Un matí de dissabte.

M’assec al banc de fusta del carrer i espero que obrin la perruqueria. És dissabte i encara no són les nou del matí. Mai no m’havia assegut a un banc d’aquests nous que ens ha posat l’Ajuntament. El món es veu diferent quan veus passar la vida i et sents només un espectador. El carrer és gairebé buit. A la fruiteria nova dos nois comencen a posar la fruita en ordre amb la celeritat de qui té pressa i una dóna baixa amb el carretó d’anar a comprar. Hola, bon dia, diu en passar davant la pila de taronges. Bon dia, li responen els dos nois dels quals encara no en sé el nom. I continuen la seva feina i la dóna arrossega el carro fins la cantonada. I al carrer es torna a fer el silenci de dissabte a primera hora. Sento la persiana metàl·lica del súper que hi ha a la vorera que tinc a l’esquena i el camió que hi havia aparcat al davant baixa la plataforma de descàrrega amb un soroll que em recorda que vaig anar tard a dormir i que el cap em fa mal. Els nois de la fruiteria xerren sense parar i sento que la seva veu em fa nosa. Ara col·loquen pomes. Tres munts de tres color diferents. Una poma vermella, cau i rodola carrer avall, sense aturador. Un cotxe verd intenta esquivar-la i no se’n surt. L’aixafa. La poma queda com deu estar ara mateix el meu cervell després de la nit d’ahir. Maleeixo haver-me llevat tan aviat, haver dormit tan poc i haver gaudit tan poc de la nit. El camió del súper descarrega constantment. No el veig, però el sento com una barrina. Passa una parella d’avis agafats del bracet. Fan cara de ser feliços, encara. Parlen com un xiuxiueig i somriuen. També saluden els nois de la fruiteria. Es veu que els coneix tot el barri menys jo. Després hi compraré un enciam. A la botiga de flors comencen a posar testos al carrer. M’arriba l’olor de la menta i l’alfàbrega i per un moment em sento reconfortada. Tanco els ulls i ensumo fins que l’aroma entra al meu cervell aixafat com la poma vermella. La noia que posa els testos és molt grassa, amb la cara dolça. Somriu mirant les seves plantes, com qui mira un fill adormit. S’atura i posa les mans als malucs. Després les fica a la butxaca del davantal verd. En treu una tisora i talla una branca a un petit llimoner. De la branca hi penja una llimona i la dóna a una noia que s’atura a mirar el planter de testos. La noia i la botiguera entren a la botiga. No les veig sortir. Són dins.

La porta de la perruqueria continua sense obrir-se i jo continuo asseguda al banc tan sola com vaig sentir-me anit enmig del soroll del bar. I talment com ahir, seré incapaç de marxar a casa tot i saber que és el que hauria de fer.

"Lo siguiente".

A veure si m'explico bé. A veure si seré capaç de fer-me entendre. Darrerament, de fet ja fa cert temps, he observat que algunes persones s'expressen d'una manera poc clara. Per mi, vull dir, que ningú no s'ofengui. Sento gent que diu coses com ara: "Simpàtic, no. Lo siguiente". O pintjor encara: "LO següent". "Dolent, no. Lo siguiente". 

I jo em pregunto: què caram és "lo siguiente"? A què "sigue"?  Què vol dir "lo siguiente" a ser simpàtic, guapo, dolent o brut? No hi ha cap paraula, en la llengua que s'estigui parlant, que es pugui encabir en la frase corresponent? No sé, un superlatiu, una locució, un sinónim...

Pensant, pensant i sense esforçar-me gaire -tinc poca capacitat d'esforç- he recordat que hi ha uns llibres anoments diccionari on s'hi pot trobar un munt de mots que solucionen munt de situacions. Hi ha paraules i paraules. Milers. I amb definicions i tot! Una passada. També tenim les enciclopèdies, que poden ser general o temàtiques. Potser això és demanar massa. I els diccionaris de sinònim i antònims que en ajuden a dir el mateix amb paraules diferents. Com si fos un joc. Ostres! I els de locucions i frases fetes, que són una meravella i sempre donen un cop de mà. Jo no entenc per què la gent no se'ls mira. A mi m'encanten -digeu-me sonada- i se me n'anirien les hores buscant paraules. Una em porta a una altra i a una altra... i al final dic prou que m'he de posar a fer altres feines. 

Passo gran part de les meves hores de docència intentant que els meus alumnes tinguin un vocabulari ampli, que parlin amb la major correcció sintàctica i fonètica. Juro que m'hi trenco les banyes, que és el meu cavall de batalla. La veritat, em fa molta mandra haver de preguntar a un adult què vol dir "lo siguiente" a simpàtic, car, bo o dolent. Pot ser simpatiquíssim o encantador? Pot ser molt car o costar un ull? Pot ser extraordinari o fantàstic? Pot ser fastigós o vomitiu?

Demanaria, si us plau i de tot cor, que no feu servir "lo siguiente" o "LO següent" quan sigueu a un radi on us pugui sentir. No responc de mi. 

Una paraula té la força que té i la que li vulguem donar. N'hi ha tantes per a fer servir. Utilitzem-les. Ens entendrem millor.

La voluntat

La genètica és capriciosa, amic meu. Tot o gairebé tot es decideix en el moment en el qual s'ajunten l'òvul i l'espermatozou. Dic gairebé perquè és després i al llarg del temps que algunes coses les anem modelant. O ens les fan modelar, que aquest és un altre tema. Si neixes amb ulls marrons i ho vols canviar, l'únic que pots fer es posar-te unes lentilles de colors.  Si la natura no t'ha donat un físic perfecte, has d'anar a parar a les mans d'un cirurgià plastic. Tu quedaràs content i el compte corrent de cirurgià, més.

Però la voluntat, ai, amic! La voluntat és cosa del dia a dia i qui neix tenint-ne no és del tot conscient de l'esforç que li suposa fer-se-la seva a qui no en té. Voluntat és vestir-se quan ja vas en pijama i anar a comprar sal perquè el sopar no quedi soso. És anar a veure una pel·licula que no et ve de gust perquè un amic vol anar-hi i t'ho demana. Voluntat no és llevar-se al matí quan sona el despertador. Això és obligació i rigor. Igual com ho és fes la feina de cada dia amb professionalitat màxima: obligació, rigor i responsabilitat. La voluntat va per altres camins, ens fa triar i, per tant, renunciar. Per qui no en té gaire, d'aquesta qualitat, la vida és una lluita constant entre voler i poder, entre el que és prescindible i allò que no n'és. Poder, pots fer moltes coses i és quan les vols fer que entra en joc la voluntat. 

Amic meu, aquesta paraula que sovint et sembla maleïda fa que el món avanci una mica cada dia. Potser no de la manera que t'agradaria que ho fes, però el fa avançar. I a tu també. Marca't una fita i lluita per ella. La voluntat anirà creixent a mesura que en vegis els fruits.

L'M de vidre

Només veure-la sabia que havia de ser meva. Deixi que m'expliqui, senyor comissari:

Va ser en un bar de la ciutat. Un bar on hi havia anat molts cops, però mai no m'havia fixat en la seva presència. Veure-la va ser adonar-me que en ella hi havia la meva vida sencera. Era l'M. Com el meu Món. Com uns Mitjons de llana a l'hivern. Tot ho era l'M: Monstres d'infantesa, Marietes, Malaties, Miralls de rebedor que et reflexen al Matí, Matins d'estiu o de tardor, Malsons, Mantes de sofà, Marcs de fotos, Mocadors de coll, Monedes perdudes a la bossa, Microscopis, Muntanyes altes i nevades, Melons sucosos amb pernil, Morts infinits, Molles de pa calent, Mans, Mil Motius, Marrecs jugant al parc, Misteris, Molins de vent, Martinis amb gel, Matolls, Merders diaris, Molsa de pessebre... No sé... Era Meravellosa i la volia per Mi. Si us Plau, senyor comissari, deixi-me-la endur. Mai no he pres res a ningú. però en aquesta M  he vist tot el Meu Món. Vaig pagar el cafè. Va ser un rampell. Pesava. Pensava que ningú no em veia. Vaig obrir la bossa i la vaig guardar dins. Anava cap a la porta quan el cambrer em va dir que no podia sortir de l'establiment. I després... En pocs Minuts ja era aquí, explicant-li a vostè que no sóc cap lladre, que només volia veure per sempre el Meu Mon dins una lletra M de vidre quasi transparent. 

Primer premi nanorelats FGC

 

FGC@ FGC

Guanyadors categoria Twitter coincide "Un tren d'historias": 1er Premi per @ Cairoleta https://twitter.com / Cairoleta / stat us/337177746314760193  ... CC: @ ee_escriptura # FGC150

•  Responder 
•  Retwitteado 
•  Favorito 

Mercè@ Cairoleta

# FGC150 baixar a Barcelona, ​​un bitllet de cartró gruixut i marró, el ​​revisor que li fa una mitja lluna, com un mossec, un viatge a la infància.

Aquest és el Tweet guanyador. Darrere aquest brevíssim relat hi ha, realment, gran part de la meva infantesa.

Per qui, com jo, vivia a les Tres Torres el desplaçament en el tren de Sarrià era imprescindible. Baixar a Barcelona era una aventura i anar a Gràcia equivalia anar al mercat de la Llibertat.

Això de llevar-se ben d'hora, ben d'hora no s'ho va inventar en Guardiola: va ser la meva mare, ho juro. Els dissabtes, ben d'hora, em feia llevar per acompanyar-la al mercat, des de ben petita. Encara no sé per què havia de ser jo i no els meus germans. Suposo és el que té ser la petita i que els altres tinguessin coses a fer. El cas és que era així i discutir-ho no pagava la pena. Ben d'hora sortíem de casa amb un cistell. O dos. En filavem el carrer Dr. Roux i a la Via Augusta ens endinsàvem a la boca del tren. Dos a Gràcia, si us plau, deia la mare. I jo somiava que algun dia diria dos a Gràcia en segona. No va passar mai i, com la majoria, viatjàvem en tercera classe amb els seients de plàstic enganxats al cul. Els seients de segona eren de vellut, suaus i amb senyores pentinades de perruqueria i olor de laca assegudes al damunt. Hi havia alguns vagons amb els seients de fusta. No recordo ni quins eren ni on anaven, però existien i els trobava, i encara el trobo, molt bonics.

Quan arribàvem a Gràcia, si tenia sort, la mare em comprava un viatge a les atraccions Caspolino de Gal·la Placídia. Potser era la recompensa o el premi per haver-la acompanyat. No ho crec, perquè ho hauria fet caada dissabte, de donar-me el premi. Suposo que anava més aviat lligat a si era o no primer de mes.

El bitllet era, tal com dic al relat, de cartró gruixut i marró. Passava el revisor vestit de revisor, amb gorra amreicana i una cartera de cuir. Treia una maquienta i clec! marcava el bitllet amb una mitja lluna característica, una mossegadeta. No sé si es colava gaire gent, al tren de Sarrià. Suposo que algú devia fer-ho, de penques n'hi ha hagut sempre, però no devia ser fàcil escaquejar-se del revisor: passava sempre, sempre. Com s'ho feia? Tenia en do de la ubiqüitat? Misteris dels anys seixanta-setanta...

Amb els cistells carregats tornàvem a casa i fèiem l'operació inversa: dos a Tres Torres. I au, al tren de nou! La mare explica que hi havia un venedor molt mal carat, que sempre remugava i que un dia que la mare va voler pagar amb un bitllet en comptes de monedes, li va muntar un escàndol. Per qui no conegui la meva mare només un apunt: té gairebé noranta anys i encara molt carácter i una personalitat poc dòcil. És capaç d'enfrontar-se a qui calgui i probablement guanyarà la partida. Així que després de la bronca d'aquell venedor de bitllets ella va decidir que el senyor tindria canvi per una bona temporada. Va anar guardant monedes de cèntims (de pesseta, clar!), els més petits possibles i quan ho va tenir va esperar que hi hagués el mateix venedor i li va plantar al davant la bossa amb el preu dels bitllets en cèntims. I ara, compti si està bé, li va dir.

Anar a Barcelona era olor de galeta de l'Avinguda de la LLum. Les galetes no m'agradaven gaire; l'olor que feia aquell passatge subterrani, si. Era un espai que ara seria una mena de centre comercial amb maniquís de cartró pedra a les botigues i un cinema d'aspecte tèrbol i reputació dubtosa. Ja de més gran, amb l'autonomia i les ganes de mossegr món pròpies de l'adolescència, baixava a Barcelona amb les amigues: ramblejar era el màxim!

Ara encara conservo el costum d'anar a Barcelona. No vaig al centre: vaig a Barcelona. Que el temps passa és una realitat per a tothom, però després d'escriure i rellegir això sento que ha passat massa ràpid i em queda el gust d'una infantesa realment feliç.

Vacances de mestre.

Si, ja han arribat les vacances escolars. Les "famoses" vacances dels mestres i dels fills. Anem a pams. 

Primer pam:

Els mestres tenim dos mesos de "vacances", no tres com s'escampa a crits pel món. Una part d'aquest temps majoria la fem servir per formació laboral o personal. Formació que molt sovint surt de les nostres butxaques. Com és sabut el sou del mestre dóna per molt: vacances paradisíaques, oci, formació, menjar cada dia fora de casa... Una passada, ja veieu. Què si són merescudes? Si, com les de tothom. Què si són més llargues que les de la resta? Si, es veritat. El que la gent no veu o no vol veure és que, a part de la jornada laboral cada dia tenim feina a casa. Un munt de feina diària que fem amb gust perquè és el que hem triat a la vida: correccions i informes i preparacions i el mal de cap de pensar cada dia i a tot hora en els infants que tenim a la classe. El que no tira i el que tira molt, el silenciós i el xerraire, l'impulsiu i l'aturat, l'agressiu i i el pacífic: a cada classe hi ha de tot, és un petit món que cal gestionar amb paciència i estimació. Qui vol ocupar-se'n? A tots aquells que critiqueu la nostra feina i les nostres vacances us pregunto, si és un xollo tan fantàstic, com és que no us hi vàreu dedicar? Com és que vàreu triar un despatx,  una consulta, un vehicle o una botiga? Animeu-vos!! Potser queden places a la Universitat i complireu el somni de la vostra vida: tenir dos mesos de vacances!

Segon pam:

Hi ha una cosa que em costa entendre. Per què no es critica els presentadors mediàtics que fan més d'un mes? Els futbolistes que treballen poques hores i guanyen una pasta inhumana? A veure que penso una mica...Ah! ja ho tinc! Aquests no destroben la vida quotidiana de les famílies! És més, paguem gustosos la quota de soci del nostre club preferit i esl impostos amb el quals cobren els presentadors mediàtics. Punt.

Tercer pam:

Aquest és el més difícil d'exposar. Sé que és complicat la conciliació laboral i la familiar. Ho sé per experiència i per sentit comú. Però també sé que hi ha pares que els nens els fan certa nosa a casa. És temps de jugar amb ells: no a tots els agrada; temps de converses després de sopar: fan program preferit a la tele; volem fer migdiada: ells no en solen voler, s'avorreixen i fan soroll. En definitiva, els pares a qui els nens no els deixen fer la seva vida acostumen a ser els que més es quiexen. Tots volem descansar. Busquem la manera de fer-ho fàcil i agradable a tots. Són vacances, el temps és més llarg i n'hi ha per tot. Que ningú no s'ofengui, si us plau. Una bona amiga, mare de tres fills em va dir "segur que l'escola la van inventar els pares per treure's els fills de sobre durant una estona". No van calcular que també hi havia vacances.

Repeteixo i acabo: qui vulgui dedicar-se a la docència amb totes les consequències ja ho sap. A la Universitat les portes són obertes!

Professionals de fer mal.

Van pel món amb la tranquil·litat de creure que són algú. I el que és pitjor, creuen que són millors que tu. 

Allunya-te'n, que no et vegin o que et vegin poc. Malfia de la seva veu pausada, del seu to de veu pla, gairebé sord. No facis cas de les seves abraçades: sovint van del bracet d'un cop de puny quan menys l'esperes. Ves amb compte amb aquells que et criden amb veu melosa i quan t'han ben ensabonat, PAM!!, clatellot, fuetada i patada al cul.

Hi qui en diu gent tòxica. Jo crec que són, més aviat, gent intoxicada. Enverinats per un ego desmesurat, per una vida poc plena, insatisfets, poruucs i insegurs, es veuen amb la necessitat de fer la vida impossible a aquells que tenen al voltant per tal de confirmar a cada minut el seu poder. Un poder que pot ser de qualsevol tipus tot i que ells creuen que és el més important del món. Els intoxicats poden trobar-se a quallsevol forat: un veí, un que consideraves amic, un germà, un company de feina, el botiguer del teu carrer i, evidentment, els polítics. Aquest cas és el més conegut i manit de tots. Millor el deixo per una altra ocasió, que dóna per molt. 

Tot això é només per dir que em d'nar amb els ulls ben oberts i la guàrdia alta, que no ens agafin desprevinguts i el cop sigui més fort que no pas si estem amatents al nostre voltant. Això si, un cop els tenim identificats i hem rebut algun castanyot, que no ens amarguin la vida. Només en tenim una i segurament més plena, divertida i agradable que no pas la seva.

*Perdoneu la foto: no és bonica, però la frase mola!