Des-evolució

Primer

Una rascada.

Segon

Una ganivetada.

Tercer

Un tret al cor.

Primer

La pell adolescent encara és fina i les rascades fan mal. Couen.

Segon

Dolorosa i deixa marca. Semblava que el futur es feia present fins que el ganivet va entrar, profund, just al costat del cor. Després de tèmer per la vida, se'n va sortir.

Tercer

Els cos esventrat. Pots morir. Encara és a la Unitat de Cures Intensives. Ningú no sap quan ni com es recuperarà.

Primer

Es vas curar a base de tiretes amb la cara del Mikey Mouse. Ara una tireta, ara una altra. A estones alguna bena, si la rascada sagnava més del compte. Gases estèrils i mercromina. Taca vermella damunt la pell. Un tatuatge que marxa tard o d’hora.

Segon

Curar una ganivetada no és cosa fàcil. La ferida oberta desinfectada amb aigua, sabó i alcohol. Una mica de conyac per suportar el dolor, com a les pelis de l’oest. Sembla que no tanca. Sembla que s’infecti. Li calen punts de sutura de xocolata i seda.

Tercer

El tret, directe. I no per esperat, menys dolorós. Les entranyes esguerrades i el cor partit en dos. Com es cura això? No hi ha tiretes tan grosses i els glops de conyac no fan l’efecte esperat. Les crosses li caldran quan ja estigui millor, per no perdre estabilitat. Però, i ara? Com guarir-lo d’aquest mal? Com evitar-li el dolor persistent? Matí, tarda i nit. A l’hospital. A l’U.C.I el mantindran sedat fins que millori. O es pensin que has millorat. De tant en tant riu i fa broma i és tot mentida. 

Primer

De la rascada a la pell jove no en queda res. Potser una taca lleugerament més blanca. I pot mirar-se-la amb un somriure. I recordar el passat observant la cicatriu gairebé invisible, parlar de l'incident i de qui li va fer mal. Ho fa sense rancúnia, amb humor i tranquil·litat. Passar pel tema sense sentir dolor i mirar-se la ferida, si és que la troba, que ja no sap ni on és.

Segon

La cicatriu de la ganivetada no ha marxat. Però és només això: una cicatriu, una marca d'amor traïdor. Ja no sent res quan l'acaricia. Sap que hi és i sap on és, però ja no fa nosa. Va trigar molt a ser una ferida tancada i quan encara era sagnant, ell corria món per no notat el mal. Els punts de sutura es descosien sovint i la sang brollava de nou. Altre cop gases i desinfectant i la xocolata en forma de trufa per apaaivagar l'ànima adolorida. Potser per això  el trau era tan gran. La pell difícil de cicatritzar, va deixar una línia al pit, allà on les costelles són més toves. 

Tercer
El seu cor és a l'U.C.I  i la seva vida també. Se sent molt sol, no té gaire visites, no se sent fort per rebre'n. Un tret és un tret. De res no val veure'l a venir, saber que acabarà impactant en el teu cos. De res serveix intentar esquivar-lo. Va quedar desfeta, la seva ànima. Quan la bala és un "adéu, no sé quan ni tampoc si tornaré" esquinça la vida de qui reb el tret. La seva U.C.I. és el dia a dia intentant sobreviure amb la bala dins el cos, que es ressent en qualsevol moviment. Com guarir-lo? Com cosir la desfeta de la seva vida, tan estable fins fa uns mesos? Fa un gran esforç per viure, per anar amunt i avall, apreta les benes, neteja les ferides amb sèrum, es manté dret amb el guix que duu a les cames i fa veure que tot va millor. Però sé que en la solitud de casa, en treure's la camisa, veu les benes tacades de sang. I el dolor resulta insuportable.

Mentida.

El primer cop que va dir una mentida, no va passar res. El segon dia, tampoc. El dia que va di una mentida i se la va creure, la seva vida va canviar. Aquell dia va saber que ja no podria deixar de mentir mai més i va començar a inventar la seva pròpia vida, tan avorrida i mediocre fins aquell moment que va marcar el punt d'inflexió cap una altra plena, interessant i fictícia.

La mentida tenia gust de maduixa amb sucre, un pèl àcida i molt dolça, la incertesa de caminar sempre sobre una navalla afilada o per la vora d'un penya-segat i el feia sentir superior a tot, gairebé l'amo del món.

Elaborar una mentida requeria temps i molta memòria. Era com fer una casa, un gratacels amb mentides, una sobre l'altra, sabedor que els fonaments eren de fang. Un cop elaborada calia creure-se-la i recordar-ne els detalls abans d'explicar-la als altres. Inventar-se una vida nova era molt difícil i captivador. Era tal el desig de ser un altre que es va fer escriptor per poder-ne inventar moltes de vides diferents. Podia ser moltes persones, era capaç de modelar paisatges i estances, de dissenyar roba i pentinats, de posar ànima a les pedres, de donar vida i de matar. Convençut que déu no ho faria millor, l'escriptor es va tornar boig. Una vida real que no sabia que ho era.

Carta a la lluna.

No podia deixar de mirar-te, taronja a la posta de sol i enteranyinada pels núvols que s'encaparraven a tapar-se. Més tard, et vas fer blanca i em miraves insolent, sabedora que ets tu qui marca les emocions. 

Després, com una moneda entrant a la guardiola, t'amagaves entre els núvols i els vesties de plata i lluentons, com preparats per la festa de la nit de cap d'any. Els embellies i quan eren més bonics, tornaves a sortir de l'amagatall. Els deixaves com la Ventafocs a les dotze de la nit. Quan tu volies, que sempre fas les coses quan vols. 

Podries, si us plau, per un temps, oblidar-te de mi, deixar que jo sola dirigeixi la meva vida? No trobo els fils invisibles que m'enganxen a tu. Només per tallar-los, no per fer-te cap mal, que potser me'l faria a mi mateixa.

I es que quan creixes, creixo. Quan minves, m'esvaeixo. Quan ets plena, em sento pletòrica i quan no hi ets, tinc un nus a la boca del meu empetitit estómac. Bruixa, que ets una bruixa de llum blanca que em domina sense compassió, qua fa de la meva, ja de per si, feble voluntat una joguina a les seves mans. Perquè tens mans, n'estic segura. Igual que tens cara, tens dits que em fan anar com plastilina a les mans d'un infant.

Punyetera, font de poesia i admiració. Bellesa que no tindré mai, que passa el temps i ets igual de bonica. Ni et surten arrugues, ni et cauen els pits. Que no et calen cremes ni maquillatge per semblar més jove. Atemporal, ets, punyetera. Mai ningú  m'admirarà com t'admiren a tu, ni em farà un verset tonto, ni es passarà hores mirant-me. Que surts gairebé cada nit sense cansar-te. Mira que m'agrada, la nit i no la puc gaudir a diari com fas tu. No et calen vestits ni sabates per lluir i estar espectacular. És igual com et posis: agrades i embogeixes tothom. Homes i dones, no hi ha sexe per admirar-te. 

Quan sembles un fanal penjat del cel, quan et disfresses de tall de meló o quan jugues a amagar-te i et deixem fer, tot i sabent que hi ets, a tots ens agrada mirar el cel i endevinar-te.

Però a alguns ens agradaria poder fer la nostra sense la teva influència i que deixessin de dir-nos llunàtics d'una vegada. Mirar dins nostre i esbrinar sense que manessis, prendre decisions solets, que no ens fessis anar com a titelles. Ser capaços de sentir i fer al marge de la teva, ho sento, no sempre bona influència. Podries intentar dixar-me tranquil·la una temporadeta? Més que res per saber que se sent lluny de la teva protecció.

...............................................................................................

D'acord, tu guanyes. Ets millor i eterna.

Indignada

Si. Sóc una indignada. 

Indignada contra tots aquells que, a cara tapada, desacrediten els que es queixen a cara descoberta. La cara tapada és signe de covardia, perquè si algú creu que és correcte incendiar contenidors i fer malbé allò que és de tots o que és particular, que ho faci mostrant la seva identitat. No, clar. Això no, que la policia sabrà qui són! Pobrets!! Estic indignada contra els violents que aprofiten qualsevol tipus de manifestació per destrossar la ciutat que paguem entre tots. És igual de que sigui la manifestació. El motiu no importa. Tan se val si la manifestació és contra la reforma laboral, a favor de la salvació del peix pallasso, contra la violència de gènere, a favor o no de l'avortament. És igual si reivindiquen les esquerres o les dretes. Tant li fa si és  pro-futbol o anti-jocs de taula. Els és igual el motiu. Només busquen fer mal. Acabar amb el mobiliari urbà que paguem entre tots aquells que afluixem impostos de tota mena. Trencar aparadors de luxe o no i arrambar amb el que hi ha dins, apropiant-s'ho per la cara. Eh! que costen molt de guanyar, els calers que haurem de pagar per tornar a posar el banc, el contenidor i la paperera que s'han carregat! Què no s'adonen que amb els diners i el cost que té redreçar el que fan malbé potser es podrien fer altres tasques per millorar la societat? Què no és el que volen, millorar-la? Senyors, no a cops de pal ni de bidons de gasolina que, per cert, val una pasta. No a pedrades ni a cops de puny.
Nens i nenes que us dediqueu a desestabilitzar tot el que us passa pel clatell, penseu que cada vidre que trenqueu a una botiga pot repercutir en el sou o en les condicions laborals d'aquells que hi treballen. Cada tros de ciutat que feu malbé els ha costat diners als vostres pares-i a mi, per cert- que van intentar-vos donar una educació i ara es pregunten en què collons es van equivocar. I jo, sense gaire por a equivocar-me, penso que la majoria de vosaltres sou uns malcriats que de petits vau aconseguir un munt de coses a cop de rebequeries. Per cert, no sé si els papàs us donaven paga quan éreu petits, però, de ser així, que us hauria semblat que us la fessin retornar si trencaveu un got de vidre o un gerro? És que m'agradaria que abonessiu a la comunitat l'import del desperfectes causats. Sabeu? Seria un gran estalvi per als contribuents de a peu.
Ho sento, si en algun moment tenieu credibilitat, amb la vostra violència gratuïta l'heu perduda tota. Llàstima! Ha perdido moto, ha perdido coche y muñeca chochona.
Ja ho veieu, hi ha moltes formes de ser un indignat. La meva n'és una.

Aprendre i deaprendre

Aprendre anglès, francès, txec. Aprendre a dir si i a dir no, costi el que costi. Aprendre a ser un mateix, a ser pobre i a ser ric. Aprendre a pensar en un mateix d'una vegada per totes, a dir no i a dir si. Aprendre a mirar endavant i endarrere, sense por, sabent que tot forma part d'un mateix, a recordar i a oblidar. Aprendre a destriar els fils de l'entramat que ens envolta i fer-ne trenetes i llacets. Aprendre a ser un mateix, no una còpia mal feta dels altres, una caricatura de qui no sap trobar el seu lloc. Aprendre a buscar un lloc o a fer-nos-el, guanyar a pols la pròpia vida. Aprendre a mirar als ulls de veritat i, si cal, a ser dolent. Aprendre a cuinar. Aprendre a dur la motxilla buida: no podem perdre res. Aprendre a bufar globus i a fer bombolles i passar-ho bé sense ser el més "guai" del món. Aprendre a escoltar el silenci i a mirar dins nostre. Aprendre a  estimar els fills tal com són, no com voldríem que fossin. Aprendre a viure sense tu, amb l'absència omplin el buit. Aprendre a demanar perdó, és gratuït. Aprendre a no ser tu, quan cal fer un paper a la vida perquè, en el fons, sempre som nosaltres i ens disfressem de mil coses cada dia. Aprendre a desaprendre.
Desprendre a mirar-se el melic, a creure'ns el centre del món. Només som un esquitx i sovint ho oblidem. Desaprendre a mirar en una sola direcció: hi ha tant al nostre voltant... Desaprendre la vida rutinària i fer de cada dia el millor. Desprendre a anar sempre en ascensor. Desaprendre la crítica burlesca i feridora, qualsevol dia podem ser nosaltres el blanc d'una d'aquestes crítiques i ens farà mal, aviso. Desprendre a creure que som millors que els altres, a sentir-nos superiors perquè som més alts, més prims, més rossos o més lletjos. Desaprendre a voler tenir sempre més i més. Desprendre a lluitar per fotileses que ens desgasten per no-res i no deixen espai per allò que és realment important. Desprendre a fer-nos mala sang. Desprendre la rigidesa que no ens duu enlloc i no deixa que visquem tranquils. Desprendre és una bona manera d'aprendre.

Dubtes

Sempre havia pensat que res seu era prou interessant com per atraure l'atenció de ningú. La seva vida era tan senzilla i tan simple com la de la gran majoria, però semblava menys apassionant i menys intensa. 

Què podia aportar al seu voltant? A qui podien interessar els seus pensaments, sovint contracorrent i diferents? A qui li inteeressava el llibre que llegia, les cartes que escrivia?

Com un illot al mig del mar, se sentia. Com un illot erm que encara ningú havia volgut descobrir. Entre les pedres i sota l'aigua s'hi amagava un tresor. Joies que no ensenyava pel convenciment absolut que no despertaria cap sensació en ningú. 

Com un illot, va acabar creient que s'estava millor sol, perdut entre soliloquis que a altres els semblaven absurds, entre pensaments propis difícils de compartir.

Com un illot observava de lluny les illes del voltant, les analitzava i sabia que mai no seria com elles, sempre plenes, intenses cara enfora. Semblaven tan felices, les altres illes... Molts cops s'imaginava com elles, vivint cara la galeria, amb el somriure a la boca, amb capacitat de comunicar, de fer-se veure i fer-se sentir. I no sabia si seria feliç.

Va decidir viure sense gaire paraules parlades i escriure només per la seva satisfacció, per pur plaer. Per què fer-ho pels altres si no interessava ningú ni la seva persona ni les seves paraules?

Seria un illot solitari enmig del mar. Probablement era allà, la felicitat. Entre les pedres i sota l'aigua. La buscaria, la faria seva i ningú no se la prendria perquè no sabrien de la seva existència.

Vinga, gandulota!

Vols fer el favor de deixar de mirar el món com si fos el primer cop que el veus? Vols fer el favor de baixar de la parra o de la lluna o d'allà on siguis en qualsevol moment i posar-te a fer allò que més desitges? Vols fer el fotut favor de deixar de buscar excuses per agafar, de nou, aquella presa que vas deixar a mitges? Vols  fer el favor de no mirar la vida esperant que et porti allò que has d'anar a buscar tu soleta?
Mireu-la, amb els ulls endormiscats, espataerrada i mig avorrida, incapaç de moure el cul, de lluitar pel que vol aconseguir.
Què espera? Què li portin el millor àpat i un bon llibre a les branques on s'ha instal·lat? Ho té tot als seus peus. Només li cal baixar la mirada i engrapar-ho. Té força, dots per lluitar, bellesa. Podria ser la reina, si ho volgués i s'estima més la vida ociosa sobre l'arbre. Inabastable i, si es descuida, vulnerable.
Potser no gosa baixar perquè té por. Potser la van ferir fa temps i les cicatrius no tanquen fàcilment. Potser té sentiments que els altres desconeixen. Potser no vol que ningú no se la miri. Potser no creu en ella perquè l'han menystingut. Potser s'estima més viure mirant el cel que tocar de peus a terra. Potser pensa que ningú no l'espera. Potser està convençuda que aquell no és ni el seu món ni el seu temps. Potser se sent segura enfilada i perduda en si mateixa. Potser està cansada que els altres la jutgin. Potser no li importa què pensin. Potser, si.
Potser és massa fàcil jutjar sense judici.