Un niu a les heures.

Ja fa dos o tres anys que venen. S'hi deuen trobar bé a casa meva. Es passegen pel jardí sense pudor, amb la confiança que són a casa seva. Tant els fa si dinem, llegim, fem tertúlia o riem a cor que vols. Els és igual si som un, dos, quatre o una pila d'amics.

Són una parella de merles que un bon dia van triar les heures de casa per instal·lar-s'hi cada primavera i fer-hi els seu niu. Així, com unes ocupes, sense permís ni res. "M'agrada. M'hi quedo". Casa meva s'ha convertit en la casa seva quan ve el bon temps. Entren i surten del niu alegrement i molla que cau, molla que es queden. Passegen entre les plantes, volen entre les branques dels arbustos buscant insectes i cucs invisibles als meus ulls i, sense cap mena de vergonya, se'n tornen al seu piset tan fresc entre les fulles verdes. De vegades, quan estic tranquil·la llegint, el seu vol entre el fullam m'espanta per un moment. Ai, no és res, em dic. Són les merles que fan la seva vida en paral·lel a la meva.

I de sobte, un bon dia, començo a sentir uns piulets lleus. Molt lleus, gairebé inaudibles. Les petites merles han sortit de l'ou i reclamen aliment. En aquest moment em reconec privilegiada perquè visc a la ciutat i tinc el so dels ocells sense sortir-ne, perquè és un plaer saber que entre el verd del meu jardí hi ha una família que em canta cançons a tota hora i em diuen bon dia i bona nit, perquè si s'hi han quedat és perquè s'hi troben bé i a mi sempre m'ha agradat que la gent se senti a gust a casa meva i perquè és una sort sentir-te fora de la ciutat sabent que ets dins. 

M'agrada que les merles siguin felices al meu jardí. Són animals exigents i si elles el troben agradable és que ho és. M'agrada que la gent que entra i surt de casa sigui tan feliç com ho són les merles que s'han pres al peu de la lletra la cançó d'en Sisa i cada dia canten allò de "que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú". I ara ja no sé si, quan ve el bon temps, sóc jo que visc a casa seva. 

Temps de retorn

Al D.N.I. hi deia uns cinquanta anys, la pell i el rostre era d'uns trenta i l'esperit, d'uns vint. Hi havia un decalaix important a les seves vides i pensaven aprofitar-ho. Volien tornar al passat amb l'experiència del present i amb el futur dins un vagó de tren. Les maletes farcides d'il·lusió i una jaqueta per si el fred dels records es ficava al moll de l'os.
Les nou dones sense uniforme marró a la vista es disposaven a viure unes hores que podien unir-les per sempre o separar-les definitivament. Durant dos dies i dues nits havien de compartir un temps i un espai que feia anys havien deixat a la cartera, amb els llibres i l'estoig i les llibretes.
Va ser la mort d'una companya que va obrir el bagul del desig de retrobar-se, de saber que encara eren vives i que els quedava molt per viure. Va ser una esquela al diari que va obrar la retrobada. Una trobada que es va anar fent gairebé imprescindible a les seves vides, tan diferents totes, fins a decidir passar juntes un cap de setmana.
Algú les hi va dir que era un grup rar, que no s'imaginava que es puguessin avenir, que era una relació estranya. I elles, quan hi pensaven, reien a cor que vols perquè sabien era justament aquella diversitat el que els agradava: les executives, la secretària, les professores, les administratives i l'arquitecta. I faltava la doctora i l'altra professora, que vivia lluny i no podia anar al viatge. Les de bones notes o excel·lents, les de notes normals o les dels suspensos permanents. Disparitat total de professions i d'intercanvi d'experiències. Arribar a la conclusió que "en todas partes cuecen habas", era un petit consol que feia passar una estona de rialles i confidències.
Vides semblants perquè havien caminat molt temps per la mateixa via i a l'hora ben diferents. Algunes vides plàcides, sense més entrebancs que els que porta el dia a dia; d'altres, complexes amb divorcis més o menys conflictius; morts massa properes i massa precoces; amants i amics; fills fàcils perquè elles són fàcils i fan la vida fàcil a qui tenen al voltant; dificultats econòmiques variades; compartir fruits secs, tapes i sabó de la dutxa; mirar fotos en blanc i negre que els recorda que els vint  anys només són d'esperit i ser capaces de riure's de les arrugues, dels quilos de més o de menys, de la roba que duien, de les excursions que havien fet...Crítiques sense maldat a companyes que les criticaven de forma malèvola, tristesa davant les imatges d'aquelles que ja no hi són, pinxos a totes hores i el pensament compartit que cal començar aviat un règim que faci passar els pinxos a millor vida, passejar de nit i de dia i parlar. Sobretot parlar i riure. Els anys juntes a l'escola els havien donat un tarannà semblant i, després d'anys sense saber unes de les altres, tenien la sensació que mai no s'havien separat, que el temps passat era ben present i havien de mirar-se bé per adonar-se que l'uniforme marró ja feia temps que no el duien.
Per això, quan van pujar al vagó d'anada se les veia tan pletòriques. I quan van pujar a vagó de tornada totes duien un punt de tristesa a la nineta dels ulls.

Vida de nen?

Avui, a La Vanguardia, hi havia un reportatge alertant de la gran quantitat de nens i adolescents que pateixen fatiga crònica. Ben mirat no ens hauria de sorprendre gens ni mica. La sobrecàrrega d'activitats extra-escolars que porten a l'esquena és gairebé immoral. Cada dia de la setmana una cosa o altra els fa arribar a casa a l'hora de sopar. Esgotats, després de tot un dia d'escola i de les classes o esports de tota mena, han de posar-se a fer deures, quan potser hauria de ser a l'nrevès: fer els deures i, si queda temps i ganes, fer coses extres.
Però, no. Cal omplir el seu temps com sigui, no fos cas que s'avorrissin! Cal tenir-los ocupats hores i més hores, a veure si entre pintura, música, idiomes i esport ens toca  la rifa i és el millor dels millors en alguna d'aquestes especialitats. No, els nens, si saben jugar, no s'avorreixen. Primer problema: a jugar se n'aprèn jugant i si no tenen temps, no en podran aprendre. A jugar cal ensenyar-ne i això requereix un temps que la majoria no està disposat a donar. El joc, de tota la vida, ha estat i és l'activitat extra-escolar preferida de les criatures.
El nen no pot tenir totes les hores ocupades. Ha d'aprendre a estar tranquil, a de poder cantar, badar i perdre el temps. D'aquí neix la crativitat. Però tenir la  criatura a casa saltant i parlant mentre juga no sempre és divertit per l'adult. Mentre el nen és a classe d'anglès -cosa que no sol representar millora en aquest idioma vist el nivell del país que gasta el que no està escrit en acadèmies d'aquesta llengua- la mare o el pare poden fer un cafè amb els amics. Algú li ha preguntat al nen si no s'estimaria més jugar al parxís amb el pare mentre pren un cafè i el nen un pa amb xocolata?
Els adults tenim dret a planificar el nostre temps lliure, podem decidir què fem o deixem de fer. Que aixequi la mà l'adult que voldria un munt d'obligacions diàries en sortir de la feina. A qui de nosaltres ens agradaria que ens diguessin: dilluns, pintura; dimarts, judo; dimecres, japonès, dijous, macramé, divendres, flauta travessera i el cap de setmana titelles, cinema, passeig en bici i visitar el museu d'Art Contemporani? La majoria diria: i jo, quan descanso? quan llegeixo? quan m'assec al balcó a fer l'aperitiu? quan veig els meus amics? quan puc perdre el temps? quan passejo sense pressa? QUAN FAIG LA MEVA?
Tot ens queixem que els nens, avui en dia, no saben esperar. Volen solucions immediates. Ho sento. La culpa és només nostra que no els ensenyem el valor de la calma i de la vida més pausada.
No tinc clar que aquesta sobrecàrrega que tenen els nostres infants sigui pel seu bé i no pel nostre propi. Sembla que és millor que els guardin els altres que no pas els pares i les mares. Que arribin a casa a punt per dutxar i sopar i a dormir, que així no cal estar per ells. Que si són a casa no paren i volen parlar i volen que juguem amb ells, i volen la nostra atenció. Millor que tinguin les hores a tope i al final del dia, si tot va bé, ja els eplicarem un conte. Curtet, això si.
també volem que sigui grans lectors. Quan? em pregunto. A quina hora poden gaudir del plaer de la lectura si estan rebentats? Llegir requereix temps per gaudir, per  entendre. Les deu de la nit no és hora perquè un nen agafi un llibre. No.

Posem-nos en la pell de l'infant. ells també necessiten descansar. Més que no pas nosaltres.
Després, quan siguin grans, hauran d'aprendre allò que els va faltar de petits. Hauran d'aprendre que el temps cal distribuir-lo en funció de les necessitats del moment, que avorrir-se no és dolent per la salut, que de les estones sense fer res poden sortir grans idees, que cal tenir temps per pensar, per mirar endins, per veure un amic sense pressa, per llegir. I aprendre això quan un és gran és més difícil.

Potser serà tard i hauran deixat massa hores als poliesportius i a les acadèmies. Hores que ja no podran recuperar.

Viure en paral·lel.

No era "guai", no li interessaven les marques de roba, ni els grans cotxes, ni tenir per tenir, ni estar sempre estupenda i de cara a la galeria.

No tenia tatuatges, ni piercings.

No era competitiva ni esperava ser sempre la millor ni trepitjar qui fos per tal d'obtenir el que volia.

No sentia la necessitat de ser escoltada a cada moment ni de ser sempre el centre d'atenció.

No li calien reverències ni aduladors per anar per la vida.

No necessitava agradar tothom ni que tots l'afalaguessin, ni emmirallar-se en ningú, ni tenir el voltant ple de secrets dits en veu alta, ni ser portadora de paraules buides de sentit.

No volia aparentar allò que no era, ni explicar el que tenia o deixava de tenir, ni li importava el que deien o deixaven de dir d'ella.

No era diferent a les altres persones que l'envoltaven. No, no n'era. Eren els altres que la feien sentir diferent, viure diferent.

L'única diferència era que ella deia el que pensava i la prenien per estranya perquè, en el fons, l'envejaven. Sabien que podia ser feliç amb poc, que sabia ser feliç essent ella mateixa.

La seva distinció la feien els altres. I va aprendre que no era rara. Va aprendre a ser diferent gràcies als altres i mai no els ho podrà agrair prou.

Des-evolució

Primer

Una rascada.

Segon

Una ganivetada.

Tercer

Un tret al cor.

Primer

La pell adolescent encara és fina i les rascades fan mal. Couen.

Segon

Dolorosa i deixa marca. Semblava que el futur es feia present fins que el ganivet va entrar, profund, just al costat del cor. Després de tèmer per la vida, se'n va sortir.

Tercer

Els cos esventrat. Pots morir. Encara és a la Unitat de Cures Intensives. Ningú no sap quan ni com es recuperarà.

Primer

Es vas curar a base de tiretes amb la cara del Mikey Mouse. Ara una tireta, ara una altra. A estones alguna bena, si la rascada sagnava més del compte. Gases estèrils i mercromina. Taca vermella damunt la pell. Un tatuatge que marxa tard o d’hora.

Segon

Curar una ganivetada no és cosa fàcil. La ferida oberta desinfectada amb aigua, sabó i alcohol. Una mica de conyac per suportar el dolor, com a les pelis de l’oest. Sembla que no tanca. Sembla que s’infecti. Li calen punts de sutura de xocolata i seda.

Tercer

El tret, directe. I no per esperat, menys dolorós. Les entranyes esguerrades i el cor partit en dos. Com es cura això? No hi ha tiretes tan grosses i els glops de conyac no fan l’efecte esperat. Les crosses li caldran quan ja estigui millor, per no perdre estabilitat. Però, i ara? Com guarir-lo d’aquest mal? Com evitar-li el dolor persistent? Matí, tarda i nit. A l’hospital. A l’U.C.I el mantindran sedat fins que millori. O es pensin que has millorat. De tant en tant riu i fa broma i és tot mentida. 

Primer

De la rascada a la pell jove no en queda res. Potser una taca lleugerament més blanca. I pot mirar-se-la amb un somriure. I recordar el passat observant la cicatriu gairebé invisible, parlar de l'incident i de qui li va fer mal. Ho fa sense rancúnia, amb humor i tranquil·litat. Passar pel tema sense sentir dolor i mirar-se la ferida, si és que la troba, que ja no sap ni on és.

Segon

La cicatriu de la ganivetada no ha marxat. Però és només això: una cicatriu, una marca d'amor traïdor. Ja no sent res quan l'acaricia. Sap que hi és i sap on és, però ja no fa nosa. Va trigar molt a ser una ferida tancada i quan encara era sagnant, ell corria món per no notat el mal. Els punts de sutura es descosien sovint i la sang brollava de nou. Altre cop gases i desinfectant i la xocolata en forma de trufa per apaaivagar l'ànima adolorida. Potser per això  el trau era tan gran. La pell difícil de cicatritzar, va deixar una línia al pit, allà on les costelles són més toves. 

Tercer
El seu cor és a l'U.C.I  i la seva vida també. Se sent molt sol, no té gaire visites, no se sent fort per rebre'n. Un tret és un tret. De res no val veure'l a venir, saber que acabarà impactant en el teu cos. De res serveix intentar esquivar-lo. Va quedar desfeta, la seva ànima. Quan la bala és un "adéu, no sé quan ni tampoc si tornaré" esquinça la vida de qui reb el tret. La seva U.C.I. és el dia a dia intentant sobreviure amb la bala dins el cos, que es ressent en qualsevol moviment. Com guarir-lo? Com cosir la desfeta de la seva vida, tan estable fins fa uns mesos? Fa un gran esforç per viure, per anar amunt i avall, apreta les benes, neteja les ferides amb sèrum, es manté dret amb el guix que duu a les cames i fa veure que tot va millor. Però sé que en la solitud de casa, en treure's la camisa, veu les benes tacades de sang. I el dolor resulta insuportable.

Mentida.

El primer cop que va dir una mentida, no va passar res. El segon dia, tampoc. El dia que va di una mentida i se la va creure, la seva vida va canviar. Aquell dia va saber que ja no podria deixar de mentir mai més i va començar a inventar la seva pròpia vida, tan avorrida i mediocre fins aquell moment que va marcar el punt d'inflexió cap una altra plena, interessant i fictícia.

La mentida tenia gust de maduixa amb sucre, un pèl àcida i molt dolça, la incertesa de caminar sempre sobre una navalla afilada o per la vora d'un penya-segat i el feia sentir superior a tot, gairebé l'amo del món.

Elaborar una mentida requeria temps i molta memòria. Era com fer una casa, un gratacels amb mentides, una sobre l'altra, sabedor que els fonaments eren de fang. Un cop elaborada calia creure-se-la i recordar-ne els detalls abans d'explicar-la als altres. Inventar-se una vida nova era molt difícil i captivador. Era tal el desig de ser un altre que es va fer escriptor per poder-ne inventar moltes de vides diferents. Podia ser moltes persones, era capaç de modelar paisatges i estances, de dissenyar roba i pentinats, de posar ànima a les pedres, de donar vida i de matar. Convençut que déu no ho faria millor, l'escriptor es va tornar boig. Una vida real que no sabia que ho era.

Carta a la lluna.

No podia deixar de mirar-te, taronja a la posta de sol i enteranyinada pels núvols que s'encaparraven a tapar-se. Més tard, et vas fer blanca i em miraves insolent, sabedora que ets tu qui marca les emocions. 

Després, com una moneda entrant a la guardiola, t'amagaves entre els núvols i els vesties de plata i lluentons, com preparats per la festa de la nit de cap d'any. Els embellies i quan eren més bonics, tornaves a sortir de l'amagatall. Els deixaves com la Ventafocs a les dotze de la nit. Quan tu volies, que sempre fas les coses quan vols. 

Podries, si us plau, per un temps, oblidar-te de mi, deixar que jo sola dirigeixi la meva vida? No trobo els fils invisibles que m'enganxen a tu. Només per tallar-los, no per fer-te cap mal, que potser me'l faria a mi mateixa.

I es que quan creixes, creixo. Quan minves, m'esvaeixo. Quan ets plena, em sento pletòrica i quan no hi ets, tinc un nus a la boca del meu empetitit estómac. Bruixa, que ets una bruixa de llum blanca que em domina sense compassió, qua fa de la meva, ja de per si, feble voluntat una joguina a les seves mans. Perquè tens mans, n'estic segura. Igual que tens cara, tens dits que em fan anar com plastilina a les mans d'un infant.

Punyetera, font de poesia i admiració. Bellesa que no tindré mai, que passa el temps i ets igual de bonica. Ni et surten arrugues, ni et cauen els pits. Que no et calen cremes ni maquillatge per semblar més jove. Atemporal, ets, punyetera. Mai ningú  m'admirarà com t'admiren a tu, ni em farà un verset tonto, ni es passarà hores mirant-me. Que surts gairebé cada nit sense cansar-te. Mira que m'agrada, la nit i no la puc gaudir a diari com fas tu. No et calen vestits ni sabates per lluir i estar espectacular. És igual com et posis: agrades i embogeixes tothom. Homes i dones, no hi ha sexe per admirar-te. 

Quan sembles un fanal penjat del cel, quan et disfresses de tall de meló o quan jugues a amagar-te i et deixem fer, tot i sabent que hi ets, a tots ens agrada mirar el cel i endevinar-te.

Però a alguns ens agradaria poder fer la nostra sense la teva influència i que deixessin de dir-nos llunàtics d'una vegada. Mirar dins nostre i esbrinar sense que manessis, prendre decisions solets, que no ens fessis anar com a titelles. Ser capaços de sentir i fer al marge de la teva, ho sento, no sempre bona influència. Podries intentar dixar-me tranquil·la una temporadeta? Més que res per saber que se sent lluny de la teva protecció.

...............................................................................................

D'acord, tu guanyes. Ets millor i eterna.