diumenge, 14 de gener de 2018

EN FAMÍLIA

De petita no vaig tenir l'oportunitat de fer cap intercanvi per tal de millorar idiomes en l'àmbit d'una família. Ni s'estilava ni a casa s'ho haurien pogut permetre. I mira que m'hauria agradat, que a mi sortir sempre m'ha perdut anar amunt i avall. Res. Com a molt anava de convivències o exercicis espirituals, que era el que fèiem a l'escola. Però dec ser bona persona perquè la vida m'ha donat el gran plaer de compartir uns dies a França a casa d'una meravellosa família que he conegut gràcies a l'intercanvi que va fer ja fa cinc anys el meu fill petit. Per a mi era la primera vegada que passava tants dies amb una família que no és la meva de sang, però que ja sento com a pròpia. Compartir vacances i casa amb els amics d'aquí, sí. Moltíssims cops. I, què voleu que us digui? Em venia molt de gust passar uns dies amb ells i amb el meu fill. Compartir temps i vagarejar pels carrers de París.
A Montreuil  m'hi he sentit com a casa des del moment que hi vaig posar els peus. Des d'aquí vull agrair infinitament l'acollida, el caliu, les converses -mig en francès, mig en català, mig en italià i mig en castellà- que hem mantingut, les rialles i les confidències. Unes grans persones que ens han donat tot el que tenien. Allà vaig passar el cap d'any i el començament d'un nou any i, vist com m'ho vaig passar amb ells, estic segura que aquest serà un gran any! La casa plena de familiars que entraven i sortien i que semblava que conegués de tota la vida. S'interessaven per la meva vida i jo per la seva. Hem cuinat junts, m'han omplert d'estima sincera. Era ben bé com ser a casa. Només desitjo tornar-los a veure i a abraçar ben aviat. Sabeu què vull dir, oi? Sé que hi són i en sento la seva presència llunyana, però em cal la seva proximitat perquè sento que són una amistat sincera i m'agrada tant que sigui així...
Per cert, si aneu a París i voleu comprar pasta fresca i producte italià de gran qualitat, no deixeu de visitar la seva botiga. Us tractaran de manera immillorable! 
Des d'aquí, el meu agraïment sincer a tota la família Godelain-Calvi per ser com són: excepcionals! Us espero a casa ben aviat.

P.D. Ja veieu que de París no en parlo. El millor de França són ells. París pot esperar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada