EL MÓN QUE JA NO ÉS

No m'acostumo al soroll ple de silenci del meu carrer, ni a mirar per la finestra com s'omple de res la vida quotidiana. 

No entenc la gent. No m'entra al cap la poca consciència col·lectiva ni la falta de solidaritat: aquells que no respecten les distàncies, els que toquen el menjar sense guants, els qui surten a fumar al carrer, els que passegen en grup o de dos en dos, els que treuen el gos cinc o sis cops al dia. Cada cop més convençuda que la terra i la natura s'està venjant de l'ésser humà. I ho fa amb raó.

Agraeixo els missatges d'anim de tots a tots. Hem de tirar endavant

junts (mal plantejat: cal un metre i mig de distància mínima), ens ho hem de prendre amb bon humor i tal. Juro que ho intento, però també reivindico la necessitat de sentir-se trist, angoixat i  insegur davant una situació que ens és del tot desconeguda.

Hem tingut un estiu estrany i incert i un retorn a la "normalitat" anormal. Trobo a faltar les abraçades intenses de la família no convivent (quina paraula tan lletja!) dels amics i les amigues i els petons i el contacte de les mans i el somriure amagat darere un drap que ens protegeix dels contagis i que cada dia ens deixa més sols i ens aparta més de tot. 

La por i la pena se m'han ficat al moll de l'os i han envaït el meu cos i la meva ment. Mai no he estat poruga, és com si no fos jo qui viu en estat permanent d'alerta.

I ara hem tornat a l'escola i conec la mirada dels meus alumnes, el

tallat de cabell, la seva alçada i la veu amagada darrere la mascareta. Sento el seu riure, però no el veig. Noto com somriuen, però no veig com s'eixamplen els seus llavis. Em falta el caliu d'una abraçada, de sentir-los a prop i que em sentin a prop. Faig els impossibles perquè tot sembli el més normal possible, però és tot tan poc normal...

No puc més que agrair els polítics d'aquí i d'allà i de més enllà la mala gestió que estan fent de la nostra salut i de la nostra vida. Sempre vetllant pels seus interessos, incapaços de posar-se d'acord per un cop a la vida. Potser aquesta situació pandèmica que vivim hauria estat un bon moment per deixar de banda les creences i discrepàncies i anar junts, remar en una sola direcció. Aquí no guanya qui la té més llarga, aquí qui perd som nosaltres, els seus votants que sempre esperem inútilment que estiguin al nostre costat i ens donin un  cop de mà quan més ho necessitem. 

Ja vindrà el temps de discutir, de fer valer unes i altres raons. Ara no. Ara us hauria de caure la cara de vergonya de veure com ens esteu tractant. 

Sí, sí, ja ho sé que no només els polítics en tenen la culpa. La falta de solidaritat, de respecte cap els altres és gairebé infinita. I jo, com una ximpleta, de casa a la feina i de la feina a casa, portant la mascareta com una part de mí que mai no vaig estudiar a l'assignatura d'anatomia. Juro que cada dia em prometo no dir res a ningú que no compleixi els mínims i cada dia trenco la promesa fins que algun dia em trenquin a mi la cara per ficar-me on no em demanen.

Perdoneu aquest post que m'ha sortit després de molts dies sense escriure aquí. Mira, que m'ha sortit d'una tirada ara que estem a punt de tornar-nos a tancar una mica més.

60

Avui, xifra rodona! 60. Ni més ni menys. Llástima que no ho puguem celebrar com hauria calgut. Com et mereixes. 

Però ja ho veus: les circumstàncies ens són adverses. El virus ens ha tancat a casa i no ens deixa fer les coses com volem, com estem acostumats a fer. No sabem si tot tornarà a ser com abans. Tampoc no sabem si serem capaços de fer una societat millor, més igualitària i solidària. Com a tu t'agradaria que fos. No ho sabem. No ho sé. La veritat, no hi confio gaire. Però bé, deixem-nos de pessimisme i anem a l'aniversari.

Les teves nenes, unes dones com cal, havien previst fer una festassa per celebrar aquest dia tan assenyalat i la pandèmia ho ha esguerrat tot. Jo em vaig posar al seu servei i els he ofert fotos i escrits. Sé que tard o d'hora ho faran. Ho farem. I sé que tu hi seràs, present en paper i en esperit. Sé que t'emocionaràs i que en algun moment, sentirem el teu riure sorollós i encomanadís. Aquell serà un moment màgic perquè tots ens adonarem de la teva presència etèria.

Avui, allà on siguis, celebra-ho amb l'alegria que et surt de dins amb aquells que han marxat al teu costat.

Per molts anys, amiga!!

UN CASAMENT

Sabia que diria NO. Sabia que, per fi, seria qui manava en el meu destí i seria capaç de prendre una decisió sense ajut de ningú, sense influències. D’acord. No hauria d’haver arribat  fins aquí. El disgust serà majúscul. Ho sé i no em faré enrere. Només falten dues o tres hores i seré lliure i protagonista del “dia més especial de la meva vida”.

            La Nora repassava el seu pla davant el mirall que els pares havien comprat per l’ocasió. Un mirall gran, clar. Un mirall que reflectís la bellesa de la nena mentre es vestia de blanc, es maquillava i es pentinava pel gran dia. El pare aguantava les llàgrimes i l’emoció fregant-se les mans compulsivament i la mare organitzava la gent que anava arribant a casa. El perruquer i els modistes esperaven prenent cafè mentre els germans de la Nora anaven amunt i avall de la casa buscant un rellotge, els botons de puny, la corbata gris o un got d’aigua.

—Ai, Nora, tens la pell perfecta —va dir la maquilladora. Amb poca cosa quedaràs espectacular. No caldrà pintar-te com un quadre, filla, que n’hi ha cada una… Quedaràs elegant i finíssima, ja ho veuràs.

            Parlava ràpidament, com si a dins hi portés un motor sense frens, mentre les mans es convertien en pinzells i paletes de colors que li anava deixant  sobre la cara. Sabia que es feia. La mare havia contractat la millor. Com no…El perruquer gairebé no parlava. Deixava petites flors sobre el cap. Flors blanques, como un jardí que li  havia recomanat la seva amiga Patrícia, dient-li que estaria fantàstica. La mare s’havia encarregat de buscar el millor perruquer, també.

            La Nora havia deixat que tots aportessin idees. Fins i tot va deixar que en Marc li’n donés alguna pel vestit. Amb en Marc compartien anys d’amistat i el temps els va portar a casar-se. El món havia decidit el seu destí: en Marc, la mare, les amigues… I ara es veia davant el mirall i no era ella. Era l’altra Nora, la d’abans de la decisió. La nova Nora ja estava preparada a la catedral, el lloc escollit por la mare per l’esdeveniment de la petit ciutat on vivia. La nena del senyor Alfred es casava amb en Marc, l’únic fill dels Srs. Villalba. Dues famílies amigues. Les dues més poderoses de la ciutat.

            El mirall reflectia la felicitat de la Nora, amb el vestit de núvia tan bonic, de seda natural amb faixa daurada, un gran llaç darrere i la cua curta i elegant. El jardí blanc, caient por l’esquena. Estàs preciosa, van dir els seus pares i germans. M’agrada. És molt discret. Al meu futur marit també li agradarà. La paraula marit li omplia la boca. El meu marit, repetia somrient. I es tapava la cara amb les mans, de tan emocionada como estava. Encara no me lo m’ho puc creure! El meu marit! Deia la Nora vestida de blanc. Tot havia de sortir perfecte. Estava segura que sortiria tal i com havia imaginat. La seva vida seria perfecta a partir de la nit.

            El cotxe esperava a la porta. Un cotxe de luxe llogat per l’ocasió: un Bentley platejat i brillant. La Nora va sortir de casa del braç del pare i van entrar al cotxe que els duria a la Catedral, a dos carrers de casa.

            Estàs preciosa, va dir en Marc quan la va tenir al costat. Li va agafar la mà i li va fer un petó. Més que preciosa, va repetir. La Catedral, guarnida amb flors grogues i fulles de falguera d’un verd intens, creixia sobre els seus caps, i s’omplia dels cants de la coral, amb les veus tan blanques como el seu vestit. Tal i com havien planejat. El capellà,  amic de la família, va fer una cerimònia entranyable i molts dels convidats van plorar d’emoció. Ella, no. En Marc, tampoc. S’ho havien promès: no llàgrimes.

Aleshores va arribar el moment. En Marc va dir que sí amb convicció. La Nora va somriure, va mirar la mare, als convidats i al Marc, que esperava la seva resposta. No, va dir la Nora. Es va sentir remor de fons, la gent murmurant. No, va repetir. Va girar cua i va creuar sola la nau central de la Catedral. No va mirar enrere ni als costats. Serena, al front. Quan va arribar a la porta principal va sentir en Marc  i la mare cridar el  seu nom.

            Va pujar al Bentley i va demanar que la portés a casa i l’esperés. La maleta era a l’armari, la va agafar i va tornar al cotxe. A l’aeroport l’esperava la nova vida amb la Sílvia.

AMB QUATRE SENTITS

Sempre m’ha interessat la natura. Des de petit. Em recordo tocant les fulles de les plantes del jardí dels avis, tan suaus per una banda i una mica aspres, per l’altre.  Algunes tenien una cosa semblant al borrissol del cos. Sí. Una mena de borrissol tan suau como el que cobreix el cap del meu fill petit. El jardí dels avis feia olor de fusta humida, a resina i a sol. M’agradava seure i sentir el sol de l’estiu com a agulles minúscules clavant-se sense dolor a la pell. L’ àvia deia que em cremaria, que m’estava posant como un tomàquet de tan vermell, que passés cap a dins. Aleshores m’agafava de la mà i caminàvem cap a l’escala que pujava a la casa. Ella em va ensenyar a pujar-la. Posar un peu a l’esglaó i tocar amb la punta l’esglaó següent per assegurar-me bé on posava el peu.

        La casa dels avis era gran. Jo sabia on era cada habitació pel so del terra. Quan vaig començar a caminar van treure totes les catifes de casa. La planta baixa era de fusta nova, de petjada sense so, menys la cuina. La cuina feia olor de pa de pessic al matí i l’olor quedava penjada de l’aire tot  el dia i es barrejava amb l’olor de brou o de truita. De vegades el terra de la cuina relliscava una mica i algú cridava que anéssim amb compte. Ens ho deien a tots, però jo sabia que ho deien per mi. A la sala hi havia un rellotge que sonava sense treva en un tic-tac constant. Per anar al pis de dalt m’agafava de la barana de fusta vella, amb nusos del que havia estat un arbre.  A dalt hi havia les habitacions i el terra gemegava a cada petjada. La dels avis feia olor a espígol. La porta sempre era oberta i l’aire entrava per les finestres de bat a bat. M’agradava apropar-m’hi  i sentir l’aire i mastegar l’olor de l’eucaliptus que podia tocar amb les mans, de tan a prop como era, de la casa.

          Els cosins dormíem tots junts a l’habitació més gran, que tenia terrassa. Era fàcil ensopegar perquè sempre hi havia joguines per terra. I entrava amb molta cura, passa a passa, sempre amb la punta del peu. De vegades trepitjava una cosa tova i sabia que la meva cosina petita dormia al seu llitet i li havia caigut el peluix. Jo l’agafava i el posava amb ella ficant-lo entre els barrots de metall fred. Amb els més grans jugàvem a amagar-nos i cadascú portava un ninotet de goma, d’aquells que fan soroll quan els prems. Si parava jo i en trobava algun d’ells, tocava els cabells i en comprovava l’alçada, si portava o no ulleres, tocava les orelles per si portava arracades. Si l’alè feia olor de menta, era en Pau segur.    Per berenar l’avi ens feia xocolata desfeta a l’hivern i llimonada, a l’estiu. A la xocolata, entre dolça i amargant, hi sucàvem pa dur o pa de pessic i jo notava quan em queia barbeta avall. L’olor de la xocolata quedava flotant per tota la casa. La llimonada la preníem al jardí, sota el til·ler, l’olor del qual ens relaxava. Això deia l’avi. Ell em va ensenyar a mastegar farigola i a guardar el gust a camp a la punta de la llengua. Des de l’escala a la mata de farigola hi havia trenta passes. Passava la mà per les fulles i olorava per saber si era farigola o romaní.  Sabia quan s’apropava una tempesta per l’olor por a humitat i aquell vent que m’embolcallava. Els trons em feien buscar a palpentes un lloc on amagar-me del soroll dels trons. La por feia olor de tempesta i de fum brut.

           El temps passava lent a casa els avis. Allí vam créixer  tots els estius, els meus cosins i jo. Contàvem  les hores amb les campanes del rellotge de l’església. Jo era l’encarregat de dir quan era hora de dinar o sopar.

         Ara hauré d’ensenyar al meu fill petit  tot el que vaig aprendre a veure amb el meu nas o amb les meves oïdes. Ell també haurà d’aprendre a veure-hi amb quatre sentits.

59 o CINQUANTA-TOTS

Ha arribat el dia d'acabar una dècada. L'any vinent, festa grossa! En farem una, de ben segur.

I avui em pregunto com series. T'hauries deixat els cabells blancs? Tindries gaire canes o se't barrejarien amb els teus cabells color castany clar? Et tenyiries? Mira, penso que no. Molt natural, era el teu aspecte, com per anar posat color al curs de la naturalesa. Duries ulleres de vista cansada de corregir? Estic gairebé segura que no deixaries els texans com a roba important al teu armari. Duries camises de lli, ben fresques, a l'estiu i bufandes grans i gustoses a l'hivern. Somriuries amb la mirada, com sempre feies? El tocaries, encara, els cabells buscant-ne un ble per arrissar-lo? Descarto el tema maquillatge: no entrava en els teus paràmetres i, la veritat, ens fèiem bons tips de riure amb la gent que es pintava com una mona. 

I el món. Des d'allà on ets segur que veus com canvia el món dia a dia, sense temps per assimilar-ho tot, que està força embolicat i resulta cada dia més complex. Tot ho dominen els verbs tenir, guanyar, menysprear, rebutjar el que és diferent... Un poema, ja veus. De fet, el contrari de tot el que t'agrada. 

Sé del cert que el teu riure, sonor i encomanadís, no ha canviat perquè sovint el sento ressonar dins el meu cap. També sé del cert que estàs molt orgullosa de les dues meravelles que ens has deixat aquí i que fan que el món sigui millor amb la seva presència.

Un petó i una abraçada d'aquelles que t'emboliquen i et donen escalfor.

Sempre en el record. Sempre en la nostra vida.

                                                                                                                      Fotassa de Jordi Miró

NI UNA MÉS. NI UNA MENYS.

 I avui, veient les notícies, una altra dona morta a mans d'un home. Sembla que ens estem acostumant a que els masclet de torn mati la seva parella, violi una noia o tingui patent de cors per decidir com ha de ser una dona, com ha de vestir o a quina hora ha de tronar a casa. Doncs sento dir senyors amos del món que les coses no van així. Tant m'és si us vareu casar -un "si vull" no significa "ho vull tot de tu" o " vull fer tot el que tu diguis"- com si heu fet una festa d'amor, que ara es porta molt, i no heu passat per l'església o pel jutjat. Tant més i tant se me'n fot. La persona que heu triat per compartir la vida o el temps no és la

vostra minyona, ni la vostra cuinera, ni la vostra joguina sexual. No és la vostra propietat. Té dret a decidir que fer amb la seva vida, com organitzar-la,com viure-la i sí, també té el dret a decidir quan no vol continuar al vostre costat. 

Per tant si ja no vol seguir al vostre costat, podeu mirar d'arreglar les coses amb serenitat i, si després d'intentar-ho, no funciona intenteu reconstruir la vostra vida tal i com farà ella. Que no s'hi val allò de " seràs meva o de ningú" entre altres coses perquè després de conviure amb tu potser no li queden ganes d'intentar viure amb ningú més. 

Fa un temps em costava entendre que les noies jovenetes i no tant joves anessin vestides amb aquests pantalons tant curts que ensenyen les natges o amb unes minifaldilles molt minis. No és el meu estil i crec que si tingués una filla em costaria deixar-la anar segons com. Després de tot el que se sent i es veu penso que els problema no són els pantalonets ni les faldilles, que elles se senten bé anant així i que no ho fan per provocar les baixes passions dels nois. Són ells el qui tenen el cervell al sexe, el sentit de la propietat erroni i la necessitat de sentir-se superiors.
I ara, dos dies després, a les notícies tornen a sortir dones mostres i infants assassinats pel pare per tal de fer mala la mare. Però què us heu pensat? Què us passa pel cap quan feu una cosa així? Què fa que aneu a la cuina, agafeu el ganivet de tallar ceba i mateu a ganivetades aquella persona a la qual, se suposa, que estimeu? Que no s'hi val "la maté porqué era mia", que l'amor de veritat és lliure i respectuós, que si no t'agrada el seu pentinat t'aguantes que a ella si que li agrada, que si vols el plat a taula te'l pots preparar tu mateix i serà al teu gust. Que no. Que ja n'hi ha prou.

Tenim drets i som iguals i si m'hi poso podria trobar arguments per dir que som millors. Si pel carrer veiem un home o una dona atractiu/va no ens hi llencem al damunt i li fiquem mà i l'obliguem a tenir sexe perquè ens ve de gust. Som fortes. Potser no tenim la vostra força bruta i tampoc no ens cal, però tenim una fortalesa anímica i moral que us hauria de fer enveja. O millor. Us hauria de fer pensar.
I una suggerència. Si us venen pensaments de matar o fer mal la vostra parella i després suïcidar-vos, canvieu l'ordre i sempre hi haurà algú que no prendrà mal. Si voleu treure-us la vida endavant! Feu-ho abans de matar. Llenceu-vos pel balcó i deixeu el ganivet de tallar ceba ben endreçat a la cuina.

PRESÈNCIA I ABSÈNCIA

Que ningú no és imprescindible ho sabem tots i és ben real. Passa que, massa sovint, tots creiem que ho som. Estem convençuts que la nostra presència pesa més que la nostra absència, que quan no hi som tots ens troben a faltar i que el món deixarà de girar sobre el seu eix si desapareixem. Fals. El món gira amb nosaltres i sense. Si ens fonem, se'ns troba a faltar un temps. Després se'ns busca un recanvi o es deixa el forat amb la nostra silueta que, a poc a poc, només serà un record.

Hi ha persones que omplen amb l'absència i d'altres que -ho sento- fan nosa amb la seva presència. Quan l'absència d'algú no es troba a faltar potser és més prescindible que no es pensa. I hi ha absències que se senten, passi el temps que passi. Sents la seva veu, identifiques gestos impossibles, empres les seves paraules i t'adones que és dintre teu. I et fan somriure.
Quan la presència d'algú resulta incòmoda a tothom per un igual, aquesta persona és prescindible i tòxica. Si aquesta presència es torna absència i sents que pots respirar, que el món s'eixampla, que veus els somriures que abans no notaves, que no sents una ombra a cada cantonada, que el món és diferent quan notes la seva absència i que tot funciona malgrat no ser-hi, vol dir que la toxicitat de la presència és absoluta. 

Hi ha persones que, quan hi són, et fan sentir un mur a les espatlles i mires a terra per no creuar la seva mirada inquisidora amb la teva esporuguida. És creuen amb el poder d'amargar-te la vida. Amb poder absolut sobre tu. Convençuts que el sol gira al seu voltant i només les il·lumina a ells/es, fan tot el possible per crear un eclipsi al teu voltant. Aquesta gent és la que aconsegueix que celebris la seva absència amb l'esquena recta i la mirada al front, que t'adonis que la vida, sense ells al voltant, és infinitament més acollidora, que estàs envoltat de colors vius, que l'aire passa sense topar amb cap paret, que saps que fas el correcte sense judicis injusts, que t'ajuden a creure i a confiar en tu i que, sense que res canviï, ho perceps de forma diferent.

Presència i absència no sempre són antagònics. Poden ser la mateixa cosa. El que canvia és la possibilitat de ser o no feliç amb elles.

P.D. No interpreteu absència com a sinònim de mort. L'absència, quan parlem de mort, sol ser un record. Que cadascú en faci la seva interpretació. Segur que trobareu al vostre voltant algun cas que tregui cap a aquesta lleugera "menjada de coco". De tant en tant em passa això, li dono voltes al absurd. No hi busqueu segones intencions i no us hi busqueu, que no us hi trobareu, aquí.