fer anuncis els posen unes veus espantoses? Veus que no són de nens, que semblen d'algú que tira a ximplet i que a mi, que de nens hi entenc força, em posen els pèls de punta i d'una mala gaita que val més que no expliqui? Quin és el motiu pel qual els fem passar per rucs quan probablement ens donen mil voltes a la majoria de nosaltres? Per què fan que un món tan ric com el seu sembli simple i absurd?
Suposo i digueu-me malpensada, que es tracta que siguin ells, els nens, que es fixin en una veu cridanera que surt de la pantalla o de la ràdio, girin el cap i vegin la figura d'un nen com ell que sembla que s'ho passa d'allò més bé amb una figureta que surt d'una xocolatina en forma d'ou. A més a més, pel que es veu a l'anunci, el nen amb veu de trompeta té la gran sort que la mare juga amb ell i la joguina de plàstic que li ha sortit de l'ou. De l'ou de xocolata, vull dir. El que no expliquen és que la mini joguina es desmunta en un tres i no res. Clar el petit que veu aquella imatge idíl·lica d'un congènere jugant amb la mare mentre berenen ous de xocolata, vol anar de pet a comprar-ne. A veure si hi ha sort i algú comparteix el joc amb ell. Santa inocència...
Ments tèrboles les que manipulen la infància per a treure'n profit. Prometo fixar-me més amb els anuncis on hi ha infants i, si és del vostre interès, fer-ne més entrades. Al menys em servirà per descarregar la ràbia que em produeixen.
Suposo que ara hauria de dir allò de Bon any 2014. Doncs això: BON ANY a tothom, sobretot a tots els qui estimo. I als nens del món, deixem-los créixer amb alegria i tranquil·litat. Ja tindran temps de ser grans. 

La denúncia

Des de la finestreta de l’autobús vaig veure la cara del pare i no era precisament d’alegria de tornar-me a veure. Se’l veia enfadat. Més pel fet d’haver hagut de sortir de la feina que no pas perquè a mi em retornessin de l’excursió a la neu. Ja no podria gaudir d’una setmana sense la meva presència incòmoda. Parlava per telèfon mentre em buscava amb la mirada, les celles arrufades i un gest de desgrat a la boca. No em va somriure, quan em va localitzar dins el vehicle.

            No et clavo un bolet perquè hi ha massa gent mirant-nos, va ser tot el que va dir quan em va tenir al seu costat. I ja no va tornar a parlar fins que vam ser dins el seu cotxe.

-Ara vull que em donis una explicació de la teva actitud i de tot el que has fet. I espero que sigui fiable i coherent, perquè ja passa de taca d’oli. L’Anna t’ha posat un denúncia per lesions i per haver-la insultat.

            -Hola, pare. Com va tot?, vaig dir jo sabedor que allò el trauria de polleguera i que encara el posaria més neguitós.

La seva mirada dura i irada em va fer venir ganes de riure. Estava aconseguint el que volia: posar-lo nerviós. Molt nerviós.

-Ja n’hi ha prou, va dir. Parla.

Va respirar fons intentant calmar-se. Ens coneixíem prou bé i ens teníem ben apamats i tots dos sabíem que si entràvem en aquella espiral d’ironia acabaríem barallats.

            Vols saber la veritat?, vaig dir. Mira, en contra de la teva voluntat vaig agafar un snowboard –una altra mirada del pare clavant-se com una navalla al meu coll-. En una baixada vaig perdre el control amb tan mala sort que vaig anar a parar just a les cames d’aquella.

-Es diu Anna, va dir intentat aguantar el tipus. I va ser la meva parella durant un temps, com bé saps.

-Puc continuar? O em penses interrompre a cada paraula? –esbufec del pare -. Continua, va dir gairebé cridant. Jo ja l’havia vist abans, però ella a mi no. Tafanera com és segur que m’hauria saludat amb el seu somriure tan encantador...

-Pots estalviar-te sarcasmes, va dir el pare.

-En el moment de la topada vaig dir “la puta”, com a expressió, no com a insult. No sé pas que devia entendre ella.

-Diu que li vas dir “puta” .

-No ho vaig dir, però si ella ho va entendre per alguna cosa deu ser.

-Jordi, fes el favor de parar aquest to. Hi ha una denúncia pel mig, no és broma ni estic per bestieses.

            Durant un parell de minuts vam estar callats, mirant-nos de tant en tant de cua  d’ull.

            -Mira, pare, si m’ha denunciat per aquesta paraula és que vol tornar a prendre’t els calers. No ho vaig dir, però potser ho hauria hagut de dir. No es diuen putes les que estan amb algú pels seus diners? És o no és un puta?

Un dia difícil.

Es va llevar al matí. Més o menys com sempre. Per anar a la feina.

Només obrir els ulls va recordar que la nit anterior no havia estat precissament la millor de la seva vida. S'havia ficat al llit amb el regust d'una discussió que l'havia fet plorar fins que la son se la va endur de la mà. A la gola encara hi notava el cabdell de llana aspra que necessitava vomitar per deslliurar-se de l'angoixa. Que anés sortint, a poc a poc, el fil emmaranyat que gairebé no la deixava respirar. Agafar-ne un extem i fer-lo sortir per la boca, lentament, fins a sentir el pit deslliurat de tristesa, cabdellar-lo i llençar-lo a la primera paperera que trobés de camí al cotxe. Les llàgrimes de la nit no havien aconseguit asserenar-la i sentia que volia plorar més. Estava segura que amb el plor marxaria el fil de llana. Però no podia plorar. No podia i no era el moment. A la feina, entre papers, trucades telefòniques i converses amb companys, poder li passaria i en sortir per la porta del despatx ho veuria tot més clar. 

La ràdio del cotxe comentava notícies del dia anterior i de primera hora del matí. El cap se li desemboirà una mica. Només una mica. Fins que una icona del panell de control del cotxe li anunciava que la tempertura del motor s'enfilava. El cor se li va accelerar. De cop la temperatura es va normalitzar i el llum es va apagar. Va respirar fons pensant que no era res quan va veure que s'encenia de nou. Arribo a la feina, aparco i truco al taller, va pensar mentre els batecs del cor es feien tan intensos que ja veia el seu cos a terra, enmig d'un demai i el múscul vermell desbocat com un cavall. 

Males cares a la feina. Els caps no estaven d'humor i ella tampoc. Va fer l'esforç d'aparentar que la seva vida, com sempre, era una bassa d'oli. L'hora d'esmorzar es va fondre en converses amb el taller i l'asseguradora, que havia d'enviar la grua per portar el vehicle al taller. Demanar permís per sortir quan arribés la grua se li feia la muntanya més alta del món. Armada de valor, ho va fer. Amb el millor somriure i la pitjor cara al seu davant. D'acord, li van dir sense ni mirar-la. Sense aixecar els ulls del teclat de l'ordinador.

La resta del dia va transcórrer amb certa normalitat. Només amb certa. La feina s'acumulava sense respir. El cotxe ja era al taller i no deixava de pensar quant li costaria la broma i el desequilibri de les depeses mensuals. El seu ordinador va deixar de funcionar sense motiu aparent. Divendres tarda. Va recordar que el servei tècnic no treballava, en divendres tarda. Fantàstic, es va dir a punt de plorar mirant per la finestra. Uns núvols negres, semblants al que ella sentia al cervell i a l'ànima, cobrien el cel. La pluja, intensa, no es va fer esperar. Gotes grosses s'encastaven al vidre que tenia al costat de la taula. I el cotxe al taller, va pensar mentre el cabdell de llana s'anava fent gran dins el seu pit. Va demanar si algú tenia una plaça vacant al cotxe, algú que l'apropés a casa perquè, evidentment, el paraigua era al maleter i el maleter, al taller. Una companya generosa, amable i cordial li va oferir un lloc. Aquell recorregut va ser la millor estona del dia. Una conversa tranquil·la, alguna rialla i alguna confidència. Saps? va dir, quan arribi a casa trucaré el meu amic i parlarem d'ahir a la nit. Ho aclarirem mentre sopem i tot tornarà a la normalitat. No haurà passat res.I el cotxe, ja em diran quan el puc anar a buscar, que és el menys important ara mateix.
Es van aturar al semàfor i va baixar de l'automòbil donant les gràcies i desitjant-li un bon cap de setmana. Au, reina, passat'ho bé i descansa, li va dir. I la companya li va contestar que vagi bé la trucada i la cita i que a veure si ho arregleu.
En arribar a casa va deixar la bossa i es va disposar a fer la trucada pendent. Va remenar la bossa, les butxaques de la jaqueta. Va buidar el contingut de la bossa a  la taula de la cuina: claus, mocadors de paper, una llibreta, un llapis, una bossa amb medicines, un paquet de caramels de menta, l'estoig amb les ulleres de sol... El mòbil no hi era. No tenia cap telèfon. A l'agenda de paper que corria per casa només hi havia números antics: ni un sol número de mòbil de cap amic o conegut actual. Res. Estava aïllada i la bola de llana creixia i creixia. Potser el destí s'havia capficat a fer-la descansar de valent aquell cap de setmana. Veient que la bola no es desfeia, que els esdeveniments s'havien conxorxat per a canviar el seu destí més proper, es va dutxar, va menjar fruita i iogur, va prendre's una pastilla per tal de dormir com un tronc i es va ficar al llit.
Potser dormir, no veure ningú ni parlar-hi seria la solució a un cap de setmana que no semblava especialment favorable a cap mena de relació. Dilluns, amb tota probabilitat, seria un dia millor.

Un matí de dissabte.

M’assec al banc de fusta del carrer i espero que obrin la perruqueria. És dissabte i encara no són les nou del matí. Mai no m’havia assegut a un banc d’aquests nous que ens ha posat l’Ajuntament. El món es veu diferent quan veus passar la vida i et sents només un espectador. El carrer és gairebé buit. A la fruiteria nova dos nois comencen a posar la fruita en ordre amb la celeritat de qui té pressa i una dóna baixa amb el carretó d’anar a comprar. Hola, bon dia, diu en passar davant la pila de taronges. Bon dia, li responen els dos nois dels quals encara no en sé el nom. I continuen la seva feina i la dóna arrossega el carro fins la cantonada. I al carrer es torna a fer el silenci de dissabte a primera hora. Sento la persiana metàl·lica del súper que hi ha a la vorera que tinc a l’esquena i el camió que hi havia aparcat al davant baixa la plataforma de descàrrega amb un soroll que em recorda que vaig anar tard a dormir i que el cap em fa mal. Els nois de la fruiteria xerren sense parar i sento que la seva veu em fa nosa. Ara col·loquen pomes. Tres munts de tres color diferents. Una poma vermella, cau i rodola carrer avall, sense aturador. Un cotxe verd intenta esquivar-la i no se’n surt. L’aixafa. La poma queda com deu estar ara mateix el meu cervell després de la nit d’ahir. Maleeixo haver-me llevat tan aviat, haver dormit tan poc i haver gaudit tan poc de la nit. El camió del súper descarrega constantment. No el veig, però el sento com una barrina. Passa una parella d’avis agafats del bracet. Fan cara de ser feliços, encara. Parlen com un xiuxiueig i somriuen. També saluden els nois de la fruiteria. Es veu que els coneix tot el barri menys jo. Després hi compraré un enciam. A la botiga de flors comencen a posar testos al carrer. M’arriba l’olor de la menta i l’alfàbrega i per un moment em sento reconfortada. Tanco els ulls i ensumo fins que l’aroma entra al meu cervell aixafat com la poma vermella. La noia que posa els testos és molt grassa, amb la cara dolça. Somriu mirant les seves plantes, com qui mira un fill adormit. S’atura i posa les mans als malucs. Després les fica a la butxaca del davantal verd. En treu una tisora i talla una branca a un petit llimoner. De la branca hi penja una llimona i la dóna a una noia que s’atura a mirar el planter de testos. La noia i la botiguera entren a la botiga. No les veig sortir. Són dins.

La porta de la perruqueria continua sense obrir-se i jo continuo asseguda al banc tan sola com vaig sentir-me anit enmig del soroll del bar. I talment com ahir, seré incapaç de marxar a casa tot i saber que és el que hauria de fer.

"Lo siguiente".

A veure si m'explico bé. A veure si seré capaç de fer-me entendre. Darrerament, de fet ja fa cert temps, he observat que algunes persones s'expressen d'una manera poc clara. Per mi, vull dir, que ningú no s'ofengui. Sento gent que diu coses com ara: "Simpàtic, no. Lo siguiente". O pintjor encara: "LO següent". "Dolent, no. Lo siguiente". 

I jo em pregunto: què caram és "lo siguiente"? A què "sigue"?  Què vol dir "lo siguiente" a ser simpàtic, guapo, dolent o brut? No hi ha cap paraula, en la llengua que s'estigui parlant, que es pugui encabir en la frase corresponent? No sé, un superlatiu, una locució, un sinónim...

Pensant, pensant i sense esforçar-me gaire -tinc poca capacitat d'esforç- he recordat que hi ha uns llibres anoments diccionari on s'hi pot trobar un munt de mots que solucionen munt de situacions. Hi ha paraules i paraules. Milers. I amb definicions i tot! Una passada. També tenim les enciclopèdies, que poden ser general o temàtiques. Potser això és demanar massa. I els diccionaris de sinònim i antònims que en ajuden a dir el mateix amb paraules diferents. Com si fos un joc. Ostres! I els de locucions i frases fetes, que són una meravella i sempre donen un cop de mà. Jo no entenc per què la gent no se'ls mira. A mi m'encanten -digeu-me sonada- i se me n'anirien les hores buscant paraules. Una em porta a una altra i a una altra... i al final dic prou que m'he de posar a fer altres feines. 

Passo gran part de les meves hores de docència intentant que els meus alumnes tinguin un vocabulari ampli, que parlin amb la major correcció sintàctica i fonètica. Juro que m'hi trenco les banyes, que és el meu cavall de batalla. La veritat, em fa molta mandra haver de preguntar a un adult què vol dir "lo siguiente" a simpàtic, car, bo o dolent. Pot ser simpatiquíssim o encantador? Pot ser molt car o costar un ull? Pot ser extraordinari o fantàstic? Pot ser fastigós o vomitiu?

Demanaria, si us plau i de tot cor, que no feu servir "lo siguiente" o "LO següent" quan sigueu a un radi on us pugui sentir. No responc de mi. 

Una paraula té la força que té i la que li vulguem donar. N'hi ha tantes per a fer servir. Utilitzem-les. Ens entendrem millor.