Ara que els balcons, tal i com ja vaig comentar, s'enfilen sense aturador pels balcons de la ciutat he de confessar que en vaig veure un que em va fer morir de riure.
Anava jo en cotxe, despotricant a tort i a dret dels llums de nadal encegadors, de les boletes penjant dels arbres i de tot en conjunt -el paresnoel també en van rebre, d'improperis- quan la meva vista es va enfilar per la façana d'na casa de l'eixample (que ningú no em cregui una infractora ni una boja del volant: anava de copilot i em podia permetre el luxe de mirar on vulgués) i allà estava ell. Un parenoel en plan home aranya. No sé si s'havia aprimat des de l'any passat o els seus pantalons pertanyien a un col·lega seu més grassonet. El cas és que al pobre li queien els pantalons i els duia a l'alçada dels turmells.
Jo, que sóc ben pensada de mena, vull creure que tenia un problema amb la talla. Se m'acuden altres motius per dur els pantalons baixats, però no són gaire adients per aquesta figura nadalenca. La possibilitat que fos un sàtir a punt d'entrar a una casa i fer-s'ho amb la mestressa o l'amo, n'és una. També podria ser que li hagués vingut un mal de panxa sobtat i, en aquest cas, millor no passar per sota.
En fi, que em vaig fer un panxó de riure amb aquest home del sac disfressat de vermell que es passeja alegrement per la nostra vida que, fins fa uns anys, només esperava els reis de l'orient.
Val a dir que em van venir moltes ganes de clavar-li una perdigonada al cul, però com ni sóc de pistoles ni tinc perdigons a mà només vaig tenir el plaer de veure-li el paner i això no tothom ho pot posar al seu currículum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada