55

I bé, avui en fas 55. Bonica xifra, oi? M'hauria agradat poder-los celebrar amb una festassa. La Paula cantant com en sap, donat-ho tot com sempre. Més que mai. Sé que t'agrada sentir-la cantar i dir ben baixet allò de "només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls". La Clara ballant swing i tu, apuntant-te al ball i a la canço. Què et semblaria una festa a la platja? Descalça sota la lluna plena. Ja t'hi veig.

Acabem d'arribar de París i després de desfer les maletes, m'he posat a escriure, com cada any, el record del teu aniversari. París estava tan meravellós com sempre i els amics amb qui hem compartit l'estada t'haurien encantat. Acollidors, gentils i amb els valors que tu tens i has volgut transmetre a les noies: solidaritat, humilitat, alegria, buscar la felicitat en les petites coses quotidianes i el valor de la família. Ha estat un veritable plaer haver estat amb ells tres dies. Saps què? Presidint el menjador hi tenen la teva frase preferida del Petit Príncep, la mateixa que canta la Paula: Només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls. 

És per aixó que no podem oblidar el teu riure, les teves mans sempre expressives, la teva veu i els teus ulls observadors i espectants. Perquè ets essencial i per tant, invisible als ulls. Perquè al meu cor hi ha un forat que omple la teva essència.

Com sempre, un petó i una abraçada d'aquelles que reconforten. 

Teva i amb tu.

Invisibilitat

No. Quan ella parlava de la seva invisibilitat no es referia a la capa de Harry Potter. No. Parlava de la seva pròpia.
Mai no s'havia considerat així. Anys enrere ni tan sols es considerava res. Sentia i sabia, però no era capaç de saber l'abast de si mateixa. Amb el temps havia arribat a creure una mica ella. Només una mica. Però tenia el mal costum d'envoltar-se de gent que li semblava sempre més interessant que ella, amb més conversa, amb més coneixements, amb més criteri i amb més ambició. I s'anava fent petita mentre es deia que no valia res, que res del que podia dir tenia el mínim interès pels altres, que mai no els arribaria a la sola de la sabata. Fins que li va semblar que s'havia fet invisible als ulls de la gent.
Només aleshores, quan creia que ningú no la veia, va ser capaç de ser realment ella. Ningú no em sent, es deia. I opinava i argumentava i deixava anar els núvols que tenia al cap. Total, és igual. és com si no hi fos, pensava. Només aleshores va vestir com li agradava, no com deia la moda. Va ser en aquell moment que va intervenir en converses que creia inaccessibles i a mostrar els seus coneixements. Són invisible i és fantàstic ser-ho, va pensar. Puc sentir amor i ràbia i alegria i decepció i dir-ho sense embuts: no hi sóc i potser tampoc no hi vull ser!
També va ser aleshores que el seu voltant es va adonar de la seva vàlua, de la seva bellesa diferent, de la ment brillant que tenia, del lloc que ocupava al món, de les seves virtuts i els seus defectes, dels seus interessos lluny dels interessos corrents i del sentit de l'humor afilat que gastava.
Va ser aleshores que el seu món i el món extern es van acoblar sense ella saber-ho. Convençuda com estava que no era ningú, s'havia guanyat un lloc a la vida pròpia i aliena. 

SEGREST

Ahir em va venir al cap aquella cançó que diu: "Què se n'ha fet d'aquelles flors? Fa tants dies... Què se n'ha fet d'aquelles flors? Fa tan de temps...". I continua dient: "Qui sap si tornaran, qui sap si mai tornaran...". I em va venir al cap perquè vaig sentir la notícia que feia un any del segrest de les nenes de Nigèria. Un any?, vaig pensar. Joder, noia, si que vius bé, tu, que ja ni t'en recordaves, vaig pensar també. I és que com gairebé tot allò que no ens toca de ben a prop tendim a arraconar-ho o arxivar-ho al lloc més amagat de la memòria, no fos cas que ens fes venir mala consciència i se'ns posés malament el sopar calent que cada dia tenim a taula. Això si, no ens féssim una rascada al genoll! Ho penjaríem a una xarxa social i que el món sencer se'n fes ressó!! Potser acabaríem a urgències i tot, tu. I s'infecta? Oh, dolor i drama sense aturador, el nostre pobre genoll amb una crosta lletja, ara que arriba l'època d'ensenyar cama!

Què se n'haurà fet d'aquelles flors? El món és tan gran que no les podem trobar. Ai si correrien els governs a buscar algú que els valgués la pena! Però més de dues-centes nenes... A qui pot interessar el seu destí? A qui pot interessar el que els està passant en aquests moments? Serà per nenes... Si el món n'es ple! 

Sé que no són bons temps per apropar-se a segons quins països. Sé que són zones remotes que només coneixen a fons aquells que les habiten. Sé res no és fàcil quan es tracta de segrestos, dones i països complexes tant pel que fa a orografia, política i religió. Però també sé que si hi hagués algun interès econòmic o polític s'hi hauria posat més emfasi, més força i més ganes. També sé que el destí de més de dues centes nenes no és una cosa apassionant per tots aquells que regeixen els nostres destins. Tinc la certesa, i no crec anar gaire errada, que la majoria d'elles -si no totes- han estat vexades, explotades -moltes a nivell literal-, casades i forçades a qualsevol tipus de feina. Nenes sense futur, sense vida pròpia. Pensem'hi. Ni que sigui des del nostre acollidor sofà, des de la nostra dutxa amb aigua calenta, des del nostre cotxe amb aire condicionat, des de la nostra cuina plena d'estris que elles ni somien ni coneixen, des dels nostres carrers amb tots els serveis. Pensem-hi des de la nostra pell fina que, acostumada a sentir desgràcies alienes, ja no sent dolor pel dolor dels altres.
Arrencades de la seva llar i del seu poble "qui sap si tornaran, qui sap si mai tornaran".

PRIMAVERA

La gent semblava contenta de rebre la primavera, amb el seu solet lleu, com una carícia dels primers dies d'enamorament. Tothom parlava de  la proximitat de l'estiu, de les ganes de platja i de vacances, cada cop més properes. Sortien els primers braços de les mànigues de l'hivern i els primers turmells dels mitjons de llana i les botes. La felicitat sortia amb cada flor nova i l'alegria s'estenia en una onada que ho envaïa tot. Ja és primavera, anunciaven abans d'hora alguns magatzems amb ànsia de venda. 
I amb cada pinzellada de l'estació nova ella s'empetitia més, se sentia més trista i cansada. El món deixava d'interessar-li i, al contrari que la resta, mirava d'amagar-se ben endins, que res no li fes mal. Necessitava un temps per acostumar-se a la felicitat i a l'alegria. Sabia que ho arribaria a aconseguir, però no d'entrada. D'entrada li feia mal, li produïa un dolor inqualificable i una desgana que no sabia ni podia gestionar. Temps, es deia. Em cal temps.

Sense ganes de veure amics, ni carrers assoleiats, ni platges d'aigua encara neta, mirava dins seu i es cargolava sense ser capaç d'explicar que la primavera era la seva tardor, que se sentia cansada, trista com una fulla que cau, amb l'anima ferida de no sabia què, amb la llàgrima sempre a punt de caure sense aturador. Que li passava tot això sense que ningú no se n'adonés, que ja s'encarregava ella que tot semblés normal i feia cara de contenta i de quina il·lusió aquest bo que fa. Ja n'estava feta a fer bona cara i n'era una molt bona actriu, en aquest aspecte. 
Temps, es deia. Necessitaràs més temps si no est capaç d'exterioritzar la teva angoixa. Perquè la bola de llana que duus al coll no es descabdellarà fàcilment. Temps. Una setmaneta, potser dues i tot haurà passat, es deia mentre desfeia en aigua la píndola que l'ajudava a llevar-se cada dia i fer bona cara.

QUI ETS?

El dia que t'ho van preguntar et va semblar una bestiesa. De les grans, a més a més. Tonteries. Tinc una identitat, un lloc a la societat, unes idees, vas pensar. Jo, sóc jo. 

Al vespre, un cop al llit et va tornar a venir la pregunta absurda al cap i et va crear aquella inquietud que només es crea en el dubte de la foscor. Quina de totes les "Jo" eres tu? Vas posar el cap sota el coixí i et vas embolcallar amb l'edredó, com una crisàlide en l'intent de foragitar del teu pensament la pregunta que ja no et semblava ni absurda ni irrellevant. Ara prenia vida i et perseguia sota els llençols mentre la pregunta et responia: no ho saps, no en tens resposta.
Ets la JO de la feina? Quina? L'eficient o la mandrosa? La simpàtica o la  buscabrega? La submisa o la rebel?
Ets la JO dels amics? La divertida o la que s'avorreix en qualsevol situació? La social o la asocial? La que vol quedar o la que rebutja la companyia? La simpàtica o aquella tan antipàtica? La somiadora o la realista? La que calla o la que diu les veritats més crues?
Ets la JO de la família? La que pren decisions o la que es deixa portar? La que s'enfrenta o la que amaga el cap sota l'ala? La que sap què cal fer o la que es perd en en temps i les situacions? La que té un paper clar o la que ningú no sap que hi és?
Qui ets en realitat? Què hi ha dintre teu que et faci ser algú? On és la diferència que et fa ser o no ser en cada moment?
I la son es va amagar darrere les orelles. No recordes gaire què vas somiar. Recordes vagament uns núvols blau fosc, gairebé negres que s'esfilagarsaven en una pluja fina primer, com la que dibuixen els nens petits, amb lleugeres ratlles verticals imperceptibles i que després, just quan semblaba que el cel era una mica blau, queia una tempesta sorollosa i torrencial. D'aquelles que no deixen veure el camí. Plovia molt i el cel era blau. 
En despertar-te duies el pijama i els cabells xops. Els llençols eren humits, gairebé molls. I el matalàs, també. Encara ara tens el dubte de si vas sortir al carrer a buscar-te enmig la pluja. El que saps del cert és que encara no saps ben bé qui ets, que et corsaca l'ànima no saber-ho i el que és pitjor, no saber si arribaràs mai a conéixer qui ets en realitat.

CANDY CRUSH

Mira, que jo trobo que és la mar d'entretingut, això de jugar a Candy Crush. Caramel amunt, caramel avall, explosió de sucre i passes la pantalleta. Puja nivell. Olé, tu! Aquest o qualsevol altre joc pot ajudar-te a passar el temps, quan en tens de sobra o quan vols aïllar-te del món o bé quan et ve de gust perquè no tens ganes de trencar-te el cap en cabòries diverses. Fins aquí tot bé. Al menys em sembla a mi, pobreta mestra que té per costum ser honesta i fer les coses tan bé com en sap o com pot.

El problema, pensa aquesta pobre mestra que escriu això, ve quan aquest o qualsevol altre joc et desvincula del món real, de les relacions personals, del dia a dia.

El més i millor és encara quan algú juga al seu lloc de treball. I si aquest és un lloc de treball que paguem entre tots amb uns impostos importants, "apaga y vámonos". Crec que he fet alguna entrada semblant, però m'és ben igual: quan m'enfado, m'enfado. I molt. 

A veure, a qualsevol dels que tingueu a bé passar per aquí, què us passaria si us enganxessin jugant al Candy o al que sigui? Patada al cul i a "la puta calle". Acomiadament en tota regla. No espereu calers, no toca. Te han pillado, amigo. Assumeix la responsabilitat i aire que vol dir vent. I ho trobaria bé. Conseqüent, si més no. Quanun treballa, no juga. Penca. No és hora de jugar quan tens una responsabilitat, sigui quina sigui. Tan se val en que es treballi, si un és escombriaire, escombra; si ets guàrdia urbà, vigila o posa multes; si ets professor, estàs pels alumnes amb els cinc sentits; si ets metge, passes consulta i mediques; si ets coordinador dels que sigui, coordines la teva gent. I així podria continuar, però no en tinc ganes. Ara bé, si a sobre ets diputat o senador -algun dia algú podria explicar-me el sentit d'aquest cementiri d'elefants, please?- i has estat escollit per a governar el país que sigui TAMBÉ has de fer la teva feina. I ho has de fer de manera exemplar, cony! Què vol dir això del congrés dels Diputats mig buit? On són? Què fan que no són al seu lloc de treball que tants diners ens costen? Porten justificant de la seva absència?

Ara rematem-ho. Vas al congrés. A governar, se suposa. T'avorreixes com una ostra perlera. Agafes la tauleta marca X, que no penso fer propaganda, i et poses a jugar al Candy o al Buscamines. T'enxampen, que todo se ve, oiga. No s'hi valen explicacions de cap mena, ni sortides o entrades per la porta del darrere. Que t'han "pillat"! Responsabilitat. No vull sentir allò de "ho sento" o "puc fer dues coses a l'hora". No. A la puta calle, com ens passaria a qualsevol que no compleix el seus deures laborals. Señora Villalobos: sepa que es una asalariada de todos los

ciudadanos, que está a nuestro servicio y que su acción es reprobable se mire por donde se mire. Si quiere jugar, juegue. Está en su derecho. Pero hágalo en su casa, como hacemos todos. No en el trabajo. Y si lo hace en ese gran despacho que es el Congreso, debería irse o que alguien con dos dedos de frente, la echara de ese lugar que pagamos entre todos los que tenemos la suerte de trabajar duro. No se si sabe la cantidad de impuestos que dejamos cada mes para que usted pueda jugar alegremente con nuestro destino. Juegue, pero hágalo con su vida, no con nuestro dinero ni con nuestro futuro. Y haga un favor a la ciudadanía: dé ejemplo y lárguese.
Mira, que m'he quedat a gust, tu...

TROBADA D'AMICS

Falten llenties. I xoriç i cansalada. Serem quinze. Ostres!! Vi i refrescos. Gairebé no n’hi ha. Quin pal… Quinze. I en Roger, que no el suporto, i és l’unic que no falla cap any  a “llentiada”. On deu ser la cassola gran? D’un any per l’altre, sempre tan guardada. Estic cansat d’aquesta història i no se com acabar-la. Es veu que els encanta retrobar-se i jo ja n’estic tip. Millor vaig ara a comprar, que al matí em farà més mandra. Maleït davantal! Sempre igual: el nus, que es fa un embolic. La cassola? Ah, si, ja sé. Pesa molt, tant com les  “llentiades”. Les claus de casa, que no me les torni a deixar i hagi d’anar a casa la mare a buscar-ne la còpia i aguantar altre cop que sóc un desastre  i que un dia perdré el cap. El cap… fa molt temps que no sé on el tinc, però es clar, la mare no ho sap. No. Ara plou. I he de sortir per pebrots. Serem quinze i no tinc menjar per tots. Una trucadeta. Només una, i es podria anular, però no tinc collons de lluitar contra l’absurda il·lusió dels altres. Com pot ser? Si cada any acabem mig barallats. I el Roger fent gracietes…no puc. Quin trànsit! Es nota que som divendres i la gent té ganes d’arribar a casa! I amb pluja… Sort que no he d’agafar el cotxe. Per cert, hauria d’anar a rentar-lo, fa pena. Potser amb aquest aiguat es neteja. La Laura vindrà amb el seu cotxe nou i ens tocarà baixar a mirar-lo i dir que bonic i quina olor de nou fa i ella explicarà que és l’últim model de no sé quina marca caríssima que cap de la resta podrem tenir mai. Aquests cistells amb rodetes del súper són un bon invent pels qui mai no portem la moneda per posar al foradet dels carros. Llentia pardina. Per què li deuen dir pardina? És igual. Cap al cistellet de rodes. Au. Una cosa menys. De tota manera s’omple amb quatre coses que hi posis. Coca-cola, tònica i cinc ampolles de vi de Navarra, que li agrada molt a la Maria, al Toni i al Carles, que són els que més tolero. Almenys amb ells ens veiem de tant en tant. Llàstima que la Maria tingui parella. Sempre he volgut tirar-li els trastos… I com sempre, no he gosat. I així estic.  Més sol que un mussol, picant d’aquí i d’allà…Picant !!! tampoc no tinc res, per picar. A veure: ametlles, olives, festucs. Prou. Res més, que estic molt escurat. Es clar que ells no ho saben. Ni ho han de saber. I què, si ho saben? D’acord. A la Universitat era jo qui sempre movia més pasta. Però ara les coses han canviat i ja no visc del papa i la mama. I estic més escurat que una carcanada. Que cada mes l’acabo en nombres vermells. Hauria de mirar de no gastar tant en “pijadetes” i moderar-me una mica. Les ulleres de sol em van costar una pasta inhumana. Un caprici massa car pel meu sou. I jo que em pensava que com a advocat em guanyaria bé la vida… seran els altres. El que és jo… Si hagués fet cas al pare ara treballaria per ell i les coses serien diferents. Però no. I a més laboralista, que encara el fotia més. Mira, agafaré un paté i unes torradetes. Jo si que estic ben torrat… una altra “llentiada”.  Quina mandra! Cinc persones a la cua de la caixa tres. I una amb el carro que es desborda!! Com l’Oriol, que cada dia està més gras i vinga a demanar més xoriç a les llenties. Ell si que es desborda. A veure quines postres llardoses portarà demà. Bé! Obren una altra caixa. Aquesta caixera s’ha passat. Amb la pintura que duu a la cara es pot pintar el rebedor de casa meva, que no li aniria gens malament. Un dia d’aquests m’hi poso. Segur que algú s’hi fixa, demà, en la taca d’humitat del rebedor. La Marta, segur. No dirà res. És massa discreta. I avorrida. No trobo la targeta client. És igual. No sé on és. Potser és amb el cap que vaig perdre. La caixera em mira com si fos boig. No sóc boig, només és que no tinc cap, senyora, em venen ganes de dir-li. Plou encara i aquesta merda de bosses de plàstic se m’estan clavant a les mans, de tant com pesen. Pesen tant com la “llentiada” de demà.