Primer premi nanorelats FGC

 

FGC@ FGC

Guanyadors categoria Twitter coincide "Un tren d'historias": 1er Premi per @ Cairoleta https://twitter.com / Cairoleta / stat us/337177746314760193  ... CC: @ ee_escriptura # FGC150

•  Responder 
•  Retwitteado 
•  Favorito 

Mercè@ Cairoleta

# FGC150 baixar a Barcelona, ​​un bitllet de cartró gruixut i marró, el ​​revisor que li fa una mitja lluna, com un mossec, un viatge a la infància.

Aquest és el Tweet guanyador. Darrere aquest brevíssim relat hi ha, realment, gran part de la meva infantesa.

Per qui, com jo, vivia a les Tres Torres el desplaçament en el tren de Sarrià era imprescindible. Baixar a Barcelona era una aventura i anar a Gràcia equivalia anar al mercat de la Llibertat.

Això de llevar-se ben d'hora, ben d'hora no s'ho va inventar en Guardiola: va ser la meva mare, ho juro. Els dissabtes, ben d'hora, em feia llevar per acompanyar-la al mercat, des de ben petita. Encara no sé per què havia de ser jo i no els meus germans. Suposo és el que té ser la petita i que els altres tinguessin coses a fer. El cas és que era així i discutir-ho no pagava la pena. Ben d'hora sortíem de casa amb un cistell. O dos. En filavem el carrer Dr. Roux i a la Via Augusta ens endinsàvem a la boca del tren. Dos a Gràcia, si us plau, deia la mare. I jo somiava que algun dia diria dos a Gràcia en segona. No va passar mai i, com la majoria, viatjàvem en tercera classe amb els seients de plàstic enganxats al cul. Els seients de segona eren de vellut, suaus i amb senyores pentinades de perruqueria i olor de laca assegudes al damunt. Hi havia alguns vagons amb els seients de fusta. No recordo ni quins eren ni on anaven, però existien i els trobava, i encara el trobo, molt bonics.

Quan arribàvem a Gràcia, si tenia sort, la mare em comprava un viatge a les atraccions Caspolino de Gal·la Placídia. Potser era la recompensa o el premi per haver-la acompanyat. No ho crec, perquè ho hauria fet caada dissabte, de donar-me el premi. Suposo que anava més aviat lligat a si era o no primer de mes.

El bitllet era, tal com dic al relat, de cartró gruixut i marró. Passava el revisor vestit de revisor, amb gorra amreicana i una cartera de cuir. Treia una maquienta i clec! marcava el bitllet amb una mitja lluna característica, una mossegadeta. No sé si es colava gaire gent, al tren de Sarrià. Suposo que algú devia fer-ho, de penques n'hi ha hagut sempre, però no devia ser fàcil escaquejar-se del revisor: passava sempre, sempre. Com s'ho feia? Tenia en do de la ubiqüitat? Misteris dels anys seixanta-setanta...

Amb els cistells carregats tornàvem a casa i fèiem l'operació inversa: dos a Tres Torres. I au, al tren de nou! La mare explica que hi havia un venedor molt mal carat, que sempre remugava i que un dia que la mare va voler pagar amb un bitllet en comptes de monedes, li va muntar un escàndol. Per qui no conegui la meva mare només un apunt: té gairebé noranta anys i encara molt carácter i una personalitat poc dòcil. És capaç d'enfrontar-se a qui calgui i probablement guanyarà la partida. Així que després de la bronca d'aquell venedor de bitllets ella va decidir que el senyor tindria canvi per una bona temporada. Va anar guardant monedes de cèntims (de pesseta, clar!), els més petits possibles i quan ho va tenir va esperar que hi hagués el mateix venedor i li va plantar al davant la bossa amb el preu dels bitllets en cèntims. I ara, compti si està bé, li va dir.

Anar a Barcelona era olor de galeta de l'Avinguda de la LLum. Les galetes no m'agradaven gaire; l'olor que feia aquell passatge subterrani, si. Era un espai que ara seria una mena de centre comercial amb maniquís de cartró pedra a les botigues i un cinema d'aspecte tèrbol i reputació dubtosa. Ja de més gran, amb l'autonomia i les ganes de mossegr món pròpies de l'adolescència, baixava a Barcelona amb les amigues: ramblejar era el màxim!

Ara encara conservo el costum d'anar a Barcelona. No vaig al centre: vaig a Barcelona. Que el temps passa és una realitat per a tothom, però després d'escriure i rellegir això sento que ha passat massa ràpid i em queda el gust d'una infantesa realment feliç.

Vacances de mestre.

Si, ja han arribat les vacances escolars. Les "famoses" vacances dels mestres i dels fills. Anem a pams. 

Primer pam:

Els mestres tenim dos mesos de "vacances", no tres com s'escampa a crits pel món. Una part d'aquest temps majoria la fem servir per formació laboral o personal. Formació que molt sovint surt de les nostres butxaques. Com és sabut el sou del mestre dóna per molt: vacances paradisíaques, oci, formació, menjar cada dia fora de casa... Una passada, ja veieu. Què si són merescudes? Si, com les de tothom. Què si són més llargues que les de la resta? Si, es veritat. El que la gent no veu o no vol veure és que, a part de la jornada laboral cada dia tenim feina a casa. Un munt de feina diària que fem amb gust perquè és el que hem triat a la vida: correccions i informes i preparacions i el mal de cap de pensar cada dia i a tot hora en els infants que tenim a la classe. El que no tira i el que tira molt, el silenciós i el xerraire, l'impulsiu i l'aturat, l'agressiu i i el pacífic: a cada classe hi ha de tot, és un petit món que cal gestionar amb paciència i estimació. Qui vol ocupar-se'n? A tots aquells que critiqueu la nostra feina i les nostres vacances us pregunto, si és un xollo tan fantàstic, com és que no us hi vàreu dedicar? Com és que vàreu triar un despatx,  una consulta, un vehicle o una botiga? Animeu-vos!! Potser queden places a la Universitat i complireu el somni de la vostra vida: tenir dos mesos de vacances!

Segon pam:

Hi ha una cosa que em costa entendre. Per què no es critica els presentadors mediàtics que fan més d'un mes? Els futbolistes que treballen poques hores i guanyen una pasta inhumana? A veure que penso una mica...Ah! ja ho tinc! Aquests no destroben la vida quotidiana de les famílies! És més, paguem gustosos la quota de soci del nostre club preferit i esl impostos amb el quals cobren els presentadors mediàtics. Punt.

Tercer pam:

Aquest és el més difícil d'exposar. Sé que és complicat la conciliació laboral i la familiar. Ho sé per experiència i per sentit comú. Però també sé que hi ha pares que els nens els fan certa nosa a casa. És temps de jugar amb ells: no a tots els agrada; temps de converses després de sopar: fan program preferit a la tele; volem fer migdiada: ells no en solen voler, s'avorreixen i fan soroll. En definitiva, els pares a qui els nens no els deixen fer la seva vida acostumen a ser els que més es quiexen. Tots volem descansar. Busquem la manera de fer-ho fàcil i agradable a tots. Són vacances, el temps és més llarg i n'hi ha per tot. Que ningú no s'ofengui, si us plau. Una bona amiga, mare de tres fills em va dir "segur que l'escola la van inventar els pares per treure's els fills de sobre durant una estona". No van calcular que també hi havia vacances.

Repeteixo i acabo: qui vulgui dedicar-se a la docència amb totes les consequències ja ho sap. A la Universitat les portes són obertes!

Professionals de fer mal.

Van pel món amb la tranquil·litat de creure que són algú. I el que és pitjor, creuen que són millors que tu. 

Allunya-te'n, que no et vegin o que et vegin poc. Malfia de la seva veu pausada, del seu to de veu pla, gairebé sord. No facis cas de les seves abraçades: sovint van del bracet d'un cop de puny quan menys l'esperes. Ves amb compte amb aquells que et criden amb veu melosa i quan t'han ben ensabonat, PAM!!, clatellot, fuetada i patada al cul.

Hi qui en diu gent tòxica. Jo crec que són, més aviat, gent intoxicada. Enverinats per un ego desmesurat, per una vida poc plena, insatisfets, poruucs i insegurs, es veuen amb la necessitat de fer la vida impossible a aquells que tenen al voltant per tal de confirmar a cada minut el seu poder. Un poder que pot ser de qualsevol tipus tot i que ells creuen que és el més important del món. Els intoxicats poden trobar-se a quallsevol forat: un veí, un que consideraves amic, un germà, un company de feina, el botiguer del teu carrer i, evidentment, els polítics. Aquest cas és el més conegut i manit de tots. Millor el deixo per una altra ocasió, que dóna per molt. 

Tot això é només per dir que em d'nar amb els ulls ben oberts i la guàrdia alta, que no ens agafin desprevinguts i el cop sigui més fort que no pas si estem amatents al nostre voltant. Això si, un cop els tenim identificats i hem rebut algun castanyot, que no ens amarguin la vida. Només en tenim una i segurament més plena, divertida i agradable que no pas la seva.

*Perdoneu la foto: no és bonica, però la frase mola!

Millor en vida.

Quan la mort es fa present ens omplen de flors i de bones paraules. Tots, o gairebé tots, som mervellosos quan morim. Som bones persones: és evident, ja no farem mal a ningú. Som simpàtics, amables, enginyosos. Tothom és capaç de trobar una anècdota divertida i entranyable del difunt. Tots ens sentims capaços de valorar la seva vida i som els millors amics de qui ha marxat per no tornar. Fins i tot aquells que en malparlaven es converteixen per un dia en éssers compungits i adolorits. Segurament és la mala conciència d'haver-li fet passar malament, d'haver-lo fet patir sense sentit. 

Moriré, com morim tots, més tard o més d'hora. Esperem que sigui més tard que d'hora, laveritat. No tinc cap intenció de deixar aquest món, ara per ara. Però avui he pres la decisió -digueu-me esgarriacries- de deixar ben escrit QUI vull que hi sigui i qui no. També, a partir d'ara, diré t'estimo més sovint, faré saber, a qui s'ho mereixi, que és bona persona, que el tallat de cabell li queda molt bé, que té un somriure preciós o que la vida és milllor al seu costat. Quedi claar que serà qui s'ho valgui realment. No tots són excel·lents persones en vida. En vida hem de fer saber als amics, que ho són; als amors, que ho són; als fills, que són el millor regal; als companys, que ho són. 

És en vida que cal regalar flors, així, perquè si, que cal fer una abraçada sense que sigui el teu aniversari, que un petó ho cura gairebé tot, que una paraula amable pot ser balsàmica, que et diguin que tal o qual cosa t'afavoreix et pot pujar l'autoestima, que et facin saber que ets algú t'omple l'ànima. 

En vida és que necessites sentir-te viu. Després, quina importància tenen els gestos i les paraules?

EN VIDA, AMICS. EN VIDA.

Una "peli" dolenta.

Em sento com un extra de pel·lícula. Un extra dels que passen pel carrer i se'ls veu només 
d'esquena, no us penseu. D'aquelles pel·lícules on hi ha molts protagonistes i antagonistes; moltes trames i subtrames; moltes vides encreuades i  gent per tot arreu. D'aquelles on no s'entèn res de res i no es veu la solució dels conflictes en cap moment. De fet, és una pel·licula inacabada. Probablement perquè no hi ha un bon director i no crec que se'n faci una segona part. No sé si m'explico. Sabeu aquelles "pel·lis" on s'hi vol encabir tots els géneres i no n'hi ha cap que resulti prou versemblant com per que t'enganxi? Doncs d'aquelles. Hi surten tota mena de corruptes i de tots colors, trames d'espionatge on tots diuen "yo no he sido", bosses i maletes de diners que van i venen, insults i males paraules, un sheriff que no sap on va ni què fer, centres de flors amb micròfons amagats, gent que es baralla per la pasta... De fet l'únic que queda clar és que tots es mouen per la pasta. Els extres, com ara jo, no pintem res. Què volieu esperar d'un extra? Els que tenen més poder manen i deixen clar que són ells qui duu la veu cantant. Però a les subtrames es pot veure que els co-protagosnistes volen fer exactament el mateix i ho fan en la mesura que poden. Els que intenten alçar la veu se'ls carreguen un a un. Una pena, perquè podien  haver salvat la cinta. La crítica en diu ben poca cosa, cada diari la mira des d'un punt de vista diferent i només queda la idea que tu te'n vulguis fer.  Que ningú no pensi que m'han pagat per fer d'extra. A vosaltres, tampoc. És més, ens està costant uns quants euros a tots. Si, si, els diners que passegen pels despatxos i que viatgen en maletes i sobres, són nostres! Ui! Ja us he explicat el final de la   "pel·li"! Ho sento, si us l'he aixafat. El cas és que cada dia penso que tan de bo només haguéssim de pagar el preu d'una entrada de cinema. Ah! Me n'oblidava! No tornen els diners de l'entrada. No sé com ho veieu, vosaltres. Jo em sento estafada i timada i amb la terrible sensació de pagar els plats que han trencat els altres. 

L'esquerda.

Cinco minutos bastan para soñar toda una vida, así de relativo es el tiempo.

Mario Benedeetti

De vegades a la paret de casa hi apareix una esquerda. El primer que pensem és que la casa ens caurà a sobre. Després de mirar-la bé ens adonem que té solució i busquem el millor operari perquè ens l'arregli. Tot i així, encara tenim por que el nostre preuat habitatge s'acabi ensorrant. 

Ve l'operari i l'arregla. Hi posa el millor ciment, procurant reomplir bé aquella línia que ens treu el son. ara s'ha d'assecar, ens diu. Mirem la paret i la taca humida en assenyala en silenci el lloc on hi ha l'esquerda.

Poc després pintem la paret. Millor encara. Aprofitem per canviar-ne el color. Un canvi radical per oblidar. Encara no. Encara som capaços de recordar el lloc exacte de la línia del malson.

A la paret hi posem un prestatge amb un gerro ben bonic. Sempre hi haurà flors fresques, al gerro. Hi pengem un quadre. Un quadre d'autor, l'ocasió s'ho val. Si, si, un bon quadre. Ah! També hi posem un llum. Com millora la paret...!

Al cap dels anys mirarem l'envà i pensarem que cal tornar a donar-liuna mà de pintura. Buscarem l'esquerda i ja no podrem dir exactament on era. Només recordarem que aquella línia va ser un malson i que ens va deixar unes quantes nits sense dormir.

Aquest breu relat va dedicat a una persona especial i, de passada, a tothom. Perquè al llarg de la vida tots hem trobat alguna "esquerda" que hem hagut d'arreglar i que ens ha tret el son

Refer la vida.

Veure sortir la Marta del lavabo amb els ulls vermells i la cara congestionada pel plor era un fet estrany  que va sorprendre gairebé tothom. Un atac d'al·lèrgia, va dir ella amb el somriure trist. Tots sabien què volia dir allò. Però la Marta mai no havia plorat ni havia patit "atacs d'al·lergia". 

Els rumors es van escampar amb rapidesa i n'hi havia de tota mena. Cap ni un no era cert. Senzillament havia tocat fons. L'alegria i empenta que mostrava sempre eren tan mentida com els rumors que anaven i venien per l'oficina. La Marta sabia, però, a qui li havia d'explicar tot, qui era l'única persona capaç de guardar un secret, d'escoltar-la sense jutjar-la, d'opinar sense imposar. La buscaria i li diria que ja n'estava ben cansada de fer sempre tot el que li deien i que ara també ho havia fet però que els de dalt mai no en tenien prou i que mai no trobaven la feina de ningú prou ben feta. Que la darrera feina que li  havien encarregat se l'havia pres amb molt entussiasme, sempre preguntant si tot anava bé, si podia fer això o allò altre i que tots semblaven contents. Va passar que la memòria s'ha de cuidar i que a algú de dalt se li havien oblidat unes quantes coses ja pactades. Que aquest algú semblava tenir mania persecutòria i pensava que ella el volia suplantar, que ansiava formar part d'un dels de dalt i que res més lluny de la realitat. Li havia de dir el que la persona de confiança ja sabia d'ella. Que mai no ha aspirat a res més que a ser feliç i que ser dels de dalt no formava part de la seva manera de ser-ho. Que tenia sort de tenir una vida prou plena, que no li agradaven els conflictes i que no volia formar part de cap dels que hi havia al seu voltant.

I mentre pensava en tot li venien més ganes de plorar perquè havia estat tractada de manera injusta i que no s'ho mereixia. Potser són els de dalt que tenen la infelicitat dins els cos i dins l'ànina, es deia eixugant-se una llàgrima. Fan mal de forma gratuïta perquè no saben fer el bé. Pensava que allò no ho havia d'explicar, que li feia mal  només de recordar-ho, però que si s´ho guardava dins acabaria fent-li un forat al pit i potser moriria. 

Es va tancar a un despatx, el més apartat de la resta d'oficines i va començar a escriure tots els seus dolors. Només n'havia escrit quatre línies amb lletra tremolosa que va estripar el paper i va decidir que la seva vida valia molt més que aquells disgustos, que tenia coses meravelloses per fer, uns amics que l'estimaven i un nòvio que era un sol. Que eren els de dalt qui havien de visitar un metge. Que ella només volia viure.