VIOLÈNCIA DE GÈNERE

D'entrada he de dir que no m'agraden els dies de tal o qual cosa, ni les setmanes d'això o d'allò. Però potser perquè aquest mal s'està escampant massa, com una pandèmia sense vacuna ni remei, he decidit fer aquest post. Per a totes les dones que pateixen un amor que no ho és, per les que creien que el gripau es convertiria en príncep blau i per les que ha mort sense saber que no havien viscut. Va per endavant el meu rebuig a la creença, sovint massa escampada, que "això passa, sobretot, a les classes socials més humils". No. El que passa és que amb diners és molt més senzill tapar les vergonyes.
El principi.
On va trobar Ella el gripau, tant és. Era tan bo, carinyós i dolç... Ho era tant que la va convèncer perquè deixés la feina i cuidés les futures criatures i la casa. Mireu si n'era de bo que li donava un sobre amb els diners per la compra setmanal i la llista del que havia de comprar. Sobretot allò que li agradava a Ell. Era tan amable que un dia va posar la rentadora i, llàstima!, el lleixiu va fer malbé les faldilles més curtes i aquella brusa de seda que tant li agradava a ella. I li va saber tan i tan greu el que havia fet i ella plorava tan amargament que li va prometre que anirien a comprar un pantalons nous i un jersei ample de color rosa. Mentre li prometia li feia molts petons i li descordava la brusa i ella deia No, ara no en tinc ganes. I ell li descordava els pantalons mentre l'afalagava amb paraules mig dolces mig obscenes. Ella deia No mentre ell es baixava els pantalons, l'agafava pels canells i feia tot el que a Ella no li venia de gust. Ella va plorar tota l'estona que va durar aquell acte sense cap alegria. Ell va dir corda't la roba, que sembles una meuca i ha estat bé, oi? i va, que sortirem a comprar pantalons decents perquè no semblis una puteta barata. Ho deia somrient,mentre li acaronava el clatell amb certa força.
Al carrer es van creuar amb una coneguda d'Ella que li va preguntar si es trobava bé, que feia mala cara. El va respondre que es trobava perfectament i que tenien pressa. Després va dir que la gent és massa tafanera i que es dediquessin a arreglar les seves vides, que ells dos estaven la mar de bé, oi bonica? 
Més tard.
Ell va dir que vindrien uns amics a fer una partida de cartes, que seria llarga i que millor que Ella anés a dormir després de fer-los el sopar. Ella va dir que feia molt bona temperatura, que convidaria les seves amigues, només a tres, que es posarien a la terrassa i no molestarien gens ni mica, que li veia de gust fer una cerveseta amb elles. Ni parlar-ne riuen massa fort les teves amigues i a tu la cervesa se't posa malament i sembles una borratxa a la que en prens dues, que els seus amics no tenien per què aguantar l'espectacle de quatre boges begudes rient de no res i tafanejant de tot i que no volia ni veure aquelles bruixes mai més de la vida ni que ella les veiés, que després estava uns dies protestant de tot. Carinyo, jo ho faig per a tu, perquè després ens discutim i portes la contrària, que t'omplen el cap de pardals i dius unes bestieses. A més despertareu els nens amb les vostres rialles histèriques. Ella va dir que ells parlaven molt fort mentre jugaven a cartes i que també podien despertar els nens. I quan encara no havia acabat la seva frase va rebre una empenta que la va encastar a la porta de la cuina i li va fer un petit trau a la cella. Perdona, bonica, és que em fas perdre els estreps. Va, anem al metge que et cusin això i els direm que havies fregat i has relliscat amb mala sort. Són coses que passen, amor meu. Si no em contradius tot anirà bé, que som molt feliços tu i jo, oi que si, va fer mentre li donava la bossa. Anem ràpid, que has d'anar a buscar els nens a l'escola i si no ens atenen aviat se't farà tard. Quan el metge va preguntar què havia passat ella va descriure el terra fregat, la relliscada i el cop. Ho va fer amb el cap cot i el braç d'Ell agafant-li les espatlles, com ho faria un bon gripau però amb la tensió amenaçadora del colze sobre l'esquena. Quan el doctor va preguntar si realment havia anat així ella va notar més pressió sobre la columna vertebral, va alçar el cap i amb la mirada trista va dir "segur". I li van cosir el trau i li van posar un apòsit per tapar la vergonya i el dolor. Però seguien allà, sota la gasa estèril, cosits. Aviat s'hi faria un crosta i quedarien per sempre sota la pell. En sortir del metge Ell va dir vés a buscar els nens i demà per sopar amb els amics esforça't una mica, que sempre repeteixes el mateix menjar i s'avorriran. I de les amigues, oblida-te'n, que ja tens prou feina amb els nens i la casa. Em sents?
La vida d'Ella era cada dia menys vida, una mena de teatre o el uns gaudeixen i uns altres pateixen. A ella li havia tocat patir i s'ho mirava tot a travès del vel que cobria la seva existència. Un vel de roba de cortina, cada cop més espessa. Ara una patada a l'esquena, ara un pessic a l'ànima, després un "ets una inútil", més tard una mirada de menyspreu, un saber-se un no-res. 
Ella ja no era ningú. Era una esclava, la minyona sense sou, el dret de pernada, una vida en un camí estret sense sortida. Ella ja no tenia amigues. La seva mare era la mare d'Ell. Ella era un blau a l'ulls, uns cabell estirats per una mà de ferro, una mà trencada, un parrac.
El final.
Un matí, Ella va caure pel balcó del setè pis on vivien.  Algú els va sentir discutir i els veïns surten per la tele explicant que les baralles eren freqüents. Mai no van fer res per ajudar-la. Els policies treuen a Ell per la porta, emmanillat i amb la cara tapada, com fan els covards. És el principal sospitós. El cos d'Ella és a terra, tapat. Ell ni tan sols se la mira. No valia la pena. 
Ella, mentre queia, pensava que la mort seria la seva vida.

LA POR

Em costa parlar sense caure en tòpics, sense anar a llocs comuns. Tot està dit i viscut. Tot està vist i escoltat des de mil punts de vista. I no sé com encetar això perquè no sé ni tan sols com dir-ho sense caure en el parany de la notícia mateixa.
Se'ns enganxa la por al cos. Com una segona pell de metralla i bales i foc i dolor. Ens haurem d'acostumar a viure amb por i jo no vull. 

Tampoc no vull que que els meus fills i les generacions properes hi visquin. Em nego a deixar-me guiar per la seva mà de mort i angoixa i diré el que diuen les iaies: "amb por no sortiríem mai de casa". Ben cert i ben dit. 
Molt em temo que el que ens toca o tocarà viure no ho hauríem imaginat ni en el pitjor dels malsons. Tots tenim el nostre nom en el seu punt de mira, la nostra ciutat i el nostre rostre que encara desconeixen. 
Sabem que el món és, ara mateix i des de fa temps, un pou de patiment. Sabem que hi ha fam i guerres, que les lluites racials, ètniques i religioses són un mal a extirpar arreu de món. En som conscient, però queda tant lluny que ens deixa dormir tranquils al nostre llit de matalàs car, còmode i bo. Però, ai! ara el mal és aquí i el llit es trona, de cop, dur i ens llevem amb mal al cos. L'explosió al cor d'Europa, a la ciutat de la llum, sempre plena de vida ha escampat la mort. I sentim que ha esclatat a casa nostra, perquè a París ens sentim com a casa. Els dolor és més intens com més ens toca i ara ens ha tocat. Per això hem de fer forta la memòria i no deixar que l'oblit s'enganxi sobre la pell de metralla i foc. No oblidar-ho ens protegirà de la por, que hem de guardar a un armari de cristall per recordar que hi és, però també que allà s'ha de quedar per poder continuar vivint i per saber que mai més no hauria de tornar a passar.
No.  No vull tenir por ni vull que aquells qui estimo en tinguin.

UNA DIVERSIÓ COM QUALSEVOL ALTRA

Disculpeu que torni a parlar del transport públic. No s'ha convertit en cap obsessió. Aquest cop és per donar-li les gràcies de tot cor. No patiu. Ni he caigut i m'han ajudat ni res per l'estil. He de donar-li les gràcies perquè és una font inacabable de personatges en busca de ser protagonistes d'un relat i avui m'he promès col·leccionar-los i fer-los meus i donar-los una vida que, amb tota probabilitat, serà diferent a la real. Ni millor, ni pitjor. Diferent. Només cal observar i escoltar.

Gràcies per haver-me posat al davant una dóna gran que s'ha santiguat per protegir-se de qualsevol eventual accident i, immediatament després, ha tret de la bossa de mà un sobre de la Seguretat Social amb receptes per guarir la ciutat sencera durant una epidèmia. 
He vist una parella d'adolescents, ella amb una melena sense final i "calçalons" (aquesta mena de pantalons de la mida d'unes calces, per entendre'ns) i ell amb la cara com un plat de paella, de tants grans com tenia. Parlaven de coses de la classe fins que ella ha dit ensenyant-li el seu smartphone "ara el Xavi m'ha deixat com una porca". De tant en la noia-melena s'estirava els "calçalons" perquè les calcetes se li veien per tot arreu i intentava recolocar-les sense gaire èxit. 
Ha pujat una senyora vestida pels enemics. M'explico. Foulard de topets blaus sobre fons groc, camisa de floretes vermelles i pantalons verd fosc. Socors! Pentinada de perruqueria, el tustava el clatell de manera repetitiva. Suposo que era per comprovar que li havien deixat el cabell a la mida que volia. És a dir, molt curt. 
Una parella jove i inquietant ha pujat a la segona parada. Ella ben vestida i repentinada amb un monyo. Seriosa. Potser trista. Ell ha pujat parlant pel telèfon, ha viatjat parlant per telèfon i ha baixat sense deixar de fer-ho. La veu del noi era metàl·lica i no ha somrigut en cap moment. La noia no ha badat boca.  Amb un gest de cap ha fet seure la noia al costat de la finestreta i ell, al del passadís. No s'han mirat en cap moment i la mirada del noi m'ha fet por. No per com em mirava, que no s'ha fixat en mi. Per com mirava sempre endavant i gairebé sense parpellejar. Freda la veu i freda la mirada. En baixar ha fet passar la noia davant seu, sense dir res. 
Un noi alt i gros s'ha quedat dret, recolzat a la finestra. No devia voler seure. Quan ha pujat una senyora amb un cotxet i una nena s'ha dedicat a comentar-li que la nena era massa gran per anar amb cotxet. Ho feia sense retrets, amb bones paraules. Li deia a la nena "ja ets gran i pots anar a peu". De bon rotlle. La senyora li ha preguntat si tenia fills i aquí gairebé se m'escapa el riure. No senyora, li diu, tinc una germana de quinze anys. La senyora ha lligat el cotxet i ha anat a seure amb la nena sense dir res més. Només se m'acut que aquell noi tenia ganes de conversa i no esperava aquella pregunta. Ha baixat a la següent parada. 
Tot plegat m'he descobert a mi mateixa amb un somriure cada cop més ample. Gairebé una rialla. I, ara que hi penso, amb aquell somriure sense amagar, que m'arribava d'orella a orella, potser algú ha pensat de mi que era ben estranya. Potser algú ha arribat a casa i ha dit que al autobús hi havia una boja que reia sola, de no res. Potser algú s'ha inventat una vida per la noia que no parava de somriure tota sola una tarda del primer dia de tardor. Potser algú, pensant en mi, s'ha dit "mira que n'hi ha de gent rara, a l'autobús".

ANÈCDOTA AL BUS

No sé si és per l'educació que he rebut, per la meva professió o perquè les coses canvien a pitjor i jo vaig lenta en aquest canvi, però hi ha escenes de la vida real que em rebel·len sense remei.

Un matí de dissabte qualsevol, després fer alguns encàrrecs pendents, agafo l'autobús a la primera parada. Som poca gent i tots tenim seient allà on ens ve més de gust. Puja una dona amb una nena d'uns set anys i un nen d'uns cinc. He dit dona, no pas senyora perquè de senyora no en té res. Com és ben sabut, de porc i de senyor se'n ve de mena. Doncs això, que pugen tots tres. La nena s'asseu al seient de darrere el conductor; la mare i el nen, als llocs reservats per a embarassades i persones amb mobilitat reduïda. Hi ha prou lloc, a la resta del vehicle, però passo per alt aquest fet perquè no hi ha entre els passatgers ningú que ho necessiti. Vinga, no t'alteris, em dic controlant la respiració. 

La mare no ha deixat el mòbil ni un sol moment i, ara, ja assegudeta, es posa a mirar-lo. Ei, que no passa res, si no tens dues feres per controlar en un lloc públic. El bus es posa en marxa. La nena s'aixeca del seu lloc. Salta pel mig i es balanceja al respaller d'un seient. Respira, no t'alteris. La mare ni se la mira. Es veu que al telèfon hi havia alguna cosa prou urgent com per no fixar-se que, en una frenada, la filla se li pot obrir el cap. El nen també s'aixeca, i mentre la seva germana fa el ximple al mig del autobús, ell remena els cinturons que serveixen per subjectar cotxets i cadires de rodes. El sacseja i intenta obrir-los. La mare el mira amb un ull -l'altre és a la pantalla- i li diu "apreta el botó vermell i l'obriràs". Toma ya! I es queda tan fresca. Evidentment, tot això amanit pels crits dels nens i la mare. Aleshores clic-clac-clic-clac-clic-clac...el botonet vemell a tota màquina. Respira... Respira... que no surti la bèstia que portes dins...No li diguis res...

En una aturada a un semàfor el conductor treu el cap i li diu:

-Señora, digale a los niños que se sienten, por favor. Si hay algun frenazo pueden hacerse daño. Molt sensat, el conductor. I educat. Que devia estar rabiant per dins, l'home. Aleshores és quan jo he al·lucinat del tot. La dona va i, sense deixar el mòbil, diu als seus fills.

-Voleu fer el favor de seure, que ja us ho he dit, que pareu quiets. Mira que us diu el conductor.

No. No ho diu als nens. Li ho diu a vostè, que no se'n fa càrrec. Els nens han anat al seu lloc. No perquè la mare ho digui. No. Ho ha fet perquè algú amb autoritat - paraula desconeguda per a ells, segurament- i seny ho ha dit. Perquè el xofer ha assumit la responsabilitat que li pertoca a la mare que els va parir.

A partir d'aquell moment s'ha fet la pau a l'autobús i la mare ha continuat mirant la pantalla mentre els nens bellugaven, inquiets, les cametes que ara no tocaven el terra. 

I jo he continuat respirant, ara més tranquil·la, mentre pensava allò que l'educació ha de començar a casa perquè els docents no hàgim de recompondre constantment els puzzles de peces esmicolades.

Amen.

DRAMA?

Primer dia de feina. Agafo els cotxe, que des de feia una mes no havia tocat. S'engega sense problemes. Tot i la mandra de tornar, em sento afortunada perquè tinc el meu cotxe en forma i em portarà fins el meu lloc de treball. Tinc un treball, per tant. Molt afortunada, si senyor! Engego la ràdio i la primera cigarreta del dia. Baixo la finestreta, que m'agrada fumar però no vull fum dins el cotxe. Em sento força contenta. De moment, tot està sortint segons el previst. Guai! A mig camí pujo el volum per sentir bé les notícies. Ja us les podeu imaginar. No hi ha gaire novetats respecte el dia d'ahir. Arriben els esports. Decideixo baixar el volum. Ho sento. No són del meu interès. No, no el baixo perquè no puc creure els que estic sentint. Surt la paraula DRAMA. No puc dir noms perquè desconec com es diuen la majoria de futbolistes. Puc explicar el context. Resulta que DRAMA és que no sé qui no ha pogut fitxar no sé quin jugador. I DRAMA és que a no sé quin altre no li han augmentat la fitxa. Perdóóóóó??? Senyor presentador, coneix realment el significat de la paraula DRAMA. 

Si ho vol, li puc explicar lleugerament. DRAMA és que el nostre mar estigui convertint-se en un cementiri i que ningú no faci res per aturar aquesta situació. DRAMA és que hi hagi gent que trafica amb la vida de la gent que fuig del seu país en guerra amb la finalitat de lucrar-se tan ràpid com pugui, sense pensar en res més que en els diners que els trauran. DRAMA és que posin gent als camions, més enxovats que els porcs que van a l'escorxador i els deixin morir ofegats a una carretera qualsevol. 

DRAMA és que hi hagi nens i homes i dones que encara moren de fam i malaties que al primer món ni ens plantegem. DRAMA són les guerres que hi ha en ple segle XXI i que la comunitat internacional vol ignorar. DRAMA és l'expoli que fem del tercer món mirant-los als ulls, com una burla.

I, senyor presentador, no cal anar tan lluny per saber què és un DRAMA. La violència de gènere que s'enduu les dones com si fos allò tan normal; la gent que a diari es queda sense casa; el que tenen casa i no tenen per menjar; els que no arriben a final de mes; els que no poden comprar els llibres de l'escola dels seus fills ni el material escolar dels basars perquè si ho fan, no mengen; la gent malalta que no pot comprar tot el que necessita per guarir-se... I això passa al nostre país, potser a la casa del costat o al carrer de sota. Vol que continui, senyor presentador? Vol que li expliqui més clarament què és un DRAMA? 

Un cop més reitero la necessitat de fer servir la paraula adequada en cada cas. Per no fer mal, ho dic. Perquè ningú no se senti molest. 

Ah! I disculpeu la meva incultura futbolística. Potser sí que és un DRAMA no cobrar més del que els jugadors ja cobren i jo no me n'he assabentat. Disculpeu de nou.

P.D: Un altre dia prometo dedicar-me al futbol. I no agradarà tothom. Aviso.

RE-TORNADA

No tinc clar que viure corrent d'una banda a l'altra sigui normal. I això que tinc una feina que m'agrada! Com deu ser tornar a la quotidianitat per a aquells a qui la seva feina és només un tràmit que cal fer per guanyar-se la vida... Tot i havent posat la premisa que tinc un treball apassionant (veure com els infants es fan grans, ajudar-los en aquesta tasca difícil i acompanyar-los sempre) reconec que les vacances són meravelloses. Allò de tenir temps per a tot, viure sense pressa, sense despertador, gaudir les hores com si fossin infinites, el dia i la nit, la nit i el dia, les tertúlies sense la pressió d'haver-se de llevar a dos quarts de set, amics i família, les partides de cartes fins que el cor et diu prou o els ulls se't tanquen, els cafès llargs amb molt gel, les mils hores de lectura a la fresca, sota un arbre, al jardí de casa o

al sol de la platja o la piscina, seurae a una terrassa i veure passar la gent i el temps... No té preu saber gaudir tots aquests plaers que sovint ens són negats quan arriba setembre i entrem a allò que alguns en diuen "la normalitat". Qui ho diu que això que farem ara és normal? És normal només tenir una estona per llegir abans d'anar a dormir? O dinar a corre-cuita? O córrer des del matí fins els vespre sense parar i adonar-te de sobte que tenies hora al metge i t'ha passat per alt ? 

En fi, que això sembla que s'acaba i és hora de re-tornar al passat i deixar que el bon regust de l'estiu duri uns quants dies o uns quants mesos. Intentarem viure amb una mica de calma dins el garbuix de cada dia. Amb permís de la realitat quotidiana, of course.

DE BON MATÍ

S’asseu al banc de fusta del carrer i espera que obrin la perruqueria. És dissabte i encara no són les nou del matí. Mai no s’havia assegut a un banc d’aquests nous que els ha posat l’Ajuntament. El món es veu diferent quan es veu passar la vida i se sent només un espectadora. El carrer és gairebé buit. A la fruiteria nova dos nois comencen a posar la fruita en ordre amb la celeritat de qui té pressa i una dona baixa amb el carretó d’anar a comprar. Hola, bon dia, diu en passar davant la pila de taronges. Bon dia, li responen els dos nois dels quals encara no en sap el nom. I continuen la seva feina i la dona arrossega el carro fins la cantonada. I al carrer es torna a fer el silenci de dissabte a primera hora. Sent la persiana metàl·lica del súper que hi ha a la vorera que té a l’esquena i el camió que hi havia aparcat al davant baixa la plataforma de descàrrega amb un soroll que li recorda que va anar a dormir tard i que el cap li fa mal. Els nois de la fruiteria xerren sense parar i sent que la seva veu li fa nosa. Ara col·loquen pomes. Tres munts de tres color diferents. Una poma vermella, cau i rodola carrer avall, sense aturador. Un cotxe verd intenta esquivar-la i no se’n surt. L’aixafa. La poma queda com deu estar ara mateix el seu cervell després de la nit d’ahir. Maleeix haver-se llevat tan aviat, haver dormit tan poc i haver gaudit tan poc de la nit. El camió del súper descarrega constantment. No el veu, però el sent com una barrina. Passa una parella d’avis agafats del bracet. Fan cara de ser feliços, encara. Parlen com un xiuxiueig i somriuen. També saluden els nois de la fruiteria. Es veu que els coneix tot el barri menys ella. Després hi comprarà un enciam. A la botiga de flors comencen a posar testos al carrer. Li arriba l’olor de la menta i l’alfàbrega i per un moment se sent reconfortada. Tanca els ulls i ensuma fins que l’aroma entra al seu cervell aixafat com la poma vermella. La noia que posa els testos és molt grassa, amb la cara dolça. Somriu mirant les seves plantes, com qui mira un fill adormit. S’atura i posa les mans als malucs. Després les fica a la butxaca del davantal verd. En treu una tisora i talla una branca a un petit llimoner. De la branca en penja una llimona i la dóna a una noia que s’atura a mirar el planter de testos. La noia i la botiguera entren a la botiga. No les veu sortir. Són dins.

La porta de la perruqueria continua sense obrir-se i ella continua asseguda al banc, tan sola com es va sentir anit enmig del soroll del bar. I talment com ahir, serà incapaç de marxar a casa tot i saber que això és el que hauria de fer.