UN NOU CURS

Ja el tenim aquí: hem encetat un nou curs que sempre ens arriba carregat de sorpreses i incertesa. Com seran els alumnes? Quina evolució tindran? Seran receptius? Aconseguiré fer-me'ls meus? Un munt de dubtes que ens persegueixen durant uns quants dies, fins que a poc a poc ens anem acoblant els uns als altres, com un trencaclosques, i la vida a classe comença a fluir amb la normalitat habitual tot fent la nostra feina tan bés com podem o com sabem, però sempre amb paciència, alegria i entrega màxima. Treballem amb el material més sensible de la societat: els nens i les nenes, els nostres fills, el futur del país. 
Docència, una professió no sempre prou considerada per aquells que no s'hi dediquen. El professor, aquella persona que viu tan bé, que té tantíssims mesos de vacances i que tenen aquest horari tan fabulós. Hola? Algú hi pot veure alguna cosa més, si us plau? No vull entrar en aquests temes i me n'estic anant del guió!
Descriuré algunes escenes que he vist pel carrer aquests primers dies de curs.

Imatge 1: Mare amb nena rossa moníssima. La mare li pregunta: Te lo has pasado bomba, hoy en el cole? Han sido divertidas las clases? Te lo has pasado bien? Ha sido todo "guay"? Quatre preguntes seguides, sense esperar resposta ni deixar de mirar la pantalla del telèfon mòbil. Sense comentaris. Ai! Perdó. Si que en tinc de cometaris. Potser si en comptes de quatre pregutes en fes una més oberta que el si o no, la criatura explicaria allò que ha fet o com s'ha sentit. I sobretot, fer la pregunta fent cas a la persona que té al costat. Els professors no som pallassos, ens agrada que els nois i les noies es trobin a gust a l'escola i a la classe, però si hem de posar límits a les seves actituds, ho farem i, potser no serà una situació "guai". Mirarem que sigui formativa i justa, això si. 
Imatge 2: Mare i nen d'uns set o vuit anys aparentment sa. La mare sembla cansada. Porta la seva bossa de mà penjada a l'espatlla i dues bosses de supermercat a una mà. El nen s'atura i li diu "porta'm la cartera que estic molt cansat". La cartera amb rodetes no sembla gaire plena. La mare, sense dir res, agafa la cartera amb la mà lliure. Encara no han fet uns metres que el nen es torna a aturar i diu "dona'm el berenar, que tinc gana". La mare deixa les bosses del súper a terra, obre la cartera del nen i en treu un entrepà i un suc. El nen, cansadíssim fa un moment, agafa el menjar, saluda un amic i tots dos corren per la vorera com si fos la darrera cosa que poden fer en aquest món. Senyora de la bossa de súper, em sap greu dir-li que està fent mal al seu nen, que no l'estima més per portar-li la cartera, que quan sigui més gran i li demani diners a crits ja haurà passat el tren de dir no, que no serà més feliç i si menys capaç de cuidar de si mateix. Ho sento senyora, em sap greu parlar-li així, però estimar no és estar sempre al seu servei. Cuidi's.
Estimar vol dir comunicació, escoltar sense pressa, jugar amb ells, fer-los pessigolles, obrir-los la porta al món, ensenyar camins i deixar que triïn i que s'equivoquin, no jutjar, ajudar-los a aixecar-se quan cauen, fer-los saber que sempre hi serem, dir-los "t'estimo" sense vergonya, respectar-los i dir no sempre que calgui. 
Bon curs a tothom, pares, mares, mestres, professors i, sobretot, als nostres nois i noies.
Tinc dues imatges més, però per avui ja n'hi ha prou, no? 

Desfer les maletes.

Desfer les maletes és molt més que endreçar la roba, les polseres, la crema solar  i fer bugades. 

Desfer les maletes vol dir passar cortines i tancar finestres. Deixar els records dins un calaix i treure'ls només de tant en tant perquè no em facin venir el regust d'hores tranquil·les a la boca. Embolicar les hores llargues de lectura, a l'ombra d'un arbre o a la terrassa de casa, amb un cafè gelat o una aigua fresca amb una rodanxa de llimona i posar-les a un prestatge ben alt, no fos cas que em vinguessin ganes d'agafar-les... Posar en paper de seda les paraules  que vull escriure i dosificar-les. Fer-les servir en petites estones de plaer. Agafar-les amb cullereta de postres, a poc a poc, assaborint-les, i oblidar per un temps els fulls, els diccionaris, les estones de barallarme amb frases i paraules en un temps infinit.

Desfer maletes vol dir guardar la llum a la butxaca per mirar de treure-la quan arribin els dies plens de nit. Aleshores, quan el necessito trobo un foradet petit, petit  a la butxaca on l'havia desat i la llum ja no hi és. I els dies foscos se'm mengen l'empenta i la rigidesa del temps, abans tan laxa, se'm fica al moll de l'os, més endins que el fred i tot és sempre a la mateixa hora. 

Guardar la maleta a l'armari, a dalt de tot, que no es vegi gaire, és guardar hores perdudes en no res, temps d'amics i família al voltant d'una taula a la fresca i sense por que claregi el dia; és desar una vida i viure'n una altra; és lligar el rellotge a la cintura i notar cada dia com les hores s'estrenyen al nostre voltant; és conservar el gust dels préssecs, les síndries i el meló només a la memòria i posar sorra de la platja i la muntanya en un pot petit, a la tauleta de nit per recordar que l'estiu no ha estat un somni.

Giuliano

Todos impacientes esperando tu llegada. Alboroto juvenil en el aeropuerto. Ganas de conocer a quienes, durante unos dias, iban a compartir la casa, el tiempo, la amistad, la familia... En definitiva, la vida. Verse por facebook e intercambiar whtsapps no era garantia de felicidad. Era un intento de saber algo más de la persona que en breves momentos, conoceríamos de verdad. 

Una voz grita "ya los veo, están saliendo!". Todos nos arremolinamos para saludar. Martí dice: mirad, es Giuliano, aquel que lleva gafas y la camiseta de fútbol. Y nos acercamos a ti, a darte un beso y un abrazo de bienvenida.

Parecías tímido. Normal. Tampoco tu sabías qué te ibas a encontrar. Solo era una timidez aparente porqué en seguida nos dimos cuenta de que eras buen conversador y que tu conocimiento de la lengua castellana era más que suficiente para hablar de cualquier tema. Discreto, adaptable y siempre sonriente. Te instalaste en la habitación que adecuamos para ti y, sin apenas tiempo de nada, os fuisteis al futbol, una cosa que deseabas desde antes de llegar a Barccelona. Y ya fué un no parar de actividades  diarias para conocer la ciudad de dia y vivir con nosotros por las tardes y las noches. Intentamos que fueras feliz y esperamos que lo fueras.
Convivir contigo fué genial, todo te parecía bien, siempre se te veía contento y aceptaste las normas, no siempre del gusto de un adolescente, sin protesta alguna. Te lo agradezco. La verdad es que nos lo pusiste muy fácil. Nosotros intentamos que te sintieras como en tu casa y pienso que lo conseguimos. Nos encantó conocer a tus padres via Skype y esperamos conocerlos en persona muy pronto. 
Conocerte a ti ha sido un verdadero placer y estamos deseando que vuelvas pronto. Muy pronto.
Aquí tienes una carta pública para que practiques un poco más la lengua castellana y para que todo el mundo sepa que en casa hemos tenido al chico más fantástico de Francia. Gracias por todo, Giuliano.
Un abrazo de todos y en julio te queremos en casa de nuevo.

Tu familia catalana te espera!!!

54

Perdona. No creguis que m'he oblidat del teu aniversari. No, de cap manera. Hi vaig pensar tot el dia. De fet, ho vaig dir a J. i C., que el dia 1 feies 54 anys. Però vam tornar tard de Madrid. Per cert, t''hauria encantat la Feria del Libro. El Retiro ple de parades, un sol meravellós i bona companyia. Gent que estimes i que et recorden. 

Hi penso sovint, en tu. I et trobo a faltar. Molt. No és fàcil la vida en aquests moments, però compartir-la amb tu sempre era un plus. Quan ens trobem amb les Noies Més Maques Del Món Mundial, les nostres companyes del "cole", sovint surts a la conversa. T'agradaria molt venir a aquestes trobades. Fem mans i mànigues per trobar-nos, sobretot quan venen de Suïssa, la Viqui o de Donosti, la Rosa. Ens sembla que arreglem el món. No podem, però segur que cada dia que ens veiem les nostres vides fan un gir gairebé imperceptible. Però el fan. Segur. També recordem altres temps. El viatge de sisè, que cadascú el recorda a la seva manera. és el que tenen els records, que amb el temps els veiem diferents, distorsionats, com enmig d'una boirina. Per mi, aquest viatge, va ser l'inici d'un amor. Te'n vaig ben omplir el cap! Tu i jo compartíem habitació i crec recordar que no et vaig deixar dormir en tota la nit explicant-te les meravelles d'aquell noi que m'havia enamorat durant la setmana santa. Amunt i avall de Mallorca, vam conèixer un grup de nois aragonesos. El més guapo de tots se't va apropar i va ser el teu primer amor. Ja veus, dues bledes adolescents enamorades de dalt a baix. Ah! I l'Ana, amb el recepcionista de l'hotel, recordes? El teu va durar una mica més del viatge. El meu, no. Va ser llarg i difícil, per a mi. Tu aguantaves, dia a dia, les meves menjades de cap, els signes que jo intuïa, m'acompanyaves a trobar-lo. Sempre al meu costat. Sempre. Ara, també. 
Sento el teu riure, veig la teva imatge. Només em sap greu no sentir la teva veu.
Allà on siguis, mira de ser feliç. La felicitat és allò que de vegades se't va girar d'esquena. Allò que, quan ho tenies de cara, que encara té cara i nom, vas saber aprofitat a tope. Feliços 54.

EL FIL DE SEDA

Diu la llegenda: «Un fil vermell invisible connecta aquells que estan destinats a trobar-se, sense importar temps, lloc o circumstàncies. El fill es pot estirar o encongir, però mai no es pot trencar». 

Això diu.

És un fil transparent, crec jo. I llarg. I molt flexible. No sé si el portem lligat al dit petit, a l'índex o al turmell. Ho desconec. Sé que de vegades el portem lligat al coll i, si l'altre l'estira massa, ens ofeguem. Potser en tenim més d'un, d'aquests fils i per això algun cop ens movem com a titelles de fusta dirigides per molts fils. Quin mareig, no?

És cert que, de tant en tant, coneixem una persona i et sents immediatament lligat a ella. No saps per quin motiu, però saps que hi ha un vincle. El problema és si aquest vincle -digueu-li fil, si ho preferiu- només està lligat al teu dit. Queda orfe d'un extrem i tu vas pel món amb un fil penjant de la mà. Ningú no el veu, però tu saps que hi és i s'entortolliga a les cames i et fa ensopegar. Te'n vols desfer, però no ho aconsegueixes. I l'altre, mentre tu jeus a terra després de caure enredat al fil de plata, fa la seva sense ni tan sols adonar-se que tens una rascada al genoll, el colze ensangonat i llàgrimes a les galtes. 

Una altre mena de fil és la que lligues amb l'altre a base de temps. Fent petits nusos. Dia a dia, cafè a cafè, somriure a somriure, tertúlia a tertúlia, passeig a passeig. Cada cafè, un nus minúscul, imperceptible. Aquells que es fan amb una picada d'ull i t'alegren el dia. Els que tenen olor d'una colònia, sempre la mateixa. Els que es fan amb una mirada de complicitat. El fil s'omple de nusos que el van escurçant i el fan més curt i més fort. I t'adorms pensant que, a l'altre banda del món, al carrer del sota, a l'altre costat del llit o tres-cents kilòmetres hi ha algú, ni que sigui només una persona, que sempre hi serà i que, potser, n'està fent un altre, de nuset imperceptible.

I el fil més trist té a veure amb el "...mai no es pot trencar". Hi ha tisores molt potents. Tisores que ni tan sols podem arribar a imaginar. Un fil que tenia molts nusos, però no suficients per fer-lo prou fort, i que et pensaves que era indestructible clec!, un bon dia sense saber com ni per què es trenca. La patacada és brutal: caus de cop i t'esberla el cap i l'ànima. A l'altra banda algú que creies que sempre hi seria ha agafat una tisora de podar o una serra elèctrica i l'ha tallat de soca-rel. Se n'ha cansat. Ja no ets ningú i el fil queda penjant i tu ensopegant cada cop que mires de pensar per què. S'han acabat les complicitats, la mirada i l'abraçada a mitja tarda. No ets ningú. Fi.

Ja ho veieu. De fils de plata n'hi ha un munt. Dels que tenen molts nusos imperceptibles a l'ull, pocs. Jo crec que sé quins són els meus i espero que mai no tinguin cap serra mecànica. També sé que cada con'hi ha més que vull tallar. Sobretot els que van lligats al coll. No vull morir ofegada. 

Una altra d'anuncis.

Sant tornem-hi amb els anuncis amb criatures. Recordem als senyors publicistes que els nens són nens, no ximplets. Un cop aclarit aquest petit detall que sembla que desconeixen, aniré al gra. 
Ahir vaig veure un espot de productes làctics que, sembla ser, són específics per a infants. Els models que surten a l'anunci no són lactants, jo crec que són nens i nenes que per edat ja poden menjar gairebé de tot. Els lactants són punt i a part perquè ja sabem que la seva alimentació és diferent, especial perquè el seu sistema immunitari i digestiu és, encara immadur. Anem, doncs, a l'anunci. És evident que va adreçat a les criatures, però també als pares i les mares hiperprotectors/es, que veuen els seus fills com a nens incapaços de fer res per si mateixos. D'entrada els anunciants empren un vocabulari ple diminutius: manetes, petitó, canyeta, etc. I molt important, són productes pensats perquè els nens i les nenes no s'embrutin, que es veu que si s'embruten no queden bé a la foto, a la vida i fan lleig. 
Els infants tenen necessitats concretes i diferents als adults. Necessitats que van en funció de l'edat. No oblidem, però, que són necessitats que tenim al primer món, que és on hi ha els diners per a fer possible que tinguin cadiretes pel cotxe i per la taula, roba adequada a l'edat, estris a mida per menjar i medecines per a guarir-los quan estan malalts. Ara bé, que els nens no s'embrutin quan mengen és gairebé contra natura: per aprendre cal errar. Per aprendre a menjar amb coberts i polidesa primer han d'haver fet servir les mans i descobrir con és cada textura diferent que tenen al plat. Omplir-se la cara de puré de verdura amb una cullera vacil·lant de camí a la boca no és dolent. És normal. Que caigui llet sobre la roba perquè mantenir l'equilibri d'un got en ascensió no és fàcil. Que juguin  amb sorra i acabin de color marró i pedres a les butxaques i a les sabates no els fa cap mal. Que ajudin a la cuina i els caigui la farina al damunt o un ou a terra, és normal entre altres coses perquè al adults també ens pot passar.
Els nens estan fets per a viure com a nens, per aprendre a fer-se grans a base d'ensopegar, d'equivocar-se i de jugar. Més o menys com fem els grans que som els responsables d'ajudar-los a créixer sense culpabilitzar-los dels errors i les faltes. Que aixequi la mà l'adult a qui li agradi que li comentin sempre allò que no li surt prou bé, les seves debilitats o les seves faltes. A quin adult li agrada tenir un botxí a prop que constantment li recordi que no és perfecte o que no sap combinar colors, que condueix fatal, que no domina bé el llenguatge o que  no és capaç de superar un temor? 
Posem límits als nens. Ho agrairan.  Però deixem-los ser nens. Ens ho agrairan encara més i quan siguin grans recordaran una infantesa feliç.

El pou

Si has caigut al pou, al fons de tot del pou on tot és fosc, només et queda esgarrapar les parets per intentar sortir-ne. Gratar la pedra i el fang fins que et sagnin els dits i els palmelles de les mans. Deixar l'empremta de les ungles allà dins i cridar. Cridar ben fort fins que algú et senti i et llenci una corda que potser es trenqui i aquell algú et digui ara torno amb una corda més forta. I no torni mai més. Hauràs de seguir cridant, plorant i xisclant fins que passi algú altre amb la corda gruixuda. Agafa-t'hi ben fort, tan fort com et deixin les forces i l'ànima i escala fins allà on hi ha la llum que veies tan i tan llunyana. Un cop a dalt tanca els ulls perquè la claror se't farà insuportable. Tanca els ulls i respira l'aire fresc. Els pulmons et faran mal, acostumats com estaven a l'aire tèrbol i podrit del pou. Respira a poc a poc, glopets d'aire serè. 
Després, més tard, molt més tard, quan tot comenci a ser al seu lloc vomita als peus de qui t'ha humiliat, de qui t'ha anat endinsant al clot fosc d'un tros de vida no viscuda, de qui t'ha clavat petites ganivetades que semblaven indolores, de qui ha posat pedres a les teves sabates, de qui no t'ha permés ser qui ets, de qui t'ha considerat diferent i t'ha fet el buit, de qui no ha estat capaç d'entendre que la teva sensibilitat va per un carrer més fosc i que el seu... Vomita als seus peus. Després mira'ls als ulls i somriu i els diu que has après a dir dues paraules noves: PROU i NO. Si en tens ganes també els pots explicar on és el pou, com és i que, si ho volen, s'hi fiquin ells, que els portaràs un corda gruixuda per ajudar-los a sortir, que el pou és tan humit que se t'arruga la pell, que no hi toca el sol i que molt sovint sents que no hi ha res més enllà. 
Hauràs de ser molt valent perquè et miraran com qui veu un fantasma. Tu, com si res, fes la teva. Amb el temps seràs més feliç i ells, menys perquè hauran perdut part de la vida enviant gent al pou i veient com són capaços de sortir-ne per vomitar-los als peus les seves misèries.