Diu la llegenda: «Un fil vermell invisible connecta aquells que estan destinats a trobar-se, sense importar temps, lloc o circumstàncies. El fill es pot estirar o encongir, però mai no es pot trencar».
Això diu.
És un fil transparent, crec jo. I llarg. I molt flexible. No sé si el portem lligat al dit petit, a l'índex o al turmell. Ho desconec. Sé que de vegades el portem lligat al coll i, si l'altre l'estira massa, ens ofeguem. Potser en tenim més d'un, d'aquests fils i per això algun cop ens movem com a titelles de fusta dirigides per molts fils. Quin mareig, no?
És cert que, de tant en tant, coneixem una persona i et sents immediatament lligat a ella. No saps per quin motiu, però saps que hi ha un vincle. El problema és si aquest vincle -digueu-li fil, si ho preferiu- només està lligat al teu dit. Queda orfe d'un extrem i tu vas pel món amb un fil penjant de la mà. Ningú no el veu, però tu saps que hi és i s'entortolliga a les cames i et fa ensopegar. Te'n vols desfer, però no ho aconsegueixes. I l'altre, mentre tu jeus a terra després de caure enredat al fil de plata, fa la seva sense ni tan sols adonar-se que tens una rascada al genoll, el colze ensangonat i llàgrimes a les galtes.
Una altre mena de fil és la que lligues amb l'altre a base de temps. Fent petits nusos. Dia a dia, cafè a cafè, somriure a somriure, tertúlia a tertúlia, passeig a passeig. Cada cafè, un nus minúscul, imperceptible. Aquells que es fan amb una picada d'ull i t'alegren el dia. Els que tenen olor d'una colònia, sempre la mateixa. Els que es fan amb una mirada de complicitat. El fil s'omple de nusos que el van escurçant i el fan més curt i més fort. I t'adorms pensant que, a l'altre banda del món, al carrer del sota, a l'altre costat del llit o tres-cents kilòmetres hi ha algú, ni que sigui només una persona, que sempre hi serà i que, potser, n'està fent un altre, de nuset imperceptible.
I el fil més trist té a veure amb el "...mai no es pot trencar". Hi ha tisores molt potents. Tisores que ni tan sols podem arribar a imaginar. Un fil que tenia molts nusos, però no suficients per fer-lo prou fort, i que et pensaves que era indestructible clec!, un bon dia sense saber com ni per què es trenca. La patacada és brutal: caus de cop i t'esberla el cap i l'ànima. A l'altra banda algú que creies que sempre hi seria ha agafat una tisora de podar o una serra elèctrica i l'ha tallat de soca-rel. Se n'ha cansat. Ja no ets ningú i el fil queda penjant i tu ensopegant cada cop que mires de pensar per què. S'han acabat les complicitats, la mirada i l'abraçada a mitja tarda. No ets ningú. Fi.
Ja ho veieu. De fils de plata n'hi ha un munt. Dels que tenen molts nusos imperceptibles a l'ull, pocs. Jo crec que sé quins són els meus i espero que mai no tinguin cap serra mecànica. També sé que cada con'hi ha més que vull tallar. Sobretot els que van lligats al coll. No vull morir ofegada.
